Un cotxe a la biblioteca (conte quasi real)

        A casa d'en Bernat hi ha un garatge bastant gran. Com que el seu pare col.lecciona llibres, sobretot llibres per a nois i noies, i en té molts i no sabia on posar-los, va fer-se construir unes estanteries. Moltes estanteries. Tantes, que les va haver de col.locar precisament al garatge. De les quatre parets, n'ocupaven tres.

Al cotxe allò no li agradava pas i es passava la vida rondinant:

-El garatge és per a mi tot sol i no per a un pilot de milers de llibres, que no hi pinten res. Sí, sí, ho heu sentit bé, milers de llibres. Una total invasió!

Però els llibres tampoc no estaven contents de viure en aquell garatge i amb aquell cotxe tan rondinaire:

-I a nosaltres, et penses que ens agrada viure amb els teus fums i la teva pudor de benzina? De cap manera!

El pare d'en Bernat procurava no tenir el cotxe engegat dins el garatge perquè els llibres no respiressin gasos pudents. Els llibres, però, ho suportaven gairebé tot perquè vivien sempre distrets en les seves pròpies històries i moltes vegades ni recordaven que vivien en un garatge.

El cotxe no es cansava de protestar i es queixava dia sí, dia també:

-Però els garatges no estan fets per guardar llibres!

Sempre hi havia qui responia:

-Però això també és una biblioteca i les biblioteques no estan fetes per guardar-hi un cotxe.

El cotxe estava ben atordit:

-La família d'en Bernat és una família de bojos: no saben si tenen un cotxe en una biblioteca o bé una biblioteca en un garatge.

Però un dia la família va decidir fer obres i just al costat del garatge hi va fer construir una sala gran. Mentre va durar la seva construcció, el cotxe va dormir al carrer i els llibres no el van sentir més. Quan es van acabar les obres, tots els llibres, amb les seves estanteries foren traslladats a l'interior de la nova sala. Els llibres estaven entusiasmats:

-Això és fantàstic! Quina sala! Parquet, aire condicionat, llum, música... Quin canvi! Això no té res a veure amb aquell garatge ple de pols , pudors i fums...

Van endevinar ràpidament que aquell nou lloc seria només per a tots ells i que s'havia acabat ja conviure amb el cotxe i sentir-lo rondinar cada dia.

Quan el cotxe va poder tornar al garatge, després de passar un mes tot sol al carrer, va quedar ben distret:

-Ui! Què ha passat aquí? On són els llibres?

-Som a dins de la sala. Ara sí que estarem bé i no t'empiparem més -va contestar un llibre.

-I tu tampoc no ens empiparàs més, ja- va respondre un altre llibre.

Quan el cotxe va veure, des del garatge, com era de bonica aquella sala i com estaven de bé els llibres allà dins ben col.locats, va començar a protestar:

-No hi ha dret! Jo no vull quedar-me sol a dins del garatge! Jo vull venir a la vostra sala. Deixeu-me entrar!

El cotxe gairebé plorava de tan trist com estava. Els llibres li deien:

-Has de tenir en compte que aquesta nova sala no és un lloc adequat per a tu. A més fins ara has estat rondinant perquè deies que et molestàvem.

Era com si el món li hagués caigut al damunt, sobretot quan va veure que el pare d'en Bernat, que estava molt content d'haver apartat els llibres del cotxe, sempre el deixava ben sol quan tancava la porta del garatge. El cotxe va anar agafant una tristesa que feia pena. Els llibres van observar que ja no era el mateix d'abans. Que havia canviat molt i que feia una cara pàlida i com de malalt.

La veritat és que feia molta pena. Tanta, que els llibres van decidir fer alguna cosa. Momo, una nena encantadora i protagonista d'un llibre que a tots els agradava molt, va fer una proposta:

-Podríem deixar la porta una mica oberta, almenys una mica, perquè el cotxe pugui escoltar les històries que ens explicarem i així no se sentiria tan sol. Què us sembla?

La majoria dels llibres hi va estar d'acord de seguida. Quan li van comunicar la decisió, el cotxe ja va començar a canviar el color de la cara i, de mica en mica, es va anar animant. De seguida, un dels llibres de l'escriptor Josep Vallverdú va saltar dient:

-Avui explicaré la història d'un gosset molt entremaliat, però que es va guanyar la simpatia de tothom.

El cotxe estava molt excitat i va començar a cridar:

-Visca! Ei, silenci, que jo també vull escoltar la història d'aquest gosset!

Ell, tot i ser al garatge, notava com tots els llibres s'aguantaven la respiració.

I aquella simpàtica veu va començar a explicar:

-Un cotxe furient, brunz carretera enllà, quan troba una recta s'afua i llisca, gairebé com un avió a punt d'emprendre el vol. És un cotxàs d'aquells tan llargs, tan llargs...

-M'agrada molt! -va dir el cotxe. I a més parla de mi!

-Apa, cregut, parla d'un cotxe -li va contestar en Tom, un dels personatges més trapelles de la biblioteca.

-I jo sóc un cotxe! Per tant, parla de mi.

-Va, deixeu-vos de discutir -va contestar una altra veu. -I que segueixi la història.

El cotxe va estar encantat i no va parar fins a saber com acabava. I va riure molt quan va sentir que aquell gos, que per cert es deia Rovelló, saludava al final a tota la família fent una tombarella.

Tot allò era nou, per al cotxe. Ell era l'amo del garatge però estava segur que compartiria moltes estones amb els llibres  escoltant milers i milers d'històries. A continuació va sentir una altra veu:

-Jo us explicaré la història d'un nen que es deia Pitus i que no estava bé de salut i els seus companys havien decidit ajudar-lo muntant un zoo per fer diners, ja que a casa seva eren molt pobres.

Quan es va acabar la història, el cotxe va deixar anar un sospir:

-Quina història més emocionant! M'ha agradat molt!

I les històries no s'acabaven mai. Una de les que li van fer més gràcia era la d'una formiga que es deia Piga. Ho explicava una veu molt afectuosa:

-Era una formiga molt sàvia que sempre procurava que totes les formigues del niu estiguessin bé i fossin felices. Bé, felices del tot no ho estaven perquè feia molt poc que s'havia mort l'escriptor que havia escrit aquella història.

-I els personatges dels llibres sabem molt bé -va respondre una altra veu molt fina- que quan es mor l'autor, ens quedem sols i hem de fer tot el possible per anar explicant la història perquè almenys aquesta segueixi ben viva.

El cotxe va tornar a sentir una mena de tristesa, però de cop, una altra veu va començar a llegir:

-Tots els infants creixen. Tots menys un...

El cotxe es va posar vermell perquè va pensar que parlaven d'ell.

La veu es va afanyar a dir-li:

-Aquesta és la història d'un nen que es deia Peter Pan. És una de les històries més boniques que s'han escrit mai.

En tan sols una estona el cotxe va sentir més històries que no pas en tots els anys que havia viscut al costat dels llibres. Com aquella altra d'un petit príncep que es va trobar amb un aviador al mig del desert i es van fer molt amics. Al cotxe li va servir per comprovar què era l'amistat i va ser quan es va adonar que la seva vida estava canviant molt de pressa:

-I quan penso que hem estat anys barallant-nos perquè estàvem junts els uns ocupant el lloc dels altres, em sento molt ridícul.

-Va, una història més i anem a dormir-, va cridar una veueta que es va presentar davant de tothom per dir que formava part d'un llibre d'una poetessa molt gran molt gran. La veueta havia viscut tota la història del cotxe i els llibres i creia que el poema que anava a llegir seria la millor manera d'acabar amb les baralles entre els dos bàndols. Tothom va fer silenci:

-El poema es titula "Invitació" i diu així:

Invitació

Amic, vols venir?

La tarda és molt clara,

l'aire té sentors

de mar i muntanya.

Fugim del soroll

i busquem la calma

on compartirem

les nostres paraules.

Poques en direm

i ben escoltades,

amb pau dins del cor,

llum en les mirades.

Vols venir, amic?

La tarda és tan clara!

Tothom va quedar mut. El cotxe es va tornar a emocionar:

-Qui ha escrit aquest poema tan bonic?

La veueta va respondre:

-L'autora d'aquest poema, es diu Joana. Joana Raspall i no us ho creureu pas: està a punt a punt de fer els cent anys!!

Quan van sentir això tots van quedar admirats.

El cotxe no sabia com expressar tot el que volia dir:

-És una sort que hi hagi persones capaces d'escriure coses tan boniques... I em sap molt de greu, molt, haver estat tan a prop d'aquets llibres i d'aquets poemes i de tots aquests escriptors i escriptores i no haver-los aprofitat per coneixe'ls més i disfrutar-los.

La veueta que havia llegit aquell bonic poema de la Joana Raspall es va dirigir a tothom dient:

-Va, oblidem tots plegats les coses lletges que tinc un pilot de poemes més per llegir-vos, si voleu...

I una altra veueta la va tallar:

-Jo també tinc moltes aventures per llegir-vos...

I una altra veu... i una altra... també demanaven tanda per explicar algun conte...

Tothom s'avenia a creure que no hi havia res que pogués satisfer tant el cor de les persones com unes paraules ben escrites i ben dites.

-No ens les acabarem pas -va ressonar una veu fins ara desconeguda i que no es va voler identificar- i, per tant, proposo que no perdem més el temps en tonteries i el dediquem a escoltar les narracions que entre tots plegats guardem dins les pàgines d'aquests milers de llibres. 

Tots la van aplaudir i el cotxe ja no es va poder aguantar i va fer sonar la seva botzina tan fort com va poder per demostrar que, gràcies a totes aquelles veus de tots aquells llibres, acabava de descobrir no sols l'amistat sinó potser també la felicitat.

Josep Maria Aloy

(Petita història dedicada als nostres escriptors, que saben, com ningú, regalar paraules estimulants als joves)