A les darreries de l'any 1963, d'aquí uns mesos farà
cinquanta anys, apareixien els primers llibres d'una editorial que, de mica en
mica, s'aniria convertint en la més important, en quantitat i varietat, de les
editorials catalanes especialitzades en la producció de llibres per a infants i
joves.
Edicions
La Galera salpava, doncs,
modestament però il.lusionada, en una navegació contra corrent on diversos
escriptors i il.lustradors pogueren compartir l'emoció de llevar àncores. La Galera es va convertir en una de les aventures
editorials de més trascendència que ha tingut mai Catalunya.
El naixement de La Galera
va lligat al moviment de renovació pedagògica que el país va viure l'última
dècada de la dictadura franquista. L'artífex i el capità d'aquest Galera,
Andreu Dòria, difícilment podia imaginar-se que cinquanta anys després, la
tripulació de la seva nau fos tan multitudinària: mig centenar de col.leccions
i vora dos mil títols.
Els dos primers contes editats per La Galera , l'any 1963, foren Una cullereta a l'escola i 3 avions amics. Els dos eren de la mateixa autora, M. Àngels Ollé, i
inauguraven la primera, també, col.lecció: "La
Galera d'Or", una col.lecció projectada i definida amb
l'assessorament de Marta Mata. Els dos contes van trobar un acolliment força
favorable en els medis pedagògicament més avançats, sens dubte per la innovació
que suposaven en el camp de la literatura infantil i també per les variades
possibilitats de treball que oferien a l'escola. La gran aportació de La Galera fou que amb ella naixia una nova i clara possibilitat de fomentar la lectura en català a les escoles i de crear i consolidar lectors.
Els Grumets de la Galera, la col.lecció més
emblemàtica
Tres anys més tard del naixement de l'editorial,
l'any 1966, es produeix un fet important. Es tracta de la publicació de la novel.la de Sebastià
Sorribas El zoo d'en Pitus, que
acabava de guanyar el premi "Josep Maria Folch i Torres", premi instituït per Òmnium Cultural i atorgat en el marc de les Festes de la Nit de
Santa Llúcia. Amb aquesta obra, il.lustrada per
Pilarin Bayés, s'iniciava la col.lecció "Els Grumets de la Galera",
que en ben pocs anys esdevindria la col.lecció de novel.la infantil catalana
més coneguda i reconeguda.
("El zoo d'en Pitus", de Sebastià Sorribas)
La convocatòria del Premi Folch i Torres, doncs, fou decisiva en la creació i l'edició d'una llarga sèrie de títols, que ja han esdevingut
clàssics: Rovelló (1968) i En Roc drapaire (1971), de Josep
Vallverdú; La colla dels 10 (1969) i I tu, què hi fas aquí? (1970) de Joaquim Carbó; Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969),
d'Emili Teixidor ; El rei Gaspar (1976), del
mallorquí Gabriel Janer Manila ; La ciutat sense muralles (1978), d'Oriol
Vergés... i podríem anar seguint la llarga llista fins a l'actualitat.
Una editorial amb clara voluntat pedagògica
Segons Francesc Boada, que va formar part del
Consell editorial durant molts anys, La Galera va néixer amb una clara voluntat
pedagògica, i aquesta premissa es va mantenir sempre com un factor inalienable,
bàsic, definidor. Explica Boada, en un article publicat a la revista "Faristol" del passat mes de novembre, que els seus llibres seguien de prop les consignes del
moviment de renovació pedagògica de l'anomenada escola activa. Textos i imatges
eren sotmesos a una anàlisi minuciosa, no solament pel que expressaven de
manera directa, sinó pel que traspuaven entre línies... L'educació en valors era un element essencial que estudiàvem en cada obra, convençuts que la lectura és un instrument clau en la formació de les persones...
(Andreu Dòria, fundador de La Galera)
D'altra banda la personalitat d'Andreu Dòria era
expeditiva i intervencionista. Era la figura de l'editor que feia d'editor.
Avui, aquesta figura gairebé s'ha perdut, tot i que alguna editorial petita
l'està recuperant de nou. Segons explicava el mateix Dòria, a La
Galera es treballava més amb el cor que amb el cap. Els
llibres havien de ser com petites obres d'art i l'editor no tenia cap
inconvenient de convidar els autors a sopar a casa seva per tal de treballar
conjuntament el llibre. Aquesta manera tan familiar de fer les coses va durar
una sèrie d'anys durant els quals es van publicar algunes de les narracions més
importants, moltes de les quals encara es reediten actualment.
Però els temps canviaven i aquella estructura
familiar es va veure obligada a reconvertir-se en una empresa que havia de fer
mans i mànigues per resistir els embats de les diverses crisis que ha anat
vivint el sector editorial al nostre país. L'Andreu Dòria es va morir i l'editorial va passar a
mans del seu fill Romà que va treballar per impulsar-la de nou. Més tard i un
cop dins del grup Enciclopèdia Catalana ja fou en Xavier Blanch qui va mantenir
el timó de la nau de la millor manera que va saber.
ActualmentLa Galera continua ben viva. Òbviament, prou feina ha tingut a salvar els mobles i a activar la producció, segurament sense aquella passió i
trempera dels inicis, perquè els temps han canviat. I molt! Avui no es pot treballar amb el cor. O no només amb el cor. Cal tocar de peus a
terra tot i que ens pugui agradar molt navegar dins d'una galera. En tot cas, el cor avui ens permet, si més no, recordar aquells inicis tan complicats com apassionants. Felicitats a tots els que van fer possible La Galera.
(1995. L'autor del blog treballant amb llibres de La Galera)
Actualment
Josep Maria Aloy
Gràcies, Joaquim Carbó, per aquests records que m'has fet arribar i que espero que no et sàpiga greu que els faci públics a continuació:
ResponElimina"Andreu Dòria va ser un pioner i va ajudar a formar un bon nombre d’autors que després es van escampar en diverses aventures editorials més. Com a persona era molt cordial i amical. Alguna vegada he explicat que en més d’una ocasió ens reuníem a casa seva, al carrer de l’Art, al voltant de la taula del menjador i discutíem aspectes d’un llibre mentre picàvem ametlles torrades. Evidentment, va ser rigorós i honest amb els lectors. I amb els autors era exigent, escrupolós, honest, rigorós, dialogant... I gairebé hi afegiria inflexible quan creia que no podia admetre algun dels llibres que li proposaves. També voldria destacar la confiança que ens teníem. Ni l'un ni l'altre no teníem pèls a la llengua i ens dèiem les coses tal com les pensàvem... I continuàvem tan amics com sempre. Treballar amb ell era un plaer, una amistat i un aprenentatge. I, ara, un record inoblidable."
Joaquim Carbó
Felicitats i Gracies, La galera.
ResponEliminaAmb vosaltres vaig il.lustrar el meu primer llibre, de la ma d' en Carbó, "La Colla dels 10" al 68 i el darrer (fins ara)" Autòdrom" al 2010 amb el company Botana.
Directament amb en Doria al carrer Arte, amb en Romà i en Boada a la oficina del Guinardó, o ara mateix fora muralles, he conegut gent, a qui he il.lustrat un tou de llibres: els esmentats i Oriol Vergés, Anna Vilar, Mercè Canela, Sebastia Sorribes, Josep Vallverdu, Mª Angels Bogunyà, Mª Dolors Alibes...
Certament 45 anys de professió.
Felicitats de nou!