Rodari, Dahl i Ende... tres dels grans!

Roald Dahl

Gianni Rodari

Michael Ende

        

Entre els anys 1980 i 1995 —o sigui, en tan sols quinze anys!— van morir tres escriptors europeus d’un nivell excepcional, considerats escriptors referents i impres­cindibles dins la parròquia de lectors, al marge fins i tot de l’edat i del lloc de residència dels lectors.

Al nostre país, durant aquests anys, vivíem una autèntica eufòria editorial. Gairebé mig centenar d’editorials catala­nes oferien les seves novetats a la població de lectors que, malgrat que no era enormement àmplia, estava sotmesa als dictats de l’escola que era qui recomanava la lectura d'aquells títols que calia llegir durant el curs escolar.

Mentre aquí, doncs, vivíem aquesta eufòria editorial, ens arribaven també de fora un pilot de traduccions de diversos escriptors. I si algunes d’aquestes traduccions eren bones, d’altres eren excel.lents, i si uns autors eren molt interessants, d’altres es­devenien imprescindibles. L’eufòria per la literatura infantil i juvenil que venia d’Europa, va arribar a cotes excepcionals pel que fa a l’interès i a la satisfacció dels lectors. Quan penso en aquests escriptors m’adono de tot el que es perden aquells que diuen que no els agrada llegir.

Tres extraordinaris escriptors, doncs, foren els protagonis­tes —problablement els més grans de la segona meitat del segle xx— d’una obra molt sòlida que es continua devorant amb una fidelitat excepcional per un bon coixí de lectors. Em re­fereixo a l’italià Gianni Rodari (1920-1980), al gal·lès Roald Dahl (1916-1990) i a l’alemany Michael Ende (1929-1995).

Només en el breu període de quinze anys, com ja he dit, la mort se’ls va endur a tots tres en el millor moment de la seva vida i prou joves tanmateix, ja que Rodari només tenia 60 anys; Ende, 65 i Dahl, 74. Tres morts molt sentides que van commoure el món de la fantasia i el món màgic de la literatura. Tres desaparicions sobtades que ens van fer pensar i creure que la mort no volia saber res de fantasies ni de màgies i actuava amb una cruesa exasperant. Al dolor per la mort de tres escriptors s’hi ajun­tava el dolor per la desaparició de tres grans persones que es van guanyar de seguida la simpatia de tots els amants de la literatura.

Es tracta, en els tres casos, d'autors emblemàtics, creadors indiscuti­bles de mons suggerents i màgics que seduïen —i encara sedueixen— no sols els lectors joves sinó també molts d’al­tres lectors i lectores aparentment no tan joves. Si de Rodari s’ha comentat que quan telefonava cada dia a la seva filla per explicar-li un conte les telefonistes aturaven tota la seva ac­tivitat per escoltar-lo també, embadalides, d’Ende es diu que, a la impremta, els linotipistes que composaven La història interminable es disputaven els torns de treball per saber com continuava la història.

Tots tres han esdevingut ja uns clàssics, perquè posseeixen l’habilitat d’adreçar-se als lectors sense embuts. Perquè sabien adreçar-se al nen que ells mateixos portaven dins, al nen que tots hem estat i que amb més o menys intensitat encara recordem i pot­ser fins i tot enyorem... Dahl ho fa amb tota la complicitat del món, encara que això li suposi una esbroncada general dels adults molts dels quals no li perdonen aquest excés de fami­liaritat esbojarrada amb els petits. Però avui Dahl és encara número u de les llistes de llibres més venuts a la Gran Bretanya.

Ende i Rodari, més delicats i més subtils, partien de la fantasia, del joc màgic de les paraules, del lirisme d’uns personatges entranyables i, sobretot, d’una sinceritat clara i d’un respecte enorme al lector. I això el lector, tingui l’edat que tingui, ho agraeix i ho celebra.

Rodari, Dahl i Ende són tres escriptors que no van tenir cap vergonya de dedicar-se a un gènere literari —l’infantil i juvenil— massa sovint infravalorat. Tres autors que van dig­nificar una literatura considerada per a molta gent de segona categoria. Algú ha dit que amb aquests autors els pares es van apropiar de la literatura dels seus fills. I és que tots tres van saber eliminar les fronteres entre la literatura per a infants i joves i la d’adults, perquè creien que la literatura no havia de tenir qualificatius empobridors, ja que de Literatura —així, amb majúscula— només n’hi ha una. Això que aquests es­criptors tenien tan clar no ho tenen molts escriptors actuals, que es pensen que perquè els nens llegeixin se’ls ha de donar o bé historietes carrinclones d’una gran simplicitat i que no aporten res o novel·les dures que expliquin conflictes juvenils d’extremada tensió per creure que així els joves s’hi sentiran identificats.

Aquests autors van tenir imitadors a casa nostra. En un altre comentari d'aquest bloc comentava que l'escriptora Maite Carranza fou anomenada en un moment determinat la Roald Dahl catalana per les seves obres transgressores i vitals. Tampoc no costa massa associar l'estil fantasiós de Rodari a algun títol de l'escriptor Pep Albanell, com per exemple La guia fantàstica. I també és fàcil entreveure l'estil del realisme meravellós d'Ende en més d'una i més de dues narracions de l'escriptor Gabriel Janer Manila.

Rodari, Dahl i Ende ens han deixat obres excepcionals. Del primer tenim l'excel.lent Contes per telèfon (Joventut, 1973), un grapat de contes que arrenquen sempre un somriure. De Dahl, esbojarrat i divertit, irònic i sorneguer, vull destacar-ne títols com Matilda (Empúries, 1988), En James i el préssec gegant (La Magrana, 1990) o bé Les bruixes (Empúries, 1986). Finalment, d'Ende, elegant i sensible, van ser llegides amb fruïció obres com Momo (Alfaguara/Grup Promotor, 1988), La història interminable (Alfaguara/Grup Promotor, 1988) i En Jim botó i en Lluc, el maquinista (La Galera, 1983).

Tots tres van marcar una època que encara és la seva. Rodari, Dahl i Ende... tres dels grans! Serveixi aquest comentari d'homernatge als tres, però molt especialment a Michael Ende que justament avui hauria complert 83 anys.

Josep Maria Aloy