Teresa Duran, referent indiscutible

Doncs sí, estic en condicions d'afirmar que Teresa Duran (Barcelona, 1949) és un dels principals i indiscutibles referents dins la Literatura Infantil i Juvenil Catalana dels últims cinquanta anys.

A més, estic convençudíssim que existeix una completa unanimitat entre tots els professionals que tenen a veure alguna cosa amb el llibre infantil que aprovaria amb contundència aquestes afirmacions meves.

He de reconèixer, també, que poques persones mereixen, tant com ella, un homenatge i un reconeixement absolut per la seva tasca incansable, rigorosa i variada: escriptora, crítica, il.lustradora, contista, estudiosa, investigadora, professora i mestra, conferenciant, comissària, articulista i, per als amics més propers, assessora i consellera davant qualsevol dubte i generosa davant qualsevol demanda d'informació.

La seva personalitat, excel.lent, mostra les seves virtuts més palpables: bonhomia, jovialitat, generositat i una gran sensibilitat. La seva més aviat petita estatura física amaga una enorme estatura intel.lectual i humana on la saviesa i el coneixement es fan visibles en qualsevol àmbit de la cultura, de la literatura en general i de l'art.

La seva cara i el seu somriure murri i trapella semblen escapats d'alguna rondalla on una bruixa bonifàcia té sempre a punt un bon receptari de potingues per curar qualsevol contrarietat inoportuna i recuperar la salut emocional de tot aquell que decideix visitar-la. El seu acolliment està sempre garantit i les mostres d'amistat són constants i sinceres.

Fou amiga de l'italià Gianni Rodari, amb qui va compartir algunes estones, va traduir-ne algunes obres i va "competir" amb ell una literatura fantàstica, divertida i carregada d'imaginació.

Una autora polifacètica i molt prolífica

Teresa Duran és, sobretot, una autora molt polifacètica que destaca tant en el camp de la creació com en de la investigació, la crítica literària així com en distintes formes de docència i difusió. Ha publicat vora un centenar de títols de literatura infantil i juvenil. Cal destacar-ne Joanot de Rocacorba (1983),  A les fosques (1989), La família Tastets (1990), El primer gegant (1995), El segle més nou del món (2000), Secrets de la selva fosca (2001) o En Matadagolla (2009), pels quals ha rebut nombrosos premis i mencions: el Premi Josep M. Folch i Torres (1982) i el Premi de literatura juvenil de la Generalitat de Catalunya (1983) per Joanot de Rocacorba, el Ciutat d'Olot (1989) per A les fosques, o el Crítica Serra d'Or per El segle més nou del món, per Pim, Pam, Pum, Poma i per la col·lecció Popof i Kokataska.

Moltes de les seves obres han estat traduïdes al castellà, però també al francès, al portuguès, al coreà, al basc o al gallec. El seu domini de llengües estrangeres li ha permès traduir obres tan memorables com els Contes per telèfon de Gianni Rodari o Els últims gegants de François Place. També ha col·laborat habitualment en revistes infantils com Cavall Fort, Tretzevents i El Tatano. És una habitual col.laboradora de la revista Faristol amb un conjunt d'interessants articles sobre literatura per a nois i noies. Cal esmentar, també, el seu treball de guionista audiovisual -d'un "Mà de contes", per exemple, o de comissària d'exposicions -més de 40!- algunes molt importants com "Personatge a la vista! Llibres que fan lectors", que va tenir un gran ressò i una excel.lent acceptació per part de la premsa i del públic.

"Julivert amb diamants", un dels seus últims relats

Il.lustrat per Montse Fransoy i publicat per Animallibres, "Julivert amb diamants" és, ara com ara, l'últim relat que li coneixem, publicat el 2014 i destinat a lectors joves a partir dels deu anys.

El conte explica com en Juli i la Berta (Julivert) comencen a estar tips de tot plegat. El seu pare, el reconegut detectiu Benjamí Taló, s'ha trencat una cama i, com que no pot conduir ni anar enlloc, els dos germans s'han quedat sense anar de vacances. Per acabar-ho d'adobar, els toca arromangar-se i ajudar el seu pare a investigar -seguint les seves escrupoloses instruccions- la misteriosa desaparició d'uns diamants.

Les històries de detectius, sobretot de detectius de pega, han agradat sempre no sols a molts escriptors sinó sobretot a molts lectors. Un dels més clàssics al nostre país és el detectiu creat per Joaquim Carbó, en Felip Marlot, que ha donat ja sis llibres... tot un rècord. Teresa Duran s'apunta al tema i aboca en el relat una capacitat d'inventiva plena d'humor, d'escenes esbojarrades i estrambòtiques, escrites sempre amb un llenguatge proper, amè i popular alhora. Un text amb referències, per exemple, als Dupont Dupont de les aventures de Tintin, com també a alguns contes i rondalles com la de la Princesa i el pèsol... Es tracta, en definitiva, d'una història d'embolics ben embolicats que pretenen per damunt de tot divertir un lector jove que ben segur que entrarà en el joc i la seva complicitat amb els personatges de la història el divertirà enormement.

Josep Maria Aloy