La recuperació i reedició d'una
novel·la que en el seu moment va permetre que molts lectors joves s'emocionessin
vivint una aventura i identificant-se amb el protagonista és un motiu d'alegria
i de reconeixement per a tots aquells escriptors que fa trenta o quaranta anys
van dedicar una part del seu temps a un dels oficis més agraïts però també més
compromesos i generosos sobretot quan la situació del país no era aleshores la
més estimulant i en uns moments en què el llibre infantil tot just es
despertava d'un somni gris i molt llarg.
La novel·la "L'escarabat
verd", de Mercè Canela fou publicada per primera vegada l'any 1977 per
Edicions de La Galera, a la reconeguda i mítica col·lecció d'Els Grumets, amb
il·lustracions de Joan Andreu Vallvé. D'això fa ja quaranta anys. La novel·la
va guanyar el Premi Josep Maria Folch i Torres l'any 1976. Després de ser reeditada
diverses vegades, l'Editorial Animallibres l'ha recuperada i l'ha reeditada de nou
respectant el text però canviant les il·lustracions que ara són obra de Laura
de Castellet. Aplaudim des d'aquí l'excel·lent iniciativa d'aquesta editorial a
l'hora d'apostar pels nostres clàssics.
La
narració de Mercè Canela continua mantenint un atractiu important malgrat que
els lectors d’ara siguin força ben diferents dels d’aleshores. Tenir la
capacitat d’escriure un text que no perdi interès amb el pas del temps és un mèrit
del que pocs escriptors i escriptores poden presumir. Un dels ingredients més
sorprenents i destacables d’aquesta novel·la d'aventures –i en general de
moltes de les novel·les d’aquesta mateixa època- és l’empenta que porten els
seus protagonistes disposats a emprendre accions arriscades i a superar
obstacles imprevistos i perillosos. I tot plegat amb una sana alegria que
s’encomana fàcilment al lector. L’alegria i l’energia, en aquest cas, d'un
noiet de dotze anys, un cartaginès capaç de navegar pels diversos ports de
l'antiga Mediterrània a la recerca del pare del qual ha estat forçadament
separat per dos sospitosos lladregots...
(Portada de la 1ª edició)
La
novel·la està escrita amb nervi i no perd el ritme en cap moment cosa que en
facilita la lectura i fa que el lector mantingui la intriga tothora pel
desenllaç. El llenguatge és precís i treballat, amb expressions riques per la
seva expressivitat, per exemple quan se'ns diu com és una ciutat, com són els
reflexos del mar o les naus que transporten els mariners... Però sobretot com
són els personatges de la novel·la i quines són les seves principals qualitats,
qualitats que els fan humans i que sobretot en el cas del noi protagonista
transmeten una sèrie de valors positius i molt estimulants i que encomanen vitalitat
alhora que desprenen una agradable energia, una energia capaç encara
d’encomanar-se –m’agradaria creure-ho!- als lectors d’avui, és a dir: de
quaranta anys després.
Josep
Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada