"Jan Plata. La crida dels pirates", de Josep L. Badal

Hi ha històries que, més que pel que conten, interessen per com ho conten; que més que pel que fan els seus personatges, interessen per com són i com es relacionen. Hi ha històries que interessen més per com han estat escrites i no tant per saber què hi passa ni com acaben.

L'autor de Jan Plata. La crida dels pirates, Josep L. Badal (Ripollet, 1966), no és un autor prou conegut encara dins les files del món literari per a joves, però la incursió que hi acaba de fer, amb aquesta novel.la, publicada per La Galera i guardonada amb el premi Josep Maria Folch i Torres, fa pensar que la seva obra, si es va consolidant, farà parlar a més d'un crític -si és que encara en queda algun- i sobretot seduirà un bon pilot de lectors joves que, cansats de tòpics i de fórmules ja massa repetides, busquen noves maneres d'assaborir un text i noves maneres de llegir i d'enfrontar-se a una història nova i diferent.

Jan Plata. La crida dels pirates és, sobretot, la història d'un nen somiador que viu amb la seva mare vora el mar. No sap res del seu pare i sempre que pregunta per ell es queda sense resposta. Tot un enigma. Però un dia tot canviarà per sempre, i començarà una aventura màgica i inesperada, un viatge iniciàtic en què coneixerà un munt de criatures i personatges... però, sobretot, coneixerà el seu pare i el valor de l'afecte i l'amistat... Es tracta d'una narració delicada, enigmàtica, poètica, atractiva, plena de sensibilitat i que, malgrat que es tracti d'una història de pirates, esdevé un cant al mar, a la navegació i al món dels somnis i de la fantasia. I un cant, és clar, a la llibertat.

Dels molts aspectes interessants que ens brinda la novel.la, voldria destacar la creació i la descripció dels personatges per la seva riquesa de detalls i la bona dosi d'imaginació que hi ha abocat el seu creador. Així és com ens presenta, per exemple, el protagonista, Jan Plata: ... encara era un nen, però va aprendre que cada vegada que surt el sol el món pot convertir-se en una meravella nova, acabada de fer com un pa tret del forn...

A bord de "L'Estrella del Mar", el noi anirà coneixent tots els personatges del vaixell: alguns ben insòlits, d'altres ben màgics, però tots amb alguna peculiaritat remarcable, fins i tot sorprenent... Un d'ells, Isop, serà l'encarregat d'explicar-li una faula cada dia... o bé Atalanta, capaç de disparar una fletxa i després una altra, tan forta que la segona atrapava la primera i la partia en dues meitats... ... o Quits... que tenia uns enormes ulls blaus, amb els quals devorava el món, el cel sencer, les estrelles i la nit. Era poeta. Una vegada es va passar vint-i-una nits fent un poema a la lluna plena que, durant tot aquest temps, no va minvar... Un altre personatge singular: Ottis Sidaladis Sitto, que era un palíndrom i tenia dues vides. Quan Ottis dormia somiava la vida de Sitto i a l'inrevés... O  l'Òscar, un mariner fantasma: la seva mort havia estat molt brusca: dues bales de canó el van travessar alhora. Anaven tant ràpides que van tenir temps d'endur-se el seu cos, però no l'esperit... Tota la novel.la és una fantàstica i molt atractiva galeria de retrats!

Al llarg de l'obra hi ha descripcions molt sensibles, escrites amb una prosa poètica brillant: Un estel fugaç va dibuixar una llàgrima de llum sobre la lluna: breu com un vers. L'amor i la passió pel mar per part de Tros de Sabre, així és com es diu el pare del noi, és immens. En un moment donat, Tros de Sabre parla així al seu fill: ... el mar és com un llibre del qual només pots llegir una pàgina cada vegada, però una pàgina oberta a l'atzar. Si n'aprens, a poc a poc aniràs trobant el sentit d'aquesta gran història. És una feina d'anys, de vides senceres.

En un desenllaç càlid i feliç, després d'un viatge en vaixell, al costat del pare, el noi retorna a casa de la seva mare per tal d'enfrontar-se de nou a la seva vida normal, això sí, amb un enorme bagatge ple de records i d'experiències que l'hauran marcat ja per sempre... Una lectura recomanable, molt recomanable.

Josep Maria Aloy