Edicions del Roure de Can Roca, a poc a poc i bona lletra

El catàleg de títols de les Edicions del Roure de Can Roca va arrencar el 2007 amb la novel.la Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent, obra reeditadíssima, del propi editor Francesc-Josep Delgado i va continuar amb Idriss, la noia del fil de seda, d'Hermínia Mas.

Vaig dedicar ja un comentari, en aquest blog, a aquesta editorial, el juliol de 2012, i assenyalava en aquell moment que una de les seves aportacions al món del llibre per a joves era el rescat i publicació de novel.les que havien tingut els seus moments de glòria però que el temps i la desídia d'algunes editorials van obligar a descatalogar-les i a abandonar-les a l'oblit.

Així doncs, l'editorial té un espai per a llibres que ara són difícils de trobar. Una aposta arriscada però molt lloable per evitar que determinades obres es perdin definitivament. Parlo, per exemple de l'excel.lent novel.la d'aventures Projecte Ictivela (2011) de Pau Joan Hernàndez, i també de M'ho ha dit el vent, (2009), un llibre de poemes de Núria Albó, escriptora de qui també han reeditat Ariadna (2009) una narració sobre l'amistat que havia publicat l'any 1996 Edicions de la Magrana.

Edicions del Roure de Can Roca va fent camí, pas a pas sense aturar-se malgrat que els temps no convidin a cap entusiasme. I entre les últimes novetats que acaba de treure l'editorial hi trobem, d'una banda una narració de Josep Francesc Delgado, que ja havia publicat La Galera l'any 1995, titulat L'Empaitagrills i la noia de la Lluna i un conte d'Hermínia Mas El dinosaure i la sequoia (2013).

Aquest últim, El dinosaure i la sequoia, il.lustrat per Francesc Rovira, és una bonica història centrada en el respecte a tots els éssers de la natura. El protagonista és un dinosaure entremaliat que es dedica a tombar arbres perquè són els únics sers vius que no s'hi tornen i, per tant, l'animal -mai millor dit- té totes les de guanyar i això el fa sentir important... fins que els arbres, molt espantats, fan una assemblea per decidir què fan i com cal resoldre aquesta situació... i troben una solució, evidentment, i aconsegueixen que el tossut dinosaure arribi a convèncer-se que no és el rei i que hi ha algú que és més poderós que ell. Una faula que pretén deixar clar al lector que amb la violència i la supèrbia no es pot anar enlloc. Les il.lustracions de Francesc Rovira en permeten una lectura atractiva i estimulant, sobretot per aquells lectors acostumats a recolzar-se en els dibuixos per seguir amb més delit la història.

L'altra novetat, L'Empaitagrills i la noia de la Lluna, del propi Delgado, és una història més densa i més profunda que parla de la relació d'un avi, en Quel, amb el jove protagonista, en Roger, i tot allò que el noi és capaç d'aprendre i de viure al costat del vell pescador. Una història molt emotiva que ens porta als millors sentiments de les millors històries iniciàtiques en les quals el motor és una persona amb experiència i amb molta vitalitat. Pel mig, una història fantàstica sobre la llegenda de les noies de la Lluna -les dones més boniques que hi ha al món- i els vells marins -i la seva dissortada extinció- i l'acompliment d'una promesa per part del Roger, un cop el vell pescador ha mort.

Els missatges positius del vell i la cura del llenguatge són dos aspectes que cal destacar d'aquesta obra que es llegeix molt bé i amb gran emoció. Hi trobarem doncs descripcions, com ara: Vam sortir tant de matí que el sol encara no vessava el seu or sobre l'aigua del port... o bé: Els lloms argentats de dos dofins sobresortien per damunt de les onades lentes i manyagues de l'alba. I encara:  ...els llamps estripaven l'horitzó de color plom i el convertien en un mirall trencat ... O missatges com: El que compta és trobar qualcú que et sàpiga estimar i que te l'estimis, la resta són anuncis, foc d'encenalls o castells de foc artificials que no duren gaire. Com és de preveure, el desenllaç emotiu posa punt i final a una narració estimulant, intrigant i molt poètica... La novel.la va guanyar el Premi Cifre de Colonya l'any 1994.

Deia en el meu comentari (del 3 de juliol de 2012) que una característica d'aquesta editorial és la d'haver nascut per mimar els llibres. Mimar en el sentit més emotiu i pràctic del mot, és a dir, recollir, seleccionar i reeditar determinats títols que un dia foren però que ara restaven perduts a l'espai eteri de les nefastes descatalogacions que la crisi, sobretot, ha accelerat de manera cruel i injusta. Espero que aquesta feina feta a poc a poc i amb bona lletra, per part dels editors de Can Roca, ens segueixi oferint nous regals malgrat les dificultats del moment.

Josep Maria Aloy