Recordant l'escriptora Dolors Alibés

Maria Dolors Alibés (Vidrà, 2.01.1941- St. Pau de Segúries, 7.11.2009)

Avui, 7 de novembre, fa tres anys que va morir l'escriptora Maria Dolors Alibés, víctima d'una cruel malaltia. Tenia 68 anys. Només els qui la coneixíem sabem quin bé de Déu de coses vam perdre amb la seva mort. I com la trobem a faltar.

La Dolors era tot vitalitat i mostrava una capacitat per sorprendre’s de tot, que era admirable. Mantenia una enorme complicitat amb les coses més senzilles i semblava que descobria el món cada dia. Sentia una veritable passió per les paraules i pel llenguatge i sovint et feia parar esment en una paraula concreta i deia: -M’agrada aquesta paraula, no la coneixia, me l’apunto. Aquesta fascinació per la llengua suposo que fou la base damunt la qual va construir tota la seva obra literària, una obra fresca, alegre, senzilla i amb aquell deix d’innocència i d’ingenuïtat que no és altra cosa que una enorme capacitat d’observació i de sensibilitat i un bon recurs per apropar-se als lectors joves.

Després de la seva mort, ens queda, és clar, la seva obra. Només cal enumerar els títols dels seus llibres infantils i juvenils per comprovar aquest tarannà tan jovial i tan incisiu de l’escriptora: Màquines d’empaquetar fum i altres invents (La Galera, 1980), Tres trifulgues i una vaca (La Galera, 1981), Això són rates comptades (La Galera, 1983), Contes per refredar la sopa (Edelvives, 1989), Floquet de neu i la seva puça blava (L'Arca de Junior, 1993), Monstre busca monstra (Cruïlla, 1994)... La Dolors Alibés va publicar el primer llibre l’any 1979 i no va parar fins que la malaltia li va arravatar, sobtadament, aquesta seva facultat de dibuixar el món de la mainada.

Li agradava especialment escriure sobre animals, però d'animals molt animals: Un goril.la sobre la teulada (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992), El Pop polit (Baula, 1994) junt amb conte del Floquet que ja he esmentat. Això va fer que se la inclogués, junt amb escriptors com Toni Matas, Elena O'Callaghan i algun altre, dins el corrent literari anomenat realisme bestial que, segons els seus conreadors, pretenien investigar molt seriosament els costums ocults dels animals. La gràcia d'aquest realisme bestial es trobava sobretot, en el to de les narracions, més aviat barreja de comicitat ininterrompuda, d'ironia desenfadada i de poca-soltada divertida que els autors utilitzaven d'una manera fresca, àgil i sense cap mena de transcendentalisme.

Malgrat la senzillesa dels seus arguments, la Dolors Alibés creia en el poder de la literatura per ajudar a créixer i a madurar. Sabia que la canalla que llegeix és més sàvia i més viva perquè les experiències dels altres ens ajuden a fer-nos grans amb més recursos i amb més habilitats. La seva pretensió, per damunt de tot, era divertir el lector jove i fer-li veure que la vida i la realitat tenen també una cara alegre que convé explotar i viure amb plena eufòria i amb una actitud vital propera, si cal, a l'esbojarrament.

Alibés confiava en els mestres perquè deia que són ells qui millor poden motivar els nois i les noies a la lectura i a la creativitat. Perquè creia que l'escola és encara un dels millors escenaris per a tota classe d'aventures i històries màgiques que incitin a llegir i a compartir les emocions que la lectura produeix en el lector.

Recordo un dia que jo li demanava quins eren els bons llibres i la seva resposta, encara ara, ressona amb tota claredat: -Un bon llibre -va dir-me- és el que deixa marca. La lectura que entra sense esgarrapar també surt sense deixar rastre. Una definició perfecta i que ella tenia en compte a cada nou llibre. Darrera d’una aparent simplicitat i frescor, darrera uns personatges gens maliciosos i d’unes aventures poc dramàtiques sempre s’hi amagava la força d’algun valor humà, una actitud solidària, un sentiment positiu cap als altres.

Els escriptors ens abandonen però no moren mai. Tenim la sort que quan se’n van ens deixen una bona part del que foren. I la Dolors Alibés ens ha deixat, perquè en disposem, una trentena llarga de llibres. Tot un regal.

Josep Maria Aloy