"L'última cuca de llum", de Pere Martí Bertran

Les cuques de llum són uns animalons molt estimats sobretot pels nens i les nenes que tenen la sort de poder-ne veure. També ho són dels poetes, dels escriptors i dels artistes. En aquest conte, una cuca de llum –l’última?-explica als joves lectors quina és la seva història. L’àlbum, molt ben editat és obra de l’escriptor Pere Martí i de l’il·lustrador Ignasi Blanch. L’acaba de publicar l’Editorial Andorra. El resultat és un magnífic regal per “adoctrinar” els més petits de la colla i una bona eina per als adults.

L’atractiu del conte es fa palès des del seu inici, fins i tot als qui en fem una ressenya, ja que ens anima a explicar-ne algun fragment, sempre és clar, sense desvelar-ne el desenllaç: “Era, doncs, una nit de Sant Llorenç, quan més estrelles fugaces cauen, que l'àvia de la cuca de llum va explicar-li la llegenda de la seva llum, el per què tenen llum, com les estrelles i, en canvi, els altres animals no: -Doncs mira, la llegenda diu que la nostra llum, petita però potent, ens ve precisament d'un conjunt d'estrelles fugaces que van caure en una nit com aquesta, en un mateix indret, i van guarnir totes les coses. (L'autor, que té molta cura amb el llenguatge, mostra el seu tarannà de mestre explicant el significat del mot "guarnir", com més endavant ho farà amb el mot “enclastar”). Així, doncs, la llum potentíssima que van desprendre les estrelles fugaces va tenir conseqüències molt diverses. Diuen que van deixar cecs una bona colla de ratolins, que des d'aleshores han de viure sota terra, en mines que ells mateixos excaven, i que es diuen talps. També diuen que les guineus, que cacen de nit, en van sortir força socarrimades, i per això des d'aleshores tenen un pelatge tan rostit, tan vermellós, tan de foc... “

“- I a nosaltres? -pregunta la cuca de llum... -A nosaltres, les cuques de llum, ens va afectar d'una manera molt especial, tant que ens va convertir en uns animals diferents i molt més originals del que érem fins aleshores. Havíem passat sempre totalment desapercebudes… Però, aquella nit de Sant Llorenç, tot va canviar. Es veu que les cuques de llum de la vall aquella nit estaven totes reunides i la pluja d'estrelles les va agafar de ple... se'ls hi van enclastar partícules de llum que ja les van acompanyar sempre més i que ens han fet tan diferents de com érem i dels altres animals.... D'aleshores ençà, la idea de llum, de lluir, es va afegir al nostre nom i per això se'ns coneix com a cuques de llum, lluernes, llumenetes i noms semblants... Però no tot van ser flors i violes, no… “. I fins aquí puc explicar…

Es tracta d’una història llaminera i seductora que té la particularitat que pot ser llegida de forma planera i assaborint sense esforç les trifulgues de les cuques de llum i la possibilitat, d’altra banda, de segones lectures o noves mirades que permetin aprofundir una mica més en els fets que es descriuen ja que estan centrats en un tema que empeny el lector a reflexionar. El conte pretén posar una mica de llum –mai millor dit- al problema dels animals en perill d’extinció, al qual l’escriptor Pere Martí ha donat diverses i variades mostres de sensibilitat. Les il·lustracions d’Ignasi Blanch hi ajuden espectacularment i hi aboquen un gran atractiu. Ara ja només cal que els lectors joves hi vegin la llum!

Josep Maria Aloy