Jordi Sierra i Fabra
Estic convençut que l'escriptor Jordi Sierra i Fabra
donaria la vida per escriure. De fet, des que el conec he pogut observar,
esparverat, com dedica les vint-i-quatre hores del dia a escriure o, si més no,
a barrinar noves històries. És l'escriptor imparable!
Imparable i inesgotable pel que fa a idees, projectes i noves
històries. Històries escrites en castellà, llengua que domina a la perfecció.
Històries que dibuixen qualsevol tema d'actualitat o no, que sedueixen petits i
grans, però sobretot als adolescents, el seu públic més fidel i fervorós.
És
difícil seguir-ne la trajectòria i més difícil encara llegir-ne tota la producció. Els seus llibres s'acumulen ininterrompudament damunt qualsevol taula
de qualsevol estudi. Només ell sap amb tota certesa els títols que ha publicat.
Els lectors, això sí, tenen clar que qualsevol títol seu té la capacitat
d'atraure la seva atenció i que Jordi Sierra i Fabra els recompensa amb bones
dosis d'intriga, de sensibilitat i d'aventura.
Per a petits i grans, indiscriminadament
Els temes
que més domina l'escriptor són, d'una banda, aquells que parlen amb un
llenguatge i d'una problemàtica propera als joves. Són històries que deixen
empremta. A mi, personalment, la història del nen violinista que actuava al Palau de
la Música i la seva relació amb un rodamón de la Rambla barcelonina, que també
tocava el violí, no m'ha desaparegut mai més del cap. I parlo d'una novel.la Concert en sol major publicada per Columna l'any 1997, a la col.lecció
"Columna Jove".
Jordi
Sierra tant escriu sobre temes on la música hi és sovint present -ell és un
gran coneixedor i estudiós de la història de la música- com també sobre qualsevol tema que
denunciï alguna problemàtica de caire social. Així per exemple la violència,
les drogues, el racisme, els problemes habituals, o no tant, dels nostres joves, entre els
quals també el suïcidi, com s'esdevé en la novel.la El dolor invisible (Empúries, 2002) obra que en aquests moments
s'està representant en versió teatral... També la guerra: Els focs de la memòria (Bromera, 2007) és una interessant novel.la
sobre la recuperació de la memòria històrica en un poble petit on troben una
fossa comuna en la qual van soterrar tretze homes del bàndol republicà
torturats i assassinats durant la Guerra Civil.
Generalment
es tracta d'obres colpidores on l'autor combina uns ingredients en dosis
equilibrades perquè generin interès i despertin l'atracció dels lectors. Una
obra prolífica -més de dos-cents títols- que, escrits a raig, poden fer pensar
en una certa repetició tant dels temes com dels esquemes narratius. Però el
públic lector ho accepta perquè sap que no en quedarà decebut ja que l'autor
sempre troba nous recursos per arrossegar-lo cap a la lectura. Molts d'aquests
títols tenen un ritme vertiginós que fa que sigui difícil abandonar-ne la lectura,
fet que denota ja el poder d'atracció i les habilitats d'aquest escriptor.
Hi ha un
Sierra i Fabra per a nens
I gens
menyspreable, tanmateix. En alguna ocasió ja vaig escriure sobre les narracions
més infantils d'aquest escriptor i la força i vitalitat que desprenen. Llibres
com El festival de les paraules
(Edicions del Pirata, 2008), Un llibre
monstruós (Cruïlla, 1990) o bé Kafka i la nina que se'n va anar de viatge
(Empúries, 2008) o, fins i tot, El nen
que vivia als estels (Alfaguara/Grup Promotor, 1996) són una mostra més de
la facilitat que té l'autor per transmetre missatges positius i encoratjadors a
uns lectors ben joves. La sensibilitat de Sierra i Fabra és un ingredient
abundant i abundós dins la seva obra.
Un dels
últims títols publicats, precisament, és un petit conte, molt infantil que acaba
de publicar l'Editorial Fil d'Aram. Aquest conte és un botó
de mostra de la capacitat d'aquest escriptor per escriure tan per a adults i
per a adolescents com per a una mainada ben jove. La historieta, escrita en
versos, està molt ben editada i és un petit recorregut per aquelles coses que
l'avi ja no pot fer -tot i que avui tenim avis i àvies prou joves- com córrer,
anar de pressa o jugar a futbol... però, en canvi hi ha moltes altres coses que
sí que pot fer, com explicar contes -en
sap la tira, / tothom se'l mira-, o fer pessigolles -em fa riure / i em sento lliure-, i, sobretot, estimar amb delit -i jo l'estimo a ell, / perquè és dolç i
vell.. Les il.lustracions de la lleidatana Sílvia Cabestany ajuden molt i
molt a disfrutar dels poemes i assaborir-ne les diferents mirades que ajuden
als joves lectors a treure'n el màxim de partit.
Es parla sovint del fenomen Sierra i Fabra. No sé si a ell
li agraden aquestes afirmacions. En tot cas, si hi ha fenomen o no això ho dirà
el temps i sobretot ho diran els lectors. De moment és un autor molt llegit i
venerat. A part d'escriure novel.les dirigeix també una Fundació per ajudar a
desenvolupar la lectura i l'escriptura en països on això no es practica o no
s'ensenya. Però aquest ja és un altre tema. Tindrem ocasió de parlar-ne en
algun proper comentari.
Josep
Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada