En la literatura per a joves, no tot s'hi val!

Quan en una entrevista li van preguntar a Jaume Cabré què esperava d’un llibre, va respondre: -Que m’atrapi i m’emocioni! Si no, que m’interessi! Si no, que m’encurioseixi! Si no, que m’entretingui. Si no, que em distregui... i així fins al final quan acabava dient: Si no, que no l’haguessin publicat. Si no, que no l’haguessin escrit!

Hi ha llibres que no calia haver-los publicat ni potser tampoc haver-los escrit. O dit d'una manera més elegant: hi ha llibres totalment prescindibles perquè no omplen cap buit. I La Gretchen es preocupa, de l'autora Christine Nostlinger (Edicions Oxford, 2011) diria que és un d'aquests llibres.

       La Gretchen es preocupa és un llibre que ni m'ha atrapat ni m'ha emocionat. Tampoc no m'ha interessat ni m'ha encuriosit. I no estic segur que pugui entretenir a massa lectors. El per què és fàcil de resumir: perquè és una història simplíssima, intrascendent i carregada de tòpics, amb personatges ben plans que no demostren tenir ni enginy ni atractiu i amb una sèrie de missatges més aviat destinats a voler quedar bé amb els joves lectors però que aquests, que no són tontos, els veuen a venir d'una hora lluny i els defugen ràpidament.

Quins són aquests missatges i aquests tòpics? Doncs, pel que fa als missatges, els típics: que els adults són una colla d'imbècils que només han vingut al món per fer nosa i a maltractar els seus fills herois que mai no haurien escollit conviure amb uns pares tan curts de gambals. I, pel que fa als mestres: la majoria no hi "toquen". I els tòpics? Doncs, per exemple, que quan el protagonista, seriós i elegant, convida a estudiar matemàtiques a casa seva a la seva millor amiga ningú, ni el lector més ingenu, es creu que serà per estudiar. I, escenes com aquesta, a pilots. No pot ser més previsible tot plegat!

Cap plantejament sòlid que provoqui una mínima reflexió sobre el respecte als amics, i ja no cal dir als pares i als mestres. Cap preocupació perquè els personatges siguin genuïns i al llarg de la novel.la se'ls vegi dubtar, aprendre, emocionar-se per alguna cosa. Cap pretensió de portar al límit alguna situació perquè el lector vibri i hagi de decidir al costat de qui se situa i a qui escolliria com a model de referència. Quan una història no és capaç de proporcionar alguna dosi de tot el que acabo de dir més li valia no haver-se publicat.

Algú ha dit que la literatura per a joves és aquella que també poden llegir els adults sense que els caigui el llibre de les mans, però estic convençut que qualsevol adult que llegeixi aquest llibre es quedarà tan perplex com m'he quedat jo. La seva falta de respecte al lector és gran i esdevé, al llarg de la lectura, allò que avui s'anomena una atac sistemàtic a la intel.ligència. Tot i que la literatura per a joves ha d'anar dirigida a satisfer el desig de passar-s'ho bé, cal que sigui una literatura seriosa i versemblant. I, sobretot, digna. No he trobat cap d'aquestes condicions o qualitats en aquesta història. I em sap greu dir-ho perquè l'autora, Christine Nostlinger, havia suscitat moltes expectatives i havia cridat l'atenció dels lectors fa una pila d'anys pel seu enginy i la seva sensibilitat. Jo mateix n'havia parlat molt bé i per això vaig voler llegir-me aquest últim llibre seu.

En uns moments en què s'escriuen llibres que afavoreixen la reflexió, que intenten obrir interrogants, plantejar situacions conflictives on els lectors joves hagin de prendre partit per una idea o una altra o identificar-se amb un personatge concret, llibres com La Gretchen es preocupa -per cert, arribat al final del llibre sóc incapaç d'explicar quina és la preocupació real de la Gretchen ni com la resol, malgrat el títol i el text de la contraportada- llibres com aquest, deia, no hi ajuden gens. No ajuden ni a crear ni a formar lectors i no aporten res de positiu a una edat en què precisament allò que caldria evitar són els tòpics simplistes, la bajanada constant i la poca qualitat, no sols literària sinó intel.lectual. En literatura, allò que caldria evitar és tractar els lectors com a persones poc intel.ligents.

Dolors Alibés, una escriptora que ens va deixar fa tres anys, acostumava a dir que un llibre no pot deixar indiferent el lector i l'ha d'agredir d'alguna manera ja que la lectura que entra sense esgarrapar també surt sense deixar rastre. Hi ha llibres però, i més dels que ens pensem, que no saben esgarrapar. Ni ho intenten! Són llibres que passen sense pena ni glòria i que el lector oblida ràpidament perquè no estan escrits ni per a ell ni pensant en ell. Són llibres totalment prescindibles.

Josep Maria Aloy