Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels...
(Màrius Torres, Cançó
de Mahalta, 1)
Durant
el 2010, any del centenari del naixement de Màrius Torres, molts joves de molts
instituts van tenir una excel.lent oportunitat de conèixer el poeta a través de
la seva poesia.
La
novel.la Rius paral.lels, del manresà
Jordi Estrada, publicada per Edicions de L'Albí (2010), és una altra excel.lent
oportunitat per apropar-se a l'home, Màrius Torres, que va morir l'any 1942 de
tuberculosi, als 32 anys.
Tal com ens informa la contraportada del
llibre som al sanatori antituberculós de Puig d’Olena a les darreries de l’any
1942. Davant la proximitat de la mort d’en Màrius, jove poeta republicà, els
seus amics més íntims evoquen vivències i episodis, llums i ombres d’un passat
en què les adversitats personals i col.lectives condicionen la vida diària del
sanatori i els seus malalts.
L'autor
de Rius paral.lels ens diu que si bé
el personatge d’en Màrius és inspirat en Màrius Torres, aquesta novel.la no
pretén ser un relat biogràfic o hagiogràfic del poeta lleidatà, sinó una ficció
lírica en què es barregen fets i personatges reals i imaginaris, la vida dels
quals transcorre com una successió de rius paral.les sense possibilitat de
convergir en una sola i harmònica existència. Tot i tractar-se d'una ficció,
els punts de contacte amb la realitat són prou versemblants com perquè els
lectors -i sobretot els lectors joves- s'aproximin al poeta i coneguin els seus
sentiments davant la malaltia i la mort.
Estrada descriu la mort del poeta com
un cant a la vida
Rius paral.lels és una narració
plena de descripcions algunes de les quals arriben a colpir el lector per la
barreja de senzillesa i emoció amb què l'autor explica els últims dies del
poeta. La narració de la mort del poeta al llit, envoltat dels seus amics, és
una escena vibrant i entendridora. Però tot i que es tracti d'un llibre sobre
la malaltia i la mort, l'obra -torno a la contraportada- esdevé un cant a la
vida, a l’amor, a l’amistat, a l’esperança i al poder vivificador de l’art,
malgrat els contratemps individuals i socials de la malaltia i la guerra, que
semblen voler contaminar-ho tot.
Per
això recomano tant la lectura d'aquesta obra als joves ja que a través d'ella
seran testimonis indirectes, per exemple, de la profunditat del silenci d'un
centre antituberculós, amb malalts molt greus, -que de tan silenciós sembla deshabitat, si no fos que de tant en tant se
sent un estossec ofegat i s'il.lumina una finestra-, o bé fruiran de com Màrius toca el piano -... tan aviat les notes fluïen com un riu
d’aigües calmes com amb la fúria d’una torrentada, on la melodia lliscava com
una barca riu avall amb més o menys embranzida...; o veuran les mans d’un
Màrius agònic - ... bé que magres i
esllanguides, refulgien com dos pètals de lluna, de tan fines i nacrades, sota
la claror esvaïda del llum de la tauleta...
L'art, l'amor, la música, la
mort... per damunt de tot
El
llibre no desaprofita l'ocasió per fer arribar al lector una bonica
referència a l'art i sobretot a l'art d'escriure ... ja sabeu com és la gent, que no parla per parlar, com sovint es diu,
sinó per expressar a través dels altres, la seva visió del món i de les coses.
D’aquí l’origen de totes les llegendes, que tant agraden als vells com als
joves, als sans i als malalts. De vegades he pensat si no consisteix en això el
pecat original, gràcies al qual existeix l’art i tantes belles històries.
Tampoc
no desaprofita alguna aproximació a la descripció de l'amor: -Si heu estat mai enamorat d’algú, la vida
es converteix en un infern del qual, una vegada entrat, ja no en pots sortir. He dit un infern i dic bé. Pel patiment desesperant d’una passió incerta i pel ressentiment
que neix de tot amor no correspost, que quan agreja es converteix en el pitjor
dels escurçons…
El
lector trobarà, també, referències a la música, per exemple a la música de
Schuman, Escenes infantils, que
Màrius toca al piano i que conversant amb el Doctor, Màrius li explica que
també Schuman va passar els últims dies de la seva vida en un sanatori...
Però
és, sobretot, el tema de la mort el que pot provocar més sentiments, en un debat
amb els joves després de la lectura: ... Aquí,
la mort no hi ve de visita: hi habita des del primer dia. Tots els interns en
un moment o altre n’han advertit la presència en l’esput vermell al mocador... O
bé una reflexió més optimista, dedicada a l'amiga del poeta: ... Amb tu de la mà, fins i tot la mort em sembla
vida...
La
narració evoca paraules i instants, vivències i absències, imatges i silencis i
una història d'amor entre dos éssers tocats per la malaltia i sabedors que la
mort no els deixa, ni els deixarà de petja. D'aquí que els lectors joves que
llegeixin aquestes pàgines els pot ser formativa la idea que sovint l'art
i la mort són dues cares d'una mateixa moneda: ... allò que el converteix (a Màrius) en poeta de debò és una crisi humana. I, com a conseqüència,
transforma el crit de dolor en un cant poètic de primer ordre...
I
un bon missatge final, esperançador i vital, quan en Màrius està agonitzant al
llit i la Mercè
li agafa la mà: ...Tot i que la meva vida
no ha estat sinó un continu foc d’agonies, són tantes les coses que han valgut
la pena! Puc dir que he viscut i he estat feliç. Si no hagués caigut malalt mai
no t’hauria conegut. Perquè és a través teu, de les paraules que ens hem dit,
de les cartes que ens hem creuat, dels silencis compartits, que he après a
veure-hi dins meu, i a descobrir que aquella casa, en un temps deshabitada i
solitària, s’havia emplenat amb la teva claror, d’un goig espurnejant i dels
teus cants, en els quals he abocat tots els meus versos... Una lliçó de
vida!
La dimensió tràgica de la seva vida
breu i la seva relació amb la seva companya de convalescència, Mercè Figueras,
que identifiquem com la
Mahalta dels seus versos, ens conviden a fer-ne una lectura
emotiva.
Josep Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada