La Caputxeta ha dit prou... i el conte ha canviat!

La Caputxeta està tipa de fer les coses com han de ser, perquè és la tradició. “Sempre igual, sempre el mateix. Però quan canviarà el conte?!”, pensa, avorrida.

Per això, un dia decideix canviar la capa vermella per una de molts colors. Així, serà igual, però diferent. I el que és més important: serà ella mateixa. Perquè, de vegades, això és el més difícil de tot...

Ser igual, però diferent...

El missatge del conte és claríssim i atractiu: per què sempre tot ha de ser igual? Per què hem de repetir sempre les coses de la mateixa manera? La Caputxeta està farta de portar una caputxa vermella, de trobar el llop, de portar el cistell a l’àvia... “Sempre igual, sempre el mateix. Però quan canviarà el conte?!”. I per primera vegada va dir que prou! La mare, estranyada, li pregunta: -No?

-No, però sí –va respondre la nena.

-Sí, però no? –va preguntar la mare, sense entendre res.

 La conversa sembla més aviat un enigma i la Capu no té més remei que explicar-li que ja està cansada de fer les coses “com han de ser”. I contesta: Aniré a ca la iaia, però com jo vulgui: en bici i amb una capa multicolor. La mare li explica que les dones sempre havien dut una capa vermella per travessar el bosc. És la tradició i ella havia de fer el mateix. -Doncs jo no faré el mateix que les altres, perquè soc diferent –va dir la Capu. És clar que sí, soc igual, però diferent. -Diferent, però igual? -Igual, però diferent.

I així van passar una estona, jugant i rient amb les paraules.

Aquell dia, per primera vegada, el conte podia canviar... La Capu va travessar el bosc en bici amb una capa de molts colors. No cal dir que la iaia, en veure-la li diu: -Estàs... estàs igual. Però diferent! Diferent, però igual –va ballar la Capu, fent onejar la seva capa multicolor.

No vull explicar abans d’hora com continua la història. Només afegiré que a  partir d’aquell dia, el món dels contes no va canviar, però sí la vida d’una nena que ja no era només vermella. Era... “multicolor!” I, més important encara, era “feliç perquè era ella mateixa”.

 La història no deixa de ser atractiva i encoratjadora per al desenvolupament de determinades actituds davant la rutina, la tradició, els costums més arrelats i a favor de la inquietud, la innovació i el trencament de motlles.

“Què em contes, Caputxeta?” és un excel·lent àlbum amb text de José Carlos Andrés, il·lustrat bellament i amb una gran sensibilitat per Èric Puybaret i publicat per l’editorial  Animallibres.

Josep Maria Aloy