"Ulls de gat mesquer", un títol que s'hauria de reeditar

Demà farà 32 anys que va morir Joan Barceló, i moltes vegades m’he preguntat què hauria estat d'ell si hagués seguit vivint i com hauria estat de brillant la seva carrera literària, si tenim en compte que Ulls de gat mesquer (La Galera, 1979) fou la seva primera novel·la juvenil i que l’escriptor moria, als 25 anys, un any després de la seva publicació. 

¿Cap a on hauria inclinat aquella personalitat que, com un diamant molt valuós, ens enlluernava amb els reflexos que desprenien només algunes de les seves cares, encara no del tot polides? -diu l'escripotr Joaquim Carbó. També Jesús Ballaz ha dit d'ell: Sempre vam tenir la impressió que tractàvem amb un ésser poc comú, una persona en què la dominant era la pulsió estètica, sobretot la literària, per damunt de qualsevol altre interès o ambició.

Els qui el van conèixer diuen d’ell que era tot un personatge. Anàrquic, emotiu, estrafolari, burleta i sempre al límit de la insolència amical. La publicació de la seva novel·la va cri­dar poderosament l’atenció per la sèrie d’elements nous i ben particulars que Barceló hi introduïa, trencant motlles i ofe­rint un producte que era una barreja excel·lent de fantasia, màgia, esoterisme, transgressió, crítica mordaç, humor i la recerca constant d’una complicitat amb el lector.

(Joan Barceló, 1955-1980)

Tot plegat expressat amb un llenguatge molt viu que Bar­celó utilitzava amb molta cura i precisió, que li permetia descripcions molt atractives: Ni un bri d’aire, ni un glop de sol: només un cel tot igual —tot blau escaldat, tot boirim juganer— que era una campana de vitrall. Un llenguatge molt subtil i enormement precís, sovint carregat de tendresa i d’emotivitat que contrastava amb la complexa personalitat de l’escriptor: La lluna plena i clara com un pa rodó sense enfornar, s’entossudia a esbarriar llum per la ciutat emmura­llada. I si la descripció d’objectes i paisatges era excel·lent, la descripció dels personatges li permetia crear amb brillan­tor uns caràcters inquiets i vitals. Així descriu, per exemple, els ulls del noi protagonista: una crosta de cel no rebregada pel fred ni lletosa de boira; o les llàgrimes de la mare, vi­dre lluent contra el terra gebrat; o la descripció de la bruixa Andraixa, o del frare Xipoll... 


L'humor i una habilitat cap a la ironia alegre fa que trobem expressions molt còmiques i divertides. Barceló utilitza qualsevol recurs per oferir una obra atractiva, plena i vibrant. No desaprofita cap ocasió per atraure la complicitat del lector amb qualsevol argument. Per això no sorprèn la utilització de recursos ben atractius i variats com els llargs títols de cada capítol o bé fer discutir els fenòmens meteorològics entre ells...

Però la vena reivindicativa, la denúncia del poder, polític i religiós, dels mals de la Inquisició, de l’autoritarisme i de qualsevol intent de corrupció i d’estroncar la llibertat dels humans són els principals missatges, contundents i viscerals, d’una novel·la a mig camí entre la realitat i la ficció.

En re­alitat, Ulls de gat mesquer es podria definir com una novel·la fantàstica d’aventures disfressada de novel·la històrica. Es tractava d’utilitzar, diu el crític Francesc Boada, un ambi­ent i tot un seguit d’elements històrics que el segle XVI fornia per omplir-los de contingut simbòlic i, tot barrejant-los amb una colla d’altres elements, entre màgics i misteriosos, acon­seguir de transmetre al lector unes reflexions, uns esquemes ideològics, una determinada concepció de la societat. Però no pas d’aquella societat aparentment llunyana en el temps, sinó de la nostra, de la d’avui...

Una novel·la ben curiosa i atrac­tiva per a un autor tan jove. Una novel·la que, juntament amb mitja dotzena més de títols i una esplèndida obra poètica, és tot el que ens va poder deixar Joan Barceló morint dissortadament als vint-i-cinc anys. Seria bo no oblidar-lo i, per això, crec que valdria la pena reeditar aquesta novel.la... o potser totes? Per què no?

Josep Maria Aloy

(El meu bloc em demana que el deixi reposar uns dies. Li dono vacances, doncs. I, si l'heu trobat prou interessant, li demanaré que torni el setembre).