... A poc a poc
anaven caient,
els uns damunt dels
altres,
fins que entre tots
no formaven
sinó un pilot de
cadàvers verdosos
(K.L.Reich)
L'escriptor
i periodista Joaquim Amat-Piniella va néixer a Manresa el 22 de novembre de 1913. Supervivent del camp de concentració de Mauthausen, va escriure K.L.Reich, un relat, autobiogràfic, en forma de novel.la, on
explica la seva dura experiència que va marcar ja per sempre la seva vida.
Manresa inicia avui, 21 de febrer, -dia de la seva Festa Major- els actes
commemoratius del Centenari d'Amat-Piniella amb un ambiciós programa que es
desenvoluparà durant tot el 2013 per tot el país.
En
uns moments en què la recuperació de la memòria històrica és actualitat a les
aules dels instituts no podem deixar passar l'oportunitat de recomanar la
lectura de K.L.Reich per tal d'ajudar
als joves a entendre -si es pot arribar a entendre!- fins a quin punt la
violència i la bogeria dels humans són capaces de les bestieses més inhumanes i
dramàtiques.
Fa
unes setmanes ja comentava, en aquest mateix blog, algunes obres d'autors
catalans que narraven la guerra civil. Avui li toca el torn a K.L.Reich, una novel.la no gens fàcil
però que, presentada com un retrat viu de la història que ens ha precedit, pot ser un
bon motiu perquè els alumnes més grans de la ESO o de Batxillerat reflexionin,
debatin i comentin sobre la barbàrie humana.
Qui era Joaquim Amat-Piniella
Nascut a Manresa el 22 de novembre de 1913, participà de
ben jove en la vida cultural de la Catalunya Central ja com a periodista, ja
com a escriptor, i també com a crític d'art i de cinema. En esclatar la Guerra
Civil espanyola el seu compromís polític amb la causa republicana el va portar
al front d'Andalusia com a tinent d'artilleria.
El
1939 s'exilià a França, on va ser internat als camps de concentració del
Barcarès i Sant Cebrià. En esclatar la Segona Guerra Mundial, féu tasques de
suport i de defensa, al servei de l'exèrcit francès. Juntament amb els membres
de la seva companyia, fou fet presoner pels alemanys i ingressà al camp de
Mauthausen, el gener de 1941. El maig de 1945, en ser alliberat el camp, s'establí
durant uns mesos a Andorra, on va escriure la seva obra més coneguda, K.L. Reich sobre l'horror nazi que
acabava de viure. L'obra, per problemes de la censura, no fou publicada fins al
1963 i obtingué, dos anys després, el premi Fastenrath. Fins a la seva mort, esdevinguda
el 1974, publicà quatre títols més: El
Casino dels Senyors (1956), Roda de
solitaris (1957), La pau a casa
(1959) i La ribera deserta (1966), que se sumen a Ombres al Calidoscopi, publicada abans de la guerra. Pòstumament,
el 1990, amb el títol Les llunyanies,
aparegué un recull de poemes, alguns dels quals foren escrits durant la seva
estada a Mauthausen i a d'altres camps de la ribera del Danubi. Recentment ha
estat publicat Retaule en gris, per
Edicions Bromera, amb narracions inèdites de l'autor. Finalment, Edicions
Ensiola prepara la reedició també d'El
casino dels senyors, amb un pròleg del manresà Lluís
Calderer . D'altra banda estan en preparació les traduccions
anglesa i francesa de K.L. Reich, una
biografia de Joaquim Amat-Piniella i una antologia de textos periodístics.
Manresa celebra l'Any
Amat-Piniella
Avui
engeguen a Manresa -on és Festa Major d'hivern, Festa de la "Misteriosa
Llum"- els actes d'homenatge a la figura de Joaquim Amat-Piniella, el
primer dels quals serà l'acte de lliurament del 13è Premi Amat-Piniella de
novel·la històrica. Aquest acte marcarà el punt de partida oficial dels actes
del centenari. Un programa
commemoratiu molt ambiciós que es presenta en quatre eixos: el divulgatiu, que
serà el principal i tindrà com a objectiu difondre la figura d'Amat-Piniella en
tots els àmbits; el reflexiu, el simbòlic i el participatiu.
Una exposició de gran format sobre la
figura, l'obra i l'entorn històric de l'escriptor manresà es podrà visitar al
Centre Cultural el Casino de Manresa (d'abril fins a juny), amb textos, imatges
i objectes diversos. Entre octubre i desembre l'exposició serà instal·lada a
Barcelona, al Museu d'Història de Catalunya.
Proposta de lectura de K.L.Reich
El
centenari d'Amat-Piniella pot esdevenir una bona oportunitat perquè els joves, o joves-adults, s'enfrontin a una història dura i colpidora sobre els camps de concentració nazis i la brutalitat del
feixisme. L'oportunitat s'ho val, si es que per fer llegir cal aprofitar les
oportunitats.
"K.L.Reich”
vol dir "Konsentrations Lager Reich" i era el segell que duien
estampats tots els materials existents en un camp nazi. L’obra és un testimoni
viu i esfereïdor de les penalitats, tortures i humiliacions sofertes per milers
de presoners als camps d’extermini. És la descripció de la misèria, la fam i la
mort –ja sigui en cambres de gas o en forns crematoris...- que dia a dia van envaint els camps nazis en la seva més macabra quotidianitat.
K.L.Reich no és només una història de terror i de mort, sinó també una història sobre la capacitat de resistència de la naturalesa humana, sobre el manteniment de la dignitat humana en aquelles condicions tan difícils i sobre l’esperança de la victòria final de l’Home davant de la barbàrie feixista.
K.L.Reich no és només una història de terror i de mort, sinó també una història sobre la capacitat de resistència de la naturalesa humana, sobre el manteniment de la dignitat humana en aquelles condicions tan difícils i sobre l’esperança de la victòria final de l’Home davant de la barbàrie feixista.
La
novel.la narra la peripècia vital de l’Emili, un deportat republicà que
sobreviu cinc anys d’horror a Mauthausen obligat a fer dibuixos pornogràfics per als SS.
La primera part de l’obra explica la situació dels deportats al camp de
concentració: la destrucció constant, la mort dels companys, l’infern del
crematori... A partir d’aquí, l’actitud, entre escèptica i passiva, del
protagonista donarà pas a una actitud decidida i compromesa per les llibertats.
En
la línia del testimoniatge empresa pels clàssics europeus com Primo Levi, Jorge
Semprún, Robert Antelme o Imre Kertész, Amat-Piniella reflexiona a K.L.Reich, obra precursora del realisme
històric a casa nostra, sobre la capacitat de destrucció i el manteniment de la
dignitat dins un camp de concentració nazi, síntesi i paradigma de l’essència
de l’home.
Els
protagonistes
Els
protagonistes de K.L.Reich són en
Francesc i l’Emili. El primer és l’optimista, l’idealista; la seva mort
simbolitza, en la primera part de la novel.la, la victòria de “l’esperit del
camp”: l’aniquilació de l’Home amb majúscules, el descens a l’infern de Dante,
en Levi. L’Emili –alter ego de
l’autor, en part-, és el seu complement, escèptic i pessimista, i el seu
esperit crític fa avançar la novel.la cap al final, paradoxalment esperançador.
Al
voltant d’aquests dos eixos centrals trobem cinc personatges secundaris ben
travats. L’August, anarquista, és l’intèrpret, símbol del possibilisme, està
convençut que pot transformar i humanitzar la vida del camp des de dins; és
l’antagonista del Rubio: cap de la cèl.lula comunista del camp, encarregada de
vetllar pels seus interessos i els dels espanyols. L’Ernest és l’arquetip de
l’individualisme, de l’aprofitat, de la manca d’escrúpols, de qui es ven a
canvi d’assolir un estatus preeminent dins del camp; la seva actitud
insolidària el duu a la mort. En Vicenç, símbol i síntesi de la vida diària de
sofrença, l’instint de supervivència més primari; la seva obsessió per
aconseguir menjar el porta a la mort. En Werner és un treballador alemany del
magatzem, contrafigura alemanya dels opressors –i complement del Francesc,
models a seguir per l’Emili-, que l’acabaran aniquilant. Finalment, Hans Gupper
és el comandant del camp, portaveu de la filosofia nazi, ple d’amargor i
d’origen social baix; al final, la intuïció de la derrota del seu exèrcit el
porta al suïcidi, símbol de la derrota definitiva.
Temes
per al debat, amb els joves lectors
És
un bon tema per al debat tot allò que fa referència a la vida dins el camp i,
sobretot, l’acció i el concepte d’aclimatar-se: ...Aclimatar-se, doncs, a un lloc així era ben difícil, i venia només a
força de temps, quan lentament el dolor físic i el moral trobaven l’analgèsic
en la seva mateixa continuïtat... Una reclusió al camp era una nit polar d’una
durada desconeguda; per a adaptar-s’hi calia ignorar l’existència de la llum...
La
descripció de determinats ambients provoca escenes d’una duresa gairebé
insuportable: .. L’Emili no pogué menjar
res. Una repugnància invencible li ho impedia. La monstruositat d’aquell feix
de carm humana, la visió dels que s’asseien per terra i amb les mans brutes de
suor i de pols esbocinaven el pa; la del seu propi cos nu... les nafres
purulentes d’alguns, la fortor que venia de la trapa oberta damunt de la
claveguera on calia fer les necessitats; la calor, la pols, la set, el mal
humor i la revolta que covava íntimament contra aquell tracte bestial, de porc
o de moltó, a què els sotmetien, eren causes prou fortes per llevar-li
l’apetit... la mort no m’espanta, perquè
és, en certa manera, una compensació per als qui hem lluitat sempre contra els
nostres assassins. En matar-nos ens donen la raó, justifiquen el nostre esforç.
Amb
un ritme constant, se’ns va explicant la vida dins del camp. També els canvis
de personal, la mort d’alguns amics estimats, l’arribada de nous grups humans,
el patiment de tots plegats... I l’escena esgarrifosa dels que anaven a la
cambra de gas: ... Un cop tancada la
porta, aquells malaurats, nus completament i en una promiscuïtat vexant,
esperaven en va que ragés l’aigua. Aviat el gas començava a emmetzinar l’aire i
els executats entraven en una agonia esgarrifosa. Els uns tossien violentament
i, en la desesperació, s’estevellaven contra les parets; altres es llançaven
damunt dels companys i, amb les dents i les ungles, es prenien una revenja
absurda; alguns es ficaven els dits a la gorja com si així poguessin obrir el
pas a un aire pur que no existia... A poc a poc anaven caient, els uns damunt
dels altres, fins que entre tots no formaven sinó un pilot de cadàvers
verdosos.
És
emocionant l’escena de l’entrada del primer tanc dels alliberadors dins del
camp i l'arribada d'aquella esperança tan desitjada i merescuda: ...el tanc marxava molt
dificultosament i la pinya de gent semblava obrir-se com la carn viva al pas
del bisturí... Era una joia feixuga, desigual, histèrica gairebé, la d’uns
nàufrags en arribar al vaixell salvador. L’emoció ennuegava les gorges i el
crit que sortia en desfer-se el nus era un crit trencat, un esgarip dolorós...
El
llibre acaba finalment amb un cant a la vida i un cant d’esperança a favor de la pau i del seny... cadascú haurà triomfat quan la humanitat
sencera triomfi...
K.L.Reich no és una novel.la fàcil per als
joves perquè no va dirigida directament a ells. És una d'aquelles novel.les que
seria bo però que els joves s'apropiessin. Tot amb tot, caldrà acompanyar-los per
anar aplanant pacientment els camins per a una comprensió major i, sobretot,
perquè l'urpa del dolor els deixi bona marca, un senyal ja per a sempre més. Aquesta és, si més no, una de les funcions de la literatura.
La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home
senti dins seu la petita pau de la seva ànima...
La llargària del camí no ha de desesperar-nos;
quan cadascú haurà triomfat,
triomfarà la humanitat sencera....
(Joaquim Amat-Piniella)
Josep
Maria Aloy
Magnífica anàlisi del llibre!
ResponElimina