Carles Cano, autor tan divertit com esbojarrat

"...sense la fantasia, sense la literatura, sense el teatre, seríem molt menys persones
 i la nostra vida seria infinitament més trista. Això és l'important.

 (Carles Cano)

Edicions del Bullent (Picanya) acaba de publicar l'última, ara com ara, narració de l'escriptor Carles Cano (València, 1957) un relat divertit, agosarat, innovador i un pèl esbojarrat i transgressor, un conjunt de característiques que durant els últims trenta anys han fet d'aquest autor un dels més seguits, llegits i "disfrutats" per part dels lectors joves.

Segons llegim a la contraportada de Set blancaneus i un nan -un títol ja significatiu i intencionat- es tracta d'una versió gamberra de Blancaneu i els set nans, només que a l'inrevés: aquí són set les princeses blanques com la neu nascudes, en dos parts múltiples, de la reina Eduarda que aprofita l'arribada d'un nan negre com el sutge en una barca a la deriva pel riu per nomenar-lo successor i obligar-lo a casar-se amb una de les seves filles. Però les coses si li complicaran a la malvada reina i el conte acabarà d'una manera totalment imprevista.

L'element sorpresa al final, així com l'esbojarrament i la transgressió -com ja he insinuat- són dos dels ingredients de l'obra de Carles Cano. Podria afegir-hi encara un ritme àgil i frenètic en alguns moments i la complicitat directa amb el lector jove que deixa anar un somriure a cada pàgina i a cada escena. Tot plegat fa, de la narrativa de Carles Cano, una obra diversa i ben variada dedicada sobretot al conte infantil però també a la poesia i al teatre.

Per un botó (La Galera, 2008)

Però el reialme narratiu -si es por dir així- de Carles Cano, allà on l'autor sembla que esdevingui únic amo i senyor és, sens dubte, en el conte. I si el conte és ben esbojarrat, encara millor. Això és el que qualsevol lector pot observar llegint Per un botó, un conte il.lustrat per Joma i que va guanyar l'any 2008 el Premi Hospital Sant Joan de Déú, publicat per La Galera.

Per un botó és un autèntic regal, divertit i ple d'energia que explica les conseqüències nefastes que es produeixen per culpa d'un botó que surt disparat de la camisa del ric i gras senyor Aristòtil, golafre de mena, mentre s'atipava de valent en un dels molts tiberis que organitzava. El ritme trepidant amb què es van explicant totes les incidències i desastres encadenats permeten al lector no sols passar-s'ho bé sinó també somriure a cada pàgina i davant de cada acció. Un treball minuciós, molt ben dissenyat i, com diu Glòria Gorchs en un comentari seu: un llibre intel·ligent que aconsegueix sorprendre’ns. Dues característiques -intel.ligència i sorpresa- que diuen molt a favor dels responsables de l'edició del llibre.

La col.lecció:  Els contes del "No vull" (Tàndem, 1993)

Un dels reculls més trangressor de l'obra de Carles Cano és la col.lecció que va iniciar l'any 1993 i que va arribar a tenir dotze volumets encapçalats tots amb l'expressió "No vull" i que mostraven l'actitud rebel dels nens i nenes davant les diverses situacions de la vida. La col.lecció, publicada per Tàndem edicions, va tenir molt d'èxit i era devorada per lectors ben joves, un mèrit de l'editora, de l'autor i, evidentment, dels il.lustradors Rosa Anna Crespo i Enric Soler.

El tema, doncs, l'oposicionisme infantil, narrat en primera persona pel personatge central, és una constant en tots els volums. Són contes escrits amb molt d'humor i un somriure plàcid davant la sèrie de trifulgues i reaccions que provoca dins la família el seu clar i contundent oposicionisme.

No cal dir que els grans no hi sortim massa ben parats ja que la majoria de les vegades optem per entrar en el joc del nen -que molt sovint és l'única cosa que aquest pretén quan diu un "no"- en lloc d'adoptar una actitud més comprensiva i dialogant. Però són contes divertits que els nens i nenes es llegeixen amb fruició i riuen sovint per sota el nas, encara que ells diguin que "no".

Poemes sense diminutius (Bromera, 2007)

Cano no ha prescindit tampoc de la poesia per ampliar el seu bagatge narratiu i Poemes sense diminutius, il.lustrat per Paco Giménez -tot un luxe, tot sigui dit- és un recull format per 40 poemets repartits en quatre apartats o capítols. El primer apartat es titula Les estacions i segueixen L'escola, Petit bestiari i, l'últim, que es titula De tot un poc.

La característica principal d'aquest poemari, a part dels ingredients que ja són habituals en l'obra de Cano és la complicitat amb el lector jove. Cano no vol versos "amb diminutius" sinó que vol que siguin llegits sense que els lectors s'adonin que estan llegint poesia i, per tant, que sense adonar-se'n es trobin implicats en els diversos i divertits jocs de paraules que l'autor els proposa.

Ho diu Marta Luna en un bon comentari a la revista "Faristol": ...  Més que parlar de poemes lírics, sembla que hauríem de parlar de joc retòric, de joc amb les paraules i les idees, amb les lletres i els conceptes, amb la realitat i la imaginació. Uns poemes a l’abast dels lectors que no necessitaran d’intermediaris per llegir-los, comprendre’ls i fruir-ne.

La gallina que pogué regnar (Bromera, 2007)

Edicions Bromera és una de les poques editorials, potser l'única, que en aquests moments publica una col.lecció de llibres de teatre, un gènere que, en un altre comentari en aquest mateix blog, definia com la parenta pobra de la literatura per a joves.

En aquests moments, la col.lecció de teatre infantil de Bromera ja compta amb trenta-set títols. El número trenta és La gallina que pogué regnar. Tant aquest títol com tota la resta no estan pensats només per la seva lectura sinó també per a la seva posada en escena. Són llibres que disposen d'un apartat final de "Propostes d'escenificació" on es donen pautes i consells molt útils perquè la seva dramatització contingui els ingredients habituals d'una obra de teatre ben atractiva.

 La gallina que pogué regnar és, com no popdia ser d'altra manera, un text d'humor ple d'escenes que volen parodiar alguns dels contes tradicionals. Molt d'enginy, una subtil barreja d'elements de la cultura actual i un llenguatge molt proper als lectors i, sobretot, als actors i actrius permeten que el públic s'ho passi bé i no sols el públic: els primers que s'hi hauran divertit, durant tot el desenvolupament del procés, hauran estat els alumnes que l'hauran preparat i representat.

Per a Carles Cano el teatre -i tota la literatura- ha de servir per això i més. Ho deixa clar en l'última i emotiva escena de l'obra quan un dels protagonistes expressa: el que importa no és que aquesta història siga veritat o mentida, sinó que haja servit per a gaudir una estona, per a recordar les rondalles, els contes meravellosos, els "fairy tales" i per a celebrar la vida i esquivar la mort; perquè cada vegada que riem, que gaudim, apostem per la vida i li traiem la llengua a la mort. Que haja servit per a riure i per a recordar que, sense açò, sense la fantasia, sense la literatura, sense el teatre, seríem molt menys persones i la nostra vida seria infinitament més trista. Això és l'important.

Una obra ben diversa i variada

Carles Cano ha escrit una quarantena llarga d'obres on el conte és la seva "enorme debilitat". L'escriptor s'ha anat convertint, des de l'any 1983, que va escriure l'excel.lent i divertit Aventures de Potaconill, en un autor de referència de la literatura catalana per a joves. En aquests moments en què celebrem tants aniversaris, serà bo homenatjar també un autor com Carles Cano que enguany celebra els seus primers trenta anys d'escriptor. Moltes felicitats, Carles!

Josep Maria Aloy