És a la venda el sisè volum de la sèrie
protagonitzada pel detectiu Felip Marlot, una insòlita creació de Joaquim Carbó
adreçada als lectors joves el primer volum del qual és de l'any 1979
Felip Marlot, detectiu privat, intuïtiu, tendre,
senzill i ple de sentit comú. Ingenu i sincer a estones i xerraire i noble en
tot moment. Un antiheroi amb molts dels tics del seu creador. Una veu clara i
crítica que esdevé, sense proposar-s'ho, portaveu de la consciència col.lectiva
de la nostra societat.
El primer volum de la sèrie -En Felip Marlot, il.lustrat per Maria Rius- fou publicat l'any 1979 a Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
A partir d'aleshores i fins avui se n'han publicat cinc volums més: Un altre Felip Marlot, si us plau!, il.lustrat
per Maria Rius (P.A.M., 1983); El rock
d’en Felip Marlot, il.lustrat per Maria Rius (P.A.M., 1992); Felip Marlot i les joies, il.lustrat per
Pau Bassolí (Barcanova, 2004); Un dia en
la vida d'en Felip Marlot, il.lustrat per Òscar Julve (Barcanova, 2011) i Les
vacances d'en Felip Marlot, il.lustrat per Òscar Julve (Barcanova, 2013).
Un personatge coherent al llarg de tota la sèrie
Felip Marlot és
un detectiu tendre que no té res a veure amb la violència de les narracions habituals de la “sèrie negra” (com
les de Raymond Chandler... on s’inspira). En canvi participa d’alguns aspectes
del famós Marlowe: és un solitari, té un despatx petit i tronat; no li sobren
els diners i és un idealista que creu que una feina no s’ha acabat fins que
s’ha resolt del tot, i que cal ajudar aquells que s’ho mereixen encara que no
puguin pagar els seus serveis.
Els casos en què intervé no
acaben a trompada seca ni s’arriba a disparar un sol tret en totes les pàgines
de les seves aventures. Resol tots els assumptes fent
treballar el cervell i amb l’ajuda de la casualitat, perquè no es tracta d'un
superhome, sinó d'un ciutadà normal i corrent.
Malgrat tot, en Felip Marlot no és un personatge
vulgar i en cada ocasió que intervé hi ha un punt de follia. Si fos empordanès,
hom diria que està tocat de la tramuntana... Ja sigui per ell mateix, ja pels
clients que li demanen ajuda, les seves històries estan tocades d’un element
fantàstic dosificat amb finor i humor, que les fa atraients per a grans i
petits.
Quan li pregunto a Joaquim Carbó, com se li va
acudir un personatge tan insòlit i tan peculiar, la seva resposta no es fa
pregar:
J.
Carbó: -Com va néixer en Felip Marlot? Ho recordo perfectament: en una oficina
de la Via Laietana i l'actuació d'un nou director... no vaig poder resistir la
temptació d’escriure la paròdia d’un personatge com aquell que no parava i que,
de nit, estava tan cansat que així que posava el cap al coixí i tancava els
ulls, s’adormia com un soc, i l’endemà, quan sonava el despertador, tenia la
sensació que tot just s’acabava de jeure. Aquest neguit el portava a una
decisió tan absurda com demanar els serveis d’un detectiu perquè busqués el
lladre que li robava les hores de son que ell creia que es mereixia.
Aquell
detectiu havia de ser, per força, un personatge especial acostumat als casos
més estrambòtics: un perdiguer que no tingués res a veure amb els famosos
privats de la tele, masa llestos, massa violents, massa ben plantats...
El primer volum: En
Felip Marlot
Aquest
primer volum és un recull de contes que
posteriorment Carbó va reescriure en forma de guió de còmic que, il·lustrats
per Francesc Infante, van sortir als números 619, 637, 638, 641/2, 645, 649/50,
656 i 662 de Cavall Fort, entre maig de 1988 i febrer de 1990. Des del
primer conte ja queden clars els ingredients que anirem trobant al llarg de
tota la sèrie, en un intent de presentar
un llenguatge viu, però correcte, amb una bona presència de
refranys, frases fetes i les ganes de jugar amb les paraules; també una pila de casos que haurà
d'afrontar, alguns de ben insòlits i de les situacions on s'haurà de moure;
l'humor i les escenes còmiques provocades per un tarannà obert, jovial i sense
cap mena de malícia; personatges divertits, amb noms ben originals com el
senyor Tothovol del primer volum o bé el senyor Ven Bedepreu del volum sisè;
les solucions, normalment, ben simples i previsibles, i gairebé sempre carregades
de sentit comú: al senyor Tothovol li roben el temps que té per a dormir i en
Felip Marlot li soluciona el problema sense complicacions: a la tercera nit,
quan en Tothovol se’n va a dormir, no fa altra cosa que despertar-lo de tant en
tant perquè s’adoni que s'ha adormit.
En aquest primer volum trobem
aventures ben esbojarrades com la del pintor de quadres a qui li roben el
paisatge o bé el de l’ensinistrador de puces que ha perdut les
puces i, per tant, ha hagut de deixar la seva feina del circ... En total són
nou els casos que Felip Marlot haurà de solucionar.
No em puc estar de preguntar-li a Joaquim Carbó
d'on treia -i d'on treu encara- els casos o bé en què s'inspirava per a
plantejar-los?
J.
Carbó: -Ara mateix em costaria una mica precisar-ne uns
quants. Tots, impossible! N'hi ha que provenen del món dels somnis. La majoria
són fruit de la meva habitual tafaneria quan vaig pel carrer o viatjo en metro.
El metro és una font d'una gran riquesa temàtica. Ara mateix voldria escriure
el conte d'algú que es passa hores i hores assegut en una andana a l'espera que
el comptador que indica el temps que falta per a l'arribada del proper comboi
baixi dels 16 segons, que és quan sempre es tanca el compte i apareix la
paraula “ENTRA”: qui és el pispa que li roba els quinze segons que falten? I ja
que acostumo a apuntar les idees en una llibreteta quan es presenten, també hi
ha el cas del client angoixat -jo mateix, si m'hi trobava!- que acudeix a en
F.M. perquè es pensa que un escriptor de la competència li ha robat les idees i
el que realment ha passat és que ha perdut la llibreta...
Un altre Felip Marlot, si us plau! (el segon volum)
En
aquest volum Joaquim Carbó ens ofereix una mena de continuació de les aventures
i desventures del particular detectiu que presenta la novetat d'haver estat
escrit en col.laboració amb diversos nois i noies, sobretot del col.legi del
Sagrat Cor de Tona. Consta de dues parts: la primera està formada per una
quinzena de contes d'aquests nois i noies de Tona... i la segona part és la que
porta per títol: Una altre Felip Marlot,
si us plau!: quatre històries més de l'intrèpid detectiu.
Joaquim Carbó, home de
cultura, no perd l'ocasió de ficar cullerada en temes
culturals i sempre, això sí, de la cultura del nostre país. Al primer volum,
per exemple, quan en Felip Marlot ens descriu la seva habitació ens diu que té
llibres i, concretament, els volums que
han sortit de l’Enciclopèdia Catalana. En l'últim volum hi ha referències a la Montserrat Caballé i a la Maria del Mar
Bonet... com també a la diva Bianca Castafiore que reclama els seus serveis perquè
... tinc un terrible problema, ja que
perdo els veïns, l'un darrera l'altre, fins al punt que ara ja no en trobo
cap...
El rock d’en Felip Marlot (el tercer volum)
Aquest volum comença amb un
avís de l'autor: Si fins
avui només havia sortit en contes i historietes, ara s’atreveix a protagonitzar
una novel.la en què, com podreu veure, les passa ben magres per mantenir la pau
d’un festival de rock dur que prometia ser dels de sang i fetge. Que com se’n
surt? Ah! Llegiu, preneu til·la i ja en parlarem!
-Parlem-ne doncs, Joaquim: com s’ho fa el teu amic
Felip Marlot quan li encarregues d’organitzar el servei d’ordre d’un
macrofestival de sis hores de rock salvatge en plena natura, al cràter del Cim
Pelut, el plat fort del qual havia de ser l’actuació d’Els Kagalàstics, Els
Tifes, Els Kaka de Vaka i la Lina Purner?
J.Carbó:
-No cal dir que em vaig espavilar perquè se’n sortís bé. Etern pluricol.locat,
en Felip es va permetre el luxe, mentre preparava un pla magistral per dominar
la situació, de resoldre afers tan delicats com el d’una bona dona que havia
perdut el temps; d’uns astrònoms que asseguraven que els havien esborrat
l’anell del planeta Saturn; d’un veí de Collbató a qui havien robat les
muntanyes de Montserrat; del novel.lista a qui havien pres totes les paraules
de la seva última obra... Sento una tendresa especial per aquest detectiu que
té tantes cares...
I, en aquest cas, quan entra en acció pel que fa al
festival de rock, se les empesca perquè només es pugui arribar al Cim Pelut
caminant un parell d'hores, cosa que deixa tots els assistents acalorats i amb
una set terrible que han de calmar amb el suc d'unes fonts de les quals només
raja una infusió de til·la que calma de tal manera els ànims que el concert
esdevé una bassa d'oli, més ensopida del compte.
La complicitat amb el lector és un dels ingredients
que no falta a cap llibre: el fet de parlar en primera persona i ser un
personatge de tarannà obert i espontani fa que la proximitat amb el lector
sigui màxima. Oimés si, a sobre, trobem gestos com aquest: Com que no vull tenir secrets amb vosaltres, amics lectors, us vull
explicar on i com visc perquè em penso que així serà més fàcil que us feu
càrrec de les meves històries.
El quart volum de la sèrie: Felip Marlot i les joies
I arribem al quart volum de la sèrie, publicat just
quan es complien vint-i-cinc anys de l’aparició pública d’aquest peculiar
personatge, observador, vital, crític i sobretot còmic i irònic a través del
qual l’autor continua mostrant, amb vigor i lucidesa, els tics d’una societat
accelerada i contradictòria que sovint pixa fora de test. La narració de la
quotidianitat del protagonista doncs esdevé una mena de crònica del món on
l’autor aprofita per ironitzar i riure’s del mort i del qui el vetlla.
Aquí, Felip
Marlot, treballa en un cas de desaparició de joies. La noia de la joieria La
Pedra Fina ha llençat, per error, unes joies a les escombraries: només cal
regirar l’abocador del Garraf i llestos! Per fer-ho, Felip Marlot utilitza els
serveis d’un antic lladre i les seves secretàries, dues garses esplèndides.
Però la cosa es complica quan, després de ser recuperades, es descobreix que
les joies són falses.
La passió pel llenguatge i el joc de paraules, els embarbussaments
i frases fetes conformen un rosari literari que esdevé un dels centres
d’interès del llibre. Escrita amb una agilitat i fluïdesa excel·lents, la
narració constitueix un enorme gaudi on allò que a moments sembla que importi
menys és la mateixa història que s’hi explica. Un humor, destacat i destacable,
i un desenllaç bastant frenètic, on encaixen totes les peces del
trencaclosques, posen punt i final a una divertida trifulga d’un personatge i
d’un autor que continuen tenint corda per anar fent.
Aquesta passió pel llenguatge, per les frases
fetes, per les comparacions i metàfores és un element omnipresent en tota
l'obra de Joaquim Carbó. A la plana 157, un dels personatges, un finlandès que
ha estudiat català, pregunta a en Felip que li expliqui què vol dir un ciri trencat, i quan l'amic estranger
li diu que aquí diem més frases fetes que al seu país en Felip li contesta: ...I les que s’han perdut! I les que es perden!
Penso que són la sal de la llengua... i aprofita el moment per engaltar-ne
un bon pilot de les més diverses varietats...
-Li pregunto si és una preocupació i una necessitat,
per a Joaquim Carbo, utilitzar tots els recursos per mantenir un nivell de
llengua que superi l'escassedat de vocabulari de molts lectors joves i la seva pobresa
literària a l'hora d'expressar-se.
J.
Carbó: -Potser sí, però jo, tant per tarannà com per
falta de formació, no puc ser cap purista. M'esvera una mica, però, sentir com
parla el jovent. No perquè ho facin en argot sinó perquè és un argot manllevat.
Els jo, macho, vale, tio, demasiè, etc., em foten. És per això que em
costa escriure avui una novel·la de caràcter juvenil. Tant, que si m'hi poso
procuro suprimir els diàlegs i faig que el narrador els substitueixi per
explicacions. Em sap greu que en lloc de dir que a algú li falta un bull diguin
que està com un cencerro, o que per
significar que una cosa és tan fàcil com bufar i fer ampolles, diguin que està xupat...
Un dia de la
vida d'en Felip Marlot (el cinquè volum)
Un dia de la
vida d'en Felip Marlot és una altra aventura d'aquest pacífic detectiu que, per
culpa de la crisi, es veu obligat a fer un viatge a Morvià per cobrar una
factura pendent. Tant a l'anada com a la tornada viurà situacions ben
enrevessades de les quals en sortirà gràcies al seu enginy.
D'una
banda destaca el ritme accelerat i sense aturador amb què s'expliquen els fets
i l'omnipresent gràcia amb què són explicats. De l'altra, una literatura
genuïna i esbojarrada que incita a llegir de forma continuada. Una mena de joc
dels disbarats, de situacions absurdes i que tenen un fort atractiu i que
mantenen al lector sempre amb un somriure a la cara...
Una
colla de missatges a favor del civisme i de la solidaritat hi dóna un caliu més
aviat pedagògic a favor d'inculcar les bones maneres al jovent: ... veig per terra els senyals inconfusibles
de la civilització en forma de papers, plàstics i fins i tot alguna llauna…
Tampoc no hi falten els missatges com… és
imprescindible que ens ajudem si volem que el món sigui una mica més habitable…
-Podem
pensar i dir que Joaquim Carbó, quan escriu per a joves, va constantment amb el
xip de l'observació crítica?
J. Carbó: -És possible, tot i que em sabria una mica de greu que qui llegeixi
aquesta entrevista es pensi que sóc un carca, però s'ha de tenir en compte que
els llibres per a joves i, sobretot, per a infants, poden fer mal si escrius
que tots els pares són uns imbècils -tot i que n'hi ha que ho són-, com que
tots els adults són uns bandarres -tot i que n'hi ha que ho són-, i que tots
els mestres repapiegen -tot i que n'hi ha que ho fan-, i que, en canvi, tots
els joves són una meravella i que tenen dret a tot i cap obligació amb ningú. O
que el món és una merda tan gran que no val la pena viure. No voldria que cap infant ni cap jove es
deformés per culpa meva o que caigués en una depressió. No evito l'aparició de
bandarres, en els meus llibres juvenils, però procuro que es vegi que no són
exemplars i que al final els toca rebre.
Quan
escric per a adults, sé que ja són prou grandets perquè els faci mal el que
llegiran, i llavors explico les coses tal qual. Durant els seus anys
d'existència vaig formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs que es distingia per
no tenir pèls a la llengua.
Les vacances
d'en Felip Marlot (l'últim de la sèrie, ara
com ara)
-Això
de les vacances d'en Felip Marlot, senyor Carbó, sona a vacances definitives
del detectiu?
J. Carbó: -Això no se sap mai! De fet,
aquesta novel·la és una conseqüència de l'anterior en què el detectiu anava a
cobrar una factura a Morvià, coneixia un pagès força intrigat i empipat perquè li robaven les gallines, que
el contractava perquè investigués què
passava. L'estada, que es preveia tranquil·la, es complica per culpa d'un
incendi, un robatori de coure, uns lleons abandonats al bosc dins una gàbia, una
partida de paintball i d'altres fets
que convido els lectors a llegir per a entreteniment i diversió, com diria un
anunci interessat.
En
aquest llibre, Felip Marlot, doncs, es pensa que tot anirà bé quan puja a
l'autobús que l'ha de portar a Morvià, on ha estat convidat a passar uns quants
dies. Però no troba la pau que esperava, sinó que haurà de participar en un
munt d'aventures. Per sort, la Clara, una mossa d'esquadra molt eixerida,
l'ajudarà a sortir-se'n de tot, no sense rebre, però, alguna trompada.
Després
de sis llibres escrits al llarg de trenta-quatre anys, en Felip Marlot continua
essent el de sempre: un xerraire, que s'emociona i s'estova davant les misèries
de la gent... amb un bon instint de perdiguer..., amb una gran intuïció, que és
la seva eina principal... i un enorme sentit comú. D'altra banda, no li costa
trobar arguments per treure culpabilitat als que han fet alguna cosa dolenta...
Una
de les novetats d'aquest últim volum és la presència sobtada de l'autor, dins
la novel.la, que apareix amb el nom de Quimet Cartró que, segons reconeix Felip
Marlot, és l'autor que en més d'una
ocasió ha escrit una novel.la sobre alguna de les meves feines més
importants... L'encontre entre tots dos dóna bastant de si per l'ocasió que
planteja d'establir un diàleg entre autor i personatge. Afirmaria que aquesta
és la part més atractiva i emocionant d'aquesta història. I encara més: els dos
personatges s'obliden de tot per parlar estrictament de les formigues i
l'escriptor li encarrega al detectiu -que per això serveix un detectiu- el
treball d'esbrinar com rutlla un formiqguer, com s'organitzen les formigues,
quina és la feina de la reina i com la fa... Unes pàgines veritablement tendres
i que retraten exactament el tarannà tant de l'escriptor com del detectiu...
amb la possibilitat de fer rumiar al lector i engrescar-lo a reflexionar un
moment sobre, per exemple, la roda de la
vida...
També
en aquest volum es dóna la circumstància, potser única, que en Felip Marlot
sent una emoció especial davant d'una protagonista, una mossa d'esquadra que, a
l'hora del comiat, hi aporta uns dosi d'emoció insòlita. La història acaba bé
perquè cap d'aquestes històries no pot acabar d'una altra manera. En Felip
Marlot no consentiria que els lectors abandonéssim el llibre amb algun deix de
dolor o de pena.
L'autor,
en aquest cas i en tots els sis llibres de la sèrie, recorre al tòpic conegut
de: ... Tot va bé si acaba bé..., que
és no sols un crit victoriós d'aquesta història sinó que diria que és el crit
permanent d'un detectiu que no coneix el fracàs en cap de les seves aventures.
Per tant, arribats a aquí, només puc desitjar això: llarga vida per en Felip
Marlot i, sobretot, llarga vida per al seu autor!
Josep
Maria Aloy
Article publicat a www.nuvol.com
Article publicat a www.nuvol.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada