Avui recupero un article que vaig publicar a la revista "Faristol" el novembre de 2001
És probable que
no hi hagi millor inici d’una història com el cèlebre «Hi havia una vegada...».
Potser tampoc no hi ha millor final que «... i aquest conte s’ha fos». La
saviesa popular sap que qualsevol inici d’una història és
la porta d’entrada a un món de ficció que algú ha preparat per a qui vulgui
escoltar-la o llegir-la. Els autors ho saben i s’esforcen des de les primeres
frases no sols a aportar la informació necessària sobre el protagonista de la
història, sobre on i quan s’esdevé l’acció i quina serà aquesta acció sinó
també a crear expectatives propícies perquè el lector s’enganxi a la proposta
narrativa.
Hi ha autors que opten més per donar la màxima
informació d’entrada. Exemple d’això és l’inici d’ «El patró Gombau» de Josep
Vallverdú: «Després de
passar a frec de l’illa d’Ipsili, Gombau de Saona va deixar caure l’àncora a
mitja tarda d’aquell dia de març al sector de Zeas, a
la costa atenesa. I va desembarcar
amb un dels seus llaguts; a terra l’esperava un criat amb una mula; així
muntat, va adreçar-se tot seguit al palau
del governador dels
Ducats». (Pagès Editors , 2000). El lector té doncs una
excel.lent informació sobre el lloc, el temps, els personatges i fins i tot pot
intuir l’atmosfera i el tarannà que tindrà l’obra. El mateix podem observar en
l’inici, per exemple, de L’illa del
tresor de R. L. Stevenson o bé en el de Harry Potter i la pedra filosofal
de J.K. Rowling.
Hi ha autors que opten per crear una expectació
suggerent amb l’objectiu, és clar, d’enxampar el lector i de retenir-lo, fins i
tot contra la seva voluntat. Són inicis com el de Les aventures de Tom
Sawyer de Mark Twain:
-Tom!
Cap resposta.
-Tom!
Cap resposta.
-Què s’ha fet
aquest noi? em demano. Tom! (La Magrana, 1982)
Criden molt l’atenció també inicis com el de Peter Pan i Wendy de J. M. Barrie: «Tots els nens es fan
grans, tret d’un. Molt aviat descobreixen que s’han de fer grans i la manera
com la Wendy ho descobrí fou aquesta: un bon dia, quan tenia dos anys...».
(Barcanova, 1989). Em recorda l’inici de Catxumbo,
d’en Pep Molist: «De tots els colors
del meu estoig, jo en sabia el nom. De tots els colors, menys d’un. Tots eren
del color d’alguna cosa que jo coneixia. Tots, menys un». (La Galera ,
1999). És interessant en els dos casos veure la importància del «tret d’un» o
«menys d’un». Es tracta no sols d’enxampar el lector sinó de fer-ho amb una
gran economia narrativa.
Hi ha qui des de
l’inici vol implicar-hi el mateix lector fent-lo còmplice de tot allò que veurà
o viurà a continuació. Un exemple una mica kafkià és: «No us ho creureu, ningú
que tingui dos dits de front no s’ho podria creure, però és ben cert,
absolutament cert! Aquest matí, quan m’he despertat, m’he trobat que m’havia
convertit en ma mare...». (Quin dia tan
bèstia! de Mary Rodgers. La Magrana, 1982).
Si l’inici té la funció d’introduir el lector en
la narració, d’informar-lo i de crear-li expectatives, el final ha de saber
tancar aquesta porta oberta de la manera més atractiva possible. És probable
que per acabar un relat no calguin ni de bon tros les arts narratives que calen
en el començament però també és cert que un bon final deixa el lector no sols
satisfet sinó amb ganes de tornar-hi. En aquest sentit, hi ha finals que no
s’allunyen ni de l’estil ni dels elements que l’autor ha utilitzat en començar.
Un exemple és la mateixa història de la Mary Rodgers que acabem de veure:
«Torneu enrera, a la primera pàgina. No sou uns lectors gaire atents. No
recordeu què deia a la pàgina primera? La història comença així: No ho creureu,
ningú que tingui dos dits de front no s’ho podria creure, però és ben cert,
absolutament cert! -I la història acaba de la mateixa manera».
Remetre a l’inici de la narració o bé destacar-ne algun element
important que serveixi de resum o de record és la manera de fer de més d’un
escriptor com el cas citat d’en Pep Molist: «És l’últim color del meu estoig
del qual em faltava saber el nom. Anàvem de vacances. Plovia». No sols torna a
referir-se al color que li faltava per conèixer sinó que ens recorda de manera
escarida dos elements que dins de la narració han estat claus. I, per a més
d’un, és un bon moment, també, per arrancar una petita rialla al lector. Per
exemple a Interfase amb mosca de
Joaquim Carbó o bé a Tres xacals a la
ciutat de Josep Vallverdú, entre molts d’altres...
Josep Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada