(Maite Carranza)
Els qui ja portem uns quants anys
remenant en el món del llibre infantil i juvenil i vam viure d’aprop el
renaixement d’aquesta literatura a partir dels anys 60 del segle passat, no hem
oblidat mai com van ser de difícils aquells temps i com van ser de valents i
decidits uns quants escriptors com Josep Vallverdú, Sebastià Sorribas, Joaquim
Carbó i Emili Teixidor , que van
posar-se a escriure llibres d’aventures perquè els joves descobrissin d’una
banda la literatura i de l’altra la seva pròpia llengua tants anys injustament marginada. En
un altre comentari d'aquest bloc deia que tots ells són autors mereixedors d'un homenatge i un reconeixement de tota la societat
catalana.
Ostres tu, quin cacau (La Magrana, 1986)
Però bé, la llengua es
va normalitzar i la literatura per a joves va emprendre un camí feliç i molt
atractiu amb una bona presència d’escriptors i de novel.les i contes. I de cop,
apareix una escriptora jove, atrevida i molt perspicaç que publica una novel.la
d’aventures titulada Ostres tu, quin
cacau! (Edicions de La Magrana). Era l’any 1986 i l’escriptora, que
aleshores tenia 28 anys, es deia –i es diu, encara- Maite Carranza. Ostres tu quin cacau, puc dir-ho, perquè jo
hi era, va provocar una forta commoció dins el llibre infantil, a casa
nostra, perquè trencava tots els esquemes, oferia una manera diferent de veure
el món i obria una porta a un nou estil de fer literatura que va sacsejar el
panorama literari d’aquell moment.
La novel.la explica la
història d’una nena hiperactiva, la Laia, que xiulava amb els dits a la boca,
que torturava les seves germanes bessones, que feia rappel des de la finestra
de casa seva, que tenia per amiga una velleta d’uns setanta anys, vestida d’una
manera estrafolària, que menjava xocolata a totes hores, que jugava a futbolí i
mirava els “telenyecos”... La Maite Carranza havia obert la caixa dels trons i a
alguns crítics els va semblar que més que una escriptora era una irreverent i
una destralera perillosa i subversiva... Alguns lectors crítics, entre els
quals m'hi compto, no vam trigar, ni poc ni molt, a qualificar-la de la Roald
Dahl catalana.
Maite Carranza,
lluny d’acoquinar-se, l’any següent escriu i publica La revolta dels lactants (La Galera ), una altra aventura esbojarrada amb uns
personatges molt peculiars i exagerats que es proposen investigar els plors i
els crits i xiscles d’un grup de lactants, aquestes criatures caganeres que
encara mamen o xumen un biberó, i que converteixen la novel.la en una
vertiginosa cursa que voreja molt d’aprop el costat més absurd de la vida dels
humans.
El camí ja estava
encetat i la jove escriptora n’era la mestressa i senyora gairebé en
exclusiva... No m’entretindré massa en la seva trajectòria literària formada
per una quarantena llarga de títols. Tan sols la resumiré breument, citant-ne
alguns dels més celebrats: un any més tard d’aquella insòlita revolta dels
lactants, l’any 1988, va publicar un recull de contes molt original titulat Prohibit de ploure en dissabtes; un any
més tard una novel.la ben intrigant, La
nit dels arutams, on curiosament ja s’ensumava l’aire de la seva futura
trilogia sobre La Guerra de les Bruixes. I van seguir els títols més divertits
i agosarats: En Maurici serrel suat,
l’any 1992; l’esplèndid Vols una cleca
ben donada?, també l’any 1992. Tres més al 93: Esfuma’t, Gaudenci, Frena, Càndida, frena! i Abel l’aventurer. La princesa Júlia, l’any 1994. Vols ser el nòvio de la meva germana?, al 2002...
I han estat sobretot aquests
últims anys els que han permès a Maite Carranza ser reconeguda arreu del món
gràcies a una excel.lent trilogia sobre bruixes: El clan de la lloba, el 2005; El
desert de gel, el 2006 i La
maledicció d’Odi, l’any 2007. Tres novel.les que conformen més de mil
dues-centes pàgines d’aventures, de misteris, de màgia i de tendresa que li han
valgut també, a l'autora, el sobrenom de la Rowling catalana, tot i que -com he dit- tenia
ja a punt l’argument d’aquesta història de bruixes molt abans que la mateixa Rowling
publiqués el primer llibre de la saga d’en Potter.
Finalment, aquest any
2012, Maite Carranza publica un llibre colpidor Paraules emmetzinades (Edebé), una narració molt dura i escrita per
a remoure consciències davant del que ha esdevingut un drama massa habitual: els abusos sexuals infantils, les seves
conseqüències devastadores i la seva invisibilitat en el nostre món benpensant.
Amb aquesta obra, contundent i sense concessions, l’autora cerca transmetre un
missatge molt clar a favor de la vida, de les dones i del les víctimes d'aquests d’abusos.
Aquest és, ara com
ara, el fenomen anomenat Maite Carranza, la Roald Dahl i la Rowling catalana, l’escriptora-creadora-artista,
original i suggerent, autora d'una obra sòlida i diversa, vital, transgressora,
energètica, captivadora, que ha trencat motlles, que busca la complicitat del
lector. Autora d'una obra escrita amb bon ritme i amb un llenguatge tan fluïd
com agosarat, amb molt de sentit comú quan cal i amb una bona dosi d’humor i
d’alegria... Què més volem?
Em resulta molt difícil, davant de fenòmens com
aquest, -en tenim d'altres dins la nostra literatura per a joves- entendre com és que encara hi ha més de la meitat de la població
d’aquest país que no llegeix mai un llibre... És una llàstima ja que és una meitat de la
població, certament, que no sap tot el que es perd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada