(Laia, 1985)
Es
veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú.
Jo
era la quinta de sis germanes... (...) Els temps no eren
d'abundància,
tantes boques i poca hisenda havia de fer
forat
per força. Per això van decidir que jo que era suau
de caràcter i ben entenimentada, marxés per
ajudar
tia, la germana de la meva mare...
Quan va aparèixer publicada Perda de tartera, l’any 1985 es va produir una petita commoció dins
el món de la literatura juvenil a casa nostra ja que es publicava una obra que,
en primer lloc, trencava esquemes: anava adreçada a joves lectors -va guanyar
el Premi Joaquim Ruyra de novel·la juvenil- però podia ser llegida –i, de fet,
va ser llegida des del primer moment- també pels adults.
En segon lloc, no era habitual en la novel·la
juvenil, aleshores, que la protagonista de la història expliqués en primera
persona el relat de tota la seva vida des que era adolescent –cap al 1910- fins
a la seva vellesa, cap als vuitanta. Però per damunt de tot, estàvem –i estem
encara- davant d’una novel·la de gran qualitat literària, sense concessions ni a
l’estil ni al llenguatge, un element no sempre del tot habitual en la novel·la
per a joves.
Una de les principals qualitats de la novel.la és
l’enorme capacitat de l’autora per crear un personatge molt suggerent, la Conxa , que, filla d’una
família nombrosa i molt pobra, ja des de molt petita es veu obligada a
resignar-se per tot: primer perquè ha d’abandonar el domicili per anar a viure
a casa d’uns oncles; un cop casada, la guerra la deixa sense el marit i quan
els fills són grans ha d’anar a viure, també forçosament, amb el petit a
Barcelona, abandonant definitivament tot allò que conformava la seva vida i la
seva història: els paisatges i l’ambient rural del Pallars.
També era veritat que em fonia per les coses
boniques,
però callava per no enfurismar els oncles, sobretot
tia
que era tan pràctica... no m'atrevia més que anar
com si caminés de puntetes... havia viscut una mica
amb l'ai al cor que em poguessin tirar
en cara qui sap què....
(Ed. Empúries, 1987)
Només d’iniciar la lectura, el
lector queda immergit de cop en l’atmosfera i en les sensacions d’aquest petit
món de la protagonista. Un llenguatge clar i més aviat contundent i precís el
“situa” sobre el terreny on s’esdevindran els fets i l’acara als personatges
que els protagonitzaran. Tot plegat transmès i expressat amb
un vocabulari ric en localismes que suggereix molt més del que diu.
... em
sento com una pedra amuntegada en una tartera.
Si algú
o alguna cosa encerta a moure-la, cauré
amb les
altres rodolant cap avall, si res no s'atansa,
restaré quieta aquí, dies i dies.....
Pedra
de tartera -que també va guanyar el Premi Joan Crexells, 1985- és un llibre de sensacions i d’estats
d’ànim. Són els estats d’ànim de la protagonista que l’aclaparen en tot moment
com quan ens diu que .. els dies eren una
llosa que planava damunt del meu cor i
que fan que la protagonista se senti com una pedra de tartera que ...si algú o alguna cosa encerta a
moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall, si res no s’atansa, m’estaré
quieta aquí dies i dies... Aquesta
sensació aclaparadora, ratllant un estat depressiu, s’encomana ràpidament al
lector, atret per la personalitat feble i fràgil de la protagonista.
La guerra és la
maldat arrossegant-se per terra
per
deixar-la sembrada d'escurçons
i de
foc i de ganivets amb la fulla cap a dalt.
L’ambient de pobresa i de
desolació és descrit amb un realisme també bastant punyent que ens permet
conèixer com vivia la gent de muntanya, lliurats tot el dia a les feines del
camp. També la vida dins de casa: ...i
mentre pare ens embadalia amb les seves històries, mare encara sargia a llum del
fogueral uns quants mitjons, cent vegades estripats del mateix lloc. Hi ha imatges ben atractives arreu: a
l’església, per exemple, on les dones
eren com arbrets coberts d’espessos vels negres. "Pedra de
tartera" és el relat de la solitud i de la desesperació i permet que els
joves tinguin l'oportunitat d'enfrontar-se al dolor i a la misèria de les
guerres. La guerra és la maldat
arrossegant-se per terra per deixar-la sembrada d'escurçons i de foc i de
ganivets amb la fulla cap a dalt.
(Edicions de la Magrana, 1993)
Tot un clàssic, després de trenta anys
La novel·la de Maria Barbal mostra una nova forma
de narrar bastant inhabitual, com he dit, en els llibres per a joves, amb un to
narratiu diferent i presentant uns fets i una època històrica amb una concisió
tan extraordinària que la fan molt atractiva. No tothom aconsegueix en la seva primera obra –diu l’escriptor Pep
Albanell- un text tan rodó, tan ajustat,
amb un interès humà tan intens i entranyable que la converteix –no dubtem a
dir-ho- en una petita obra mestra. Una novel·la que ha esdevingut tot un
clàssic trenta anys després perquè, com tots els clàssics, encara avui es
llegeix amb ganes i amb un enorme interès, sobretot pel que va ser capaç
d’aportar en el camp de la literatura en general i de la literatura per a joves
en particular.
Pares, mestres, bibliotecaris... no escatimeu la
lectura d'aquesta novel·la als joves. Un inici magistral i un desenllaç
colpidor seduiran tota classe de lectors i un dia potser la rellegiran tot
recordant els bons moments viscuts mentre van seguir la vostra recomanació. Maria
Barbal mereix que la seva obra sigui llegida i reconeguda i rebi l'homenatge
sincer de tota la població lectora del país.
Josep Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada