Bon relleu generacional dins la literatura catalana per a joves

El carter em deixa a la bústia dos sobres de l'editorial Baula. En un hi trobo "La selva d'en Miquelet", un conte del veterà, veteraníssim, Joaquim Carbó. A l'altre, "Un misteri gegantí", un conte de la jove, joveníssima Laia Massons. No em passa desapercebuda una reflexió.

Joaquim Carbó és un dels escriptors referents, fundacionals i pioners de la literatura catalana per a nois i noies que carrega a les seves espatlles un centenar llarg de llibres per a aquest públic jove. I com ell, Josep Vallverdú, amb noranta-un anys i d'altres que van pel camí i alguns més que malauradament ja ens han deixat.

Laia Massons és una jove llibretera que s'estrena amb el conte que presento avui: "Un misteri gegantí". I com ella unes quantes dotzenes de joves escriptors intenten fer-se un lloc dins aquest camp tan ben nodrit -o no tant- on podem trobar de tot i molt. Dotzenes d'escriptors que conformen el relleu generacional i que van agafant, a poc a poc, el timó d'una activitat de pes.

       Malgrat que els escriptors més veterans encara continuen escrivint, com es pot observar en aquest article d'avui, és inevitable i imprescindible que les noves generacions vagin assumint la funció no sols de succeir-los sinó de fer-ho tant o millor que ells i d'esdevenir també, amb el temps, uns referents imprescindibles per als lectors joves. Avui, dos contes, un al costat de l'altre, un d'un veterà i l'altre d'una escriptora principiant, ens diuen moltes coses sobre aquest traspàs de poders, sobre aquest relleu necessari i, és clar, saludable i, en certa manera, fins i tot trencador. Trencador o no tant. Vegem-ho.

"La selva d'en Miquelet" de Joaquim Carbó

Carbó, molt avesat a parlar de qualsevol tema, amb una enorme senzillesa i claredat, ens ofereix un conte amb poques pretensions d'entrada però amb una seguretat extraordinària d'allò que vol dir i transmetre als nois i noies: la sensibilitat per la natura i els animals.

El seu protagonista, en Miquelet, com molts dels protagonistes de Carbó, és un nen sensible, acurat, encuriosit, amb ganes d'aprendre, de conèixer i d'esforçar-se per tot allò que té a veure amb el respecte als altres, encara que siguin bestioles i d'acord amb un comportament personal exemplar. La preocupació de l'escriptor sempre ha estat oferir un model de persona que fàcilment pugui convertir-se en model d'identificació per als lectors joves, una tasca, sobretot avui, força difícil donades les circumstàncies actuals. Carbó no defalleix mai en aquest intent.

La seva preocupació pel llenguatge és notable i, malgrat que es tracti d'una narració planera i senzilla no escatima algunes possibilitats d'oferir un llenguatge que obligui al lector a aturar-se davant de determinades expressions que no pretenen altra cosa que enriquir el seu llenguatge. Així el lector pot descobrir mots com: picotejar, entrampar, escapçar, lliscar, xerroteig...

Un desenllaç sorpresa i totalment inesperat tanca la petita història del Miquelet deixant el lector amb una petit somriure als llavis i amb més ganes de seguir llegint pel pur plaer de llegir i de passar-s'ho bé. Un objectiu que Carbó sempre aconsegueix amb èxit.

"Un misteri gegantí, de Laia Massons

El conte d'aquesta novella escriptora, que s'estrena amb empenta i sobretot amb unes ganes inmenses de fer-se un espai dins d'aquesta selva de lletres i lletrats on més de mil escriptors catalans hi han ficat el nas i intenten fer-ho cada vegada millor, ens explica la història de la Mariona, de la qual desconeixem l'edat però que s'entristeix i plora perquè un cop ha estès tota la roba es posa a ploure i se li mulla. Una roba que ha d'estar eixuta, planxada i ben plegada perquè s'ha de fer servir l'endemà mateix.

La Mariona, a diferència d'en Miquelet, és un personatge que s'espanta amb facilitat i es bloqueja quan s'adona que no tindrà la feina acabada però, assumint la seva responsabilitat, es mobilitza per aconseguir el seu propòsit. Es mobilitza ella i mobilitza tota l'escala de veïns ja que tots es disposen a ajudar-la, cadascú en allò que pot pel seu ofici o per la seva destresa. La Mariona, seguint els consells de cada veí es fa seva la idea que "tot problema té solució" i no defalleix i aconsegueix finalment tenir la roba a punt. A punt per a què? Fins que no girem pàgina no ho sabem. I no penso pas explicar-ho, és clar. Només diré que és un final d'una sola pàgina i sense text. La il·lustració ho diu tot, cosa que trobo d'una gran capacitat creadora i d'un estalvi de paraules que serien, d'altra banda, innecessàries.

El llenguatge que utilitza la jove autora no és massa diferent de l'utilitzat pel veterà Carbó. No hi trobem mots difícils però en canvi hi ha una tendència a utilitzar algunes frases fetes, tasca de la qual Carbó n'és un gran expert i els seus llibres en van plens. Expressions com "en un tres i no res", "estira-i-arronsa" en són un exemple i mostren l'interès de l'autora per no deixar perdre determinades expressions que cada vegada són ja més difícils de sentir.

I si una narració és bona quan emociona el lector, els dos contes intenten seduir-lo i aportar-li una dosi d'emoció i també d'alegria. Emili Teixidor, un dels grans del nostre país, ens recordava sempre que qualsevol text dirigit als joves el primer objectiu que havia d'aconseguir era emocionar. I una altra veterana com la Dolors Alibés també deia que "un text no pot deixar indiferent el lector i l'ha d'agredir d'alguna manera ja que una lectura que entra sense esgarrapar també surt sense deixar rastre". Quanta raó!

Un relleu generacional de qualitat

La comparació dels dos contes permet constatar que un conte d'una escriptora que tot just s'inicia en l'art d'escriure no està pas gens lluny dels resultats que ofereix el conte d'un escriptor veterà que hi té la mà trencada. La majoria dels joves escriptors actuals han begut dels escriptors veterans i s'han format a través de les seves obres. No és estrany, doncs, que els resultats siguin satisfactoris i el relleu relativament fàcil. Almenys en aquest cas, podem creure que el relleu que s'està produint dins la nostra literatura per a joves, és un relleu sense trencaments ni conflictes, un relleu seriós i respectuós on els autors veterans han de sentir-se satisfets del seu mestratge i els escriptors joves també han d'estar satisfets d'haver tingut com a models aquell grup d'escriptors que van ser pioners en una època en què tot estava per fer però tot era possible. Uns i altres hi surten guanyant però, sobretot, hi surt guanyant el públic infantil i juvenil que es mereix la millor literatura del món. I tots ens n'hem d'alegrar.

Josep Maria Aloy