"L'arbre de les il·lusions" de Teresa Clua

Escriure un conte sobre la mort d'un ser estimat no és gens fàcil. Si la mort ha estat una mort tràgica que ha colpit tota la família, encara és més difícil explicar-la. I si es tracta de la mort d'un adolescent, els sentiments i les emocions desborden les capacitats dels humans per respondre a qualsevol pregunta.

Teresa Clua ha escrit una història tan difícil com commovedora: explicar la mort d'un fill encara ben jove i transmetre la dosi de sentiments que aquesta mort ha provocat. "L'arbre de les il·lusions" és la història dolorosa però serena que l'autora intenta explicar i explicar-se i que Thaïs Borri Bas ha il·lustrat magistralment. El conte el publica Stonberg.

        Els qui dediquem una part de la nostra activitat a comentar llibres i a recomanar-los a la gent jove no sempre estem prou preparats per recomanar un conte com aquest. La impotència ens aclapara de tal manera que difícilment podem mantenir l'equilibri necessari entre descriure la història, amb el conjunt de valors que l'acompanyen, i recomanar-ne la lectura amb la seva càrrega de dolor i d'emocions.

En aquests casos és millor que el comentarista calli i deixi que cada lector es passegi per la història al seu ritme i al ritme de les seves emocions i elabori les seves reaccions lliurement sense cap pressió ni cap condicionant. Pares i mestres farien bé d'acompanyar la lectura d'aquest "Arbre de les il·lusions" per tal d'ajudar a respondre aquells interrogants que un tema com aquest pot generar durant la lectura.

 La història és preciosa, escrita amb moltíssima sensibilitat i alhora amb una serenor extraordinària. Una serenor dolorosa però lúcida. Tal com la mateixa autora adverteix: "L'arbre de les il·lusions" no és ben bé un conte, és com un poema. Més ben dit, és un conte que vaig anar destil·lant, destil·lant, destil·lant. Quan el vaig escriure jo em sentia un pit roig que havia perdut una cosa molt important: havia perdut l'arbre de les il·lusions.

L'autora continua dient que aquest arbre no es veu, però hi és. Cadascú en té un dins seu. Està fet de tot el que estimem, de tot el que ens agrada, de tot el que ens fa il·lusió... I amb el protagonisme d'aquest pit-roig arrenca el conte. Un conte que és capaç de deixar en silenci el lector. Certament, un silenci d'aquells que sorgeixen quan una història arriba ben endins. I que als comentaristes ens és molt difícil explicar-ho amb paraules.

Josep Maria Aloy