"Les verges del sol" de Miquel Rayó (Bromera, 2013) és més que
una novel.la juvenil d'aventures. Hi ha idees, enigmes diversos, dosis
d'intriga, un bon ritme narratiu, personatges descrits amb precisió i una trama
molt ben construïda. Tot plegat escrita amb llenguatge clar i precís que
seduirà el lector jove, oimés si és un lector amb ganes d'aventura i emoció.
La Cristina,
la protagonista d'aquesta aventura, treballa al museu arqueològic de Cusco
(Chile) i es trobarà immersa en una sèrie de fets, tots connectats entre si:
primer la desaparició misteriosa d'una jove de l'alta societat mentre feia
surf; poc després la troballa d'una mòmia requisada per la policia a la
frontera; més tard l'assassinat del director del museu. Finalment, amb l'ajut
de dos buscadors de tresors viurà una aventura insòlita en terres del Perú
actual, embolcallada amb la força dels mites ancestrals ja que la investigació s'esdevindrà
en terreny dels inques que sacrificaven verges en honor del déu Sol.
He parlat
dels personatges i la veritat és que l'autor ha sabut dotar-los a tots d'unes
característiques personals molt atractives. Per damunt de tots, la
protagonista, Cristina, exemple de tossuderia per la defensa dels jaciments
arqueològics i lluitadora fins al final per salvar i rescatar els tresors del
passat històric. La seva ferma militància era odiada per a
uns i notícia constant a la premsa. Segons ella, ... al sòl de Lima, la història és a pocs pams de fons... El lector se
sent no sols atret per la seva personalitat sinó que se sent implicat en les
seves actuacions i, fins a cert punt, ha de prendre partit: o és una saquejadora
de tombes que s'oposa al desenvolupment de Lima o és una arqueòloga que vetlla
pel respecte de les restes del passat...
Però al
llarg de la novel.la ens criden l'atenció un munt més de personatges ben
definits. Vull destacar per exemple el pilot Rímac que porta els herois fins a
un llac amb un avió sorollós i atrotinat que no hauria passat cap revisió des
de feia molts anys, en una escena de cinema tan esbojarrada com espectacular...
el motor
va amollar un seguit d'esclats agònics i l'avioneta aconseguí iniciar una marxa
vacil.lant...i capcinejava com una oca de granja que ja ha oblidat volar... Les
pistonades del motor eren irregulars i tuberculoses...L'avioneta rebotà
diverses vegades sobre l'aigua com una gallina èbria que provàs de volar...
Apurímac és
un altre dels personatges peculiars i enigmàtics: havia
estat guerriller de Sendero Luminoso però se'n va cansar perquè opinava que ell
no era un assassí sinó un revolucionari.... Era el gran de set germans... Peruà
convençut: El Perú sempre s'ha fet tot
sobre la resignació dels pobres. Un personatge capaç de donar una lliçó de
pacifisme, al final del relat. Miquel Rayó, fins i tot hi fa intervenir un
personatge sense nom ni cognoms. L'únic detall que ens dóna d'ell és el fet de
tenir el llavi marcat per una cicatriu, la qual cosa afegeix a la novel.la un
element més per a la intriga.
Però la novel.la té altres valors. Un d'ells, a part
del treball de documentació que l'autor ha dut a terme, és l'atractiu i el respecte
que sent per les cultures precolombines i com n'encomana el cuquet de la
curiositat i del seu coneixement al lector. I un plantejament constant d'una
reflexió sobre si s'ha de rescatar el passat a costa d'entorpir el creixement
urbà o bé enterrar les restes arqueològiques i construir al damunt les noves
ciutats. Un debat que encara avui tenim a casa nostra i que no deixa de ser
controvertit.
I per damunt de tot, la cultura inca, la festa de l'Inti
Raimi, és a dir, la festa del Sol: una atracció per als turistes a la gran
esplanada de Sacsayhuaman, que ve a ser la celebració del solstici d'hivern,
restauració folklòrica i fragmentària d'un antic i solemne ritual inca per
honorar el Sol. L'autor no desaprofita l'ocasió, en aquest tema, d'abraonar-se
sobre els espanyols que devastaven les capes d'or que cobrien parets del temple
del Sol, en temps dels inques.
El paisatge, com és obvi, té un paper principal dins
la novel.la i permet a l'autor un bon reguitzell de bones descripcions, com
aquesta: ... a cada passa, el so de la
neu trepitjada semblava una queixa... o per exemple quan descriu un penal
construït a cinc mil metres d'alçada...
on cada respiració és una punxada, on la sang s'espesseïa com si fos de pega i
el cervell i els pulmons perillaven per l'excés de líquid amb què el mal de
muntanya es manifestava.
Les
verges del Sol, a part de tot el que he exposat, és però
una novel.la d'aventures amb les consegüents dosis d'intriga, de sorpresa,
d'enjòlit, de bon ritme sobretot pel que fa a la llarga persecució dels
saquejadors de restes arqueològiques i tot plegat amb un excel.lent domini del
llenguatge i amb un estil narratiu ben elaborat que condueix a un desenllaç
vertiginós i clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada