Tres contes divertits i rodons de l'escriptora Care Santos

He de reconèixer que Em venc el Cigró (Cruïlla, 2013), de l'escriptora Care Santos, és un conte infantil ben rodó i ben divertit que agradarà, i molt, els lectors més joves.

Es tracta del tercer volum d'una trilogia que es va iniciar amb Em venc la mare (Cruïlla, 2010) i va continuar amb Em venc el pare (Cruïlla, 2011).

Els dos protagonistes dels tres contes són la Nora i l'Òscar, de nou anys, que van a la mateixa classe i que són grans amics. L'Òscar és qui fa mans i mànigues per vendre's la mare i més tard el seu germà petit a qui anomenen Cigró. La Nora, en canvi, és voldrà vendre i desprendre del pare.

Em venc el Cigró és, doncs, l'última història de la sèrie i, per a mi, la millor de les tres. Què té Em venc el Cigró que sobresurti positivament per damunt de tants i tants contes similars que normalment aporten poques idees i només serveixen per repetir el que altres escriptors ja han dit? Doncs, en primer lloc, -sense cap pretensió d'establir un ordre de prioritats- el bon humor. Com més va més penso que aquest ingredient no pot faltar en la literatura infantil i els escriptors ho han de tenir en compte si volen alegrar una activitat com la lectura, prou difícil en els temps que corren. Però no cal que sigui un humor suat i postís. L'autora d'aquest conte -i dels dos primers de la sèrie- sap com maniobrar perquè l'humor sigui natural, transparent i provoqui els efectes que tot bon humor ha de provocar: l'esclat d'alguns somriures o l'explosió d'alguna rialla en determinats moments del relat. I si sorprenen al lector, molt millor. Es riu més de gust quan no t'esperes que et facin riure, certament.

Un altre dels ingredients del conte és l'agilitat del relat, el ritme constant i viu amb què s'expliquen les trifulgues dels protagonistes. I, parlant dels protagonistes, la manera com són conduïts, la forma de moure's, la vivesa dels seus diàlegs, la imprevisió dels seus actes, les reaccions davant de determinades situacions... Em refereixo sobretot a la parella protagonista, l'Òscar i la Nora, evidentment. Pel que fa als personatges adults -és a dir, als pares- potser no trobo tan necessari que se'ls tracti sovint de pesats i de plastes, encara que ho puguin ser un bon tros. És un tòpic que aquí no calia.

Però allò que arrossega el lector, i no sols el lector jove sinó qualsevol lector -i aquí hi ha la gràcia del relat- és la història d'amor infantil entre els dos principals protagonistes que, a pesar de la distància física en què es troben, en aquest tercer volum, no desaprofiten cap oportunitat d'explicar-se les coses i de manifestar-se una permanent amistat, tendra i afectuosa, d'una forma tan clara i encomanadissa. La seva relació ingènua, però natural i sincera, és la mateixa en els tres llibres.

A Em venc el Cigró, la història és atractiva, amb un punt de fantasia que manté el lector fidel al text fins al desenllaç on s'aclareixen alguns dels dubtes que es plantegen a mesura que es va llegint. També crea certa complicitat la interpel.lació constant que l'autora fa al lector, així com la reiterada manifestació que el conte encara no s'acaba -ho manifesta dues o tres vegades- i que esdevé un bon recurs perquè el llibre es mantingui necessàriament obert fins a l'ultima paraula, en un missatge final agradable i positiu.

Josep Maria Aloy