Caterina Valriu i la literatura infantil i juvenil catalana

Si avui hi ha una estudiosa apassionada per la literatura per a joves, des de qualsevol àmbit, és la mallorquina Caterina Valriu. Si fos barcelonina seria molt més coneguda i si estudiés una altra literatura que no fos la infantil, encara més. Té el mèrit de ser una de les persones que més ha donat a conèixer aquesta literatura dins i fora de les nostres fronteres. I molt especialment la literatura de les Illes i els seus autors.

Mestra des del 1980, va exercir la docència a Educació Primària durant nou anys a diversos pobles de Mallorca. Al 1983 es va llicenciar en Filologia. El 1992 es va doctorar amb una tesi sobre la influència de les rondalles en els llibres actuals per a infants, que es va publicar el 1998. Des de 1990 és Professora Titular de la UIB.

Les seves línies d'actuació se centren en l'etnopoètica -bàsicament el llegendari i el rondallari- i en la literatura infantil i juvenil, amb una especial atenció a la convergència d'ambdues formes literàries. Sobre aquests temes ha publicat diversos llibres d'assaig, comunicacions a congressos i un bon nombre d'articles en revistes nacionals i estrangeres. Una quarantena d'aquests textos són els que han estat recollits en el llibre Imaginari compartit. Estudis sobre literatura infantil i juvenil editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, edicions de la UIB i de l'Institut d'Estudis Baleàrics, l'any 2010.

A través d'aquest Imaginari compartit, Caterina Valriu s'acosta als llibres per a infants i joves des de diverses perspectives: la història de la literatura infantil i juvenil catalana -una història complexa i compromesa-, l'aprofundiment en l'obra de diversos autors -tant els clàssics com els contemporanis-, la minuciosa anàlisi de les connexions i convergències entre les rondalles i els contes moderns, les reflexions de l'autora sobre la narració oral i la manera d'explicar contes -a partir de la seva experiència de més de vint anys com a narradora que cerca entretenir i commoure els seus oients- i un conjunt de reflexions sobre la importància de les biblioteques en la formació dels joves lectors, la poesia per a infants, la necessitat de comptar amb professionals formats per a treballar la dinamització de la lectura i -en definitiva- de fer que la literatura sigui un plaer compartit.

Imaginari compartit, doncs, fa referència d'una banda a la universalitat dels relats per a infants i de l'altra al fet que aquest imaginari sovint és transmès de generació en generació. Per què, com ens recorda l'autora, "compartir és una bella paraula per posar al costat de la literatura".

Segons manifesta Teresa Duran, autora del pròleg, són els treballs d'aquesta mena els que li calen a un país i una llengua com la nostra. Una llengua minoritzada que tendeix, massa sovint, ai las!, fins i tot a menystenir el propi patrimoni i relega la literatura infantil i els seus autors al calaix de sota, el dels mals endreços. La tasca de la doctora Valriu és, doncs, aquesta: endreçar i redreçar una memòria col.lectiva, un patrimoni i una trajectòria literaris, dels quals ens hauríem d'ennorgullir.

Caterina Valriu va publicar ja l'any 1994 la primera Història de la Literatura Infantil i Juvenil catalana (Pirene / La Galera), que va ser abordada amb interès pels estudiosos, crítics i molts mestres ja que des de la seva publicació va esdevenir un llibre de referència no sols en ser l'únic estudi general d'una literatura que havia reprès la seva activitat a partir del 1960, sinó també per la claredat d'exposició de la seva trajectòria i l'anàlisi i revisió que en feia l'autora.

Caterina Valriu autora  també de contes

"Una pluja imprevista ha esborrat els puntets negres de les closques de les marietes. Sense els puntets se senten com una papallona sense colors, com un pallasso sense somriure. Així, doncs, volen recuperar-los costi el que costi. Però, com?"

Aquest és el conte En Galceran i les marietes, amb il.lustracions de Carme Peris i publicat a Bambú el 2006. El tema principal és el desenvolupament de la capacitat de trobar la solució a un problema a través de la reflexió, la imaginació i l'ajut solidari de tots els implicats... Caterina Valriu fa un ús molt atractiu del llenguatge -en aquest conte i a la resta de relats infantils- i pretén motivar els lectors a assaborir el gust de les paraules i a trobar-hi plaer. Un exemple el tenim en l'escena en què les marietes han de rumiar una solució:

 

"Es posaren a pensar. Però, sabeu com ho fan les marietes quan volen pensar de veritat? Doncs es posen una damunt de l'altra,

fent una torre fins que poden mantenir l'equilibri. Tanquen els ulls i es concentren. Aleshores, a la de sota li arriba tota l'energia de les altres, de manera que de segur que troba alguna idea bona". (En Galceran i les marietes).

Al conte Les banyes d'en Cucarell, il.lustrat per l'Àngels Ruiz (Cruïlla, 2007), veiem com el dimoni Cucarell n'està ben fart, que els altres dimonis, dimoniarros, dominietxos i dimonions es riguin d'ell perquè no té banyes. En Xesc, un infant que troba en Cucarell plorant desconsoladament, el vol ajudar. El final, que no explicaré, té un punt de sorpresa i d'emotivitat.

L'últim conte publicat, ara com ara, per Caterina Valriu és Quatre retocs (Cruïlla, 2012), il.lustrat per Maria Espluga, que explica que un dia na Toké es mira a l'aigua del llac i no s'agrada. Per això decideix anar a veure Quitothopot per demanar-li que li faci quatre retocs. Quitothopot hi accedeix... Es tracta d'un conte escrit a partir de la llegenda africana titulada Per què la ratapinyada no és un ocell i de la llegenda mallorquina Per què les abelles en picar moren.

L'obra narrativa de Caterina Valriu està formada, doncs, per un conjunt de contes escrits amb sensibilitat i que tracten temes ben propers a la manera de ser i de comportar-se de la nostra mainada. Sempre, això sí, amb aquell regust de rondalla i de conte tradicional tant habitual en tota la seva obra.

Josep Maria Aloy