"Arribo a l'escola i trobo la porta oberta...
La Dèlia no és al seu lloc al costat de la porta com sempre. Damunt de la taula
hi ha el cafè amb llet sense tastar. Miro cap a les escales i, aleshores, la
descobreixo estirada a terra. Al seu costat, hi ha un botó amb el gravat d'una
serp, me'l poso a la butxaca i penso, no em pregunteu per què, que sóc a
l'escenari d'un assassinat."
Aquest és el text de
la contracoberta d' "Això és un secret que només sé jo", un relat
excel·lent d'Eulàlia Canal (Granollers,
1963) il·lustrat per Zuzanna Celej i publicat el 2014 per Animallibres .
Les
històries mai tenen un final...,
encara
que els llibres
ens ho vulguin fer creure.
Les
històries segueixen sempre,
ni
acaben amb l'última pàgina
ni
comencen amb la primera.
(Cornelia
Funke, "Sang de tinta")
"Això és un secret que només
sé jo" és
l'últim relat d'una trajectòria literària excel·lent que Eulàlia
Canal va iniciar l'any 2005 i que ara, deu anys més tard,
presenta un conjunt d'una vintena de contes amb unes característiques molt
pròpies i molt genuïnes, que manifesten clarament un estil governat per la
sensibilitat, el coneixement del món dels noies i noies i l'ús d'un llenguatge precís,
planer i natural per expressar qualsevol emoció i qualsevol sentiment. Les
il·lustracions, obra de Zuzanna Celej, en blanc i negre -llàstima!-
reflecteixen a cada moment aquesta sensibilitat en unes imatges sòbries,
ombrejades i contingudes que ajuden a entendre el to i l'atmosfera de l'obra.
Aquest
relat és més aviat un embolic detectivesc protagonitzat per tres alumnes de
l'escola on han trobat morta -assassinada?- la Dèlia, l'encarregada d'obrir
cada dia l'escola mentre feia un cafè amb llet. El protagonistes són l'Hug, la
Rita i el Yuri, que van a la mateixa classe. Tots ells, com és habitual en les
obres d'aquesta autora, presenten determinades mancances personals: l'Hug amb
problemes de comunicació, és qui explica la història en
primera persona: Em dic Hug i sóc un cas
perdut... A mi em costa entendre les coses. És com si el meu cap fos un colador
i tal com entren tornen a sortir pels foradets, com l'aigua... La Dèlia em diu
que li agrada escoltar-me, i això és com un suc de préssec...; la Rita és una nena que no parla i, de moment, es comunica
per escrit, però l'Hug ens avisa: ... però té veu. Això és un secret que només sé jo...; i el Yuri,
un nen imaginatiu amb sortides curioses i insòlites. Segons l'Hug, el Yuri en diu de molt grosses... Creu
que en una vida anterior va ser un coala o un científic de la selva... Ningú no
se'l creu però jo sí. Sé que diu la veritat, però no em pregunteu per què. Tots tres es fan estimar pels
lectors per la seva espontaneïtat, sinceritat i capacitat d'estimació. Tots res
es respecten i es regalen una amistat incondicional i sincera. Els tres
protagonistes, doncs, tenen un pla: investigar què ha
passat... L'única pista que tenen, sobre la mort de la Dèlia, és el botó que l'Hug
va trobar a terra i se'l va guardar...
La Dèlia m'ho deia: quan et sentis neguitós,
respira
profundament, aguanta l'aire
dins teu durant deu segons
i després el treus a poc a poc.
Riquesa
de detalls i una dosi de valors
Les obres
de l'Eulàlia Canal tenen la
particularitat d'anar sempre un pas més enllà d'allò que volen explicar. En
aquesta història, més enllà de l'acció detectivesca que els protagonistes
s'empesquen per trobar el possible assassí de la Dèlia, allò que la fa especial
és el conjunt de detalls de tota mena que n'enriqueixen la lectura i mostren la
capacitat de l'autora per arribar als lectors, descobrint-los una sèrie de
valors que els ajuden a créixer i a superar situacions personals o familiars més
o menys traumàtiques.
Entre
aquesta sèrie de detalls vull destacar la sensibilitat que es manifesta, per
exemple, en les converses que tenen els nens entre ells. Nois problemàtics i de
característiques especials que saben mantenir una naturalitat extraordinària i
sorprenent en la seva forma d'expressar-se i de conversar, fet que demostra el
coneixement que l'autora té dels nois i noies, de les seves senzilles i
contundents veritats i d'una esponteneïtat aclaparadora que els adults ja hem
perdut completament.
També són
significatives les referències literàries que s'hi esmenten -"La invenció de l'Hug
Cabret"... Qui deu ser aquest Hug Cabret? Se'm deu assemblar? O les referències a l'escriptora Cornelia Funke o a la novel·la "La lladre de llibres" i al
fet que la Rita vagi a llegir als lavabos dels nens perquè és el lloc on pot llegir
amb més concentració.
És important notar la capacitat que tenen aquests
protagonistes especials per establir un vincle emocional important entre ells i
també amb aquells adults que saben escoltar-los i entendre'ls. Em refereixo,
per exemple, al vincle que l'Hug tenia amb la Dèlia:-Li explico coses que no explico a ningú... La Dèlia em deia: quan et sentis neguitós, respira profundament,
aguanta l'aire dins teu durant deu segons i després el treus a poc a poc.
Un altre detall interessant és la particularitat de
l'Hug a l'hora de descriure els insults o els elogis que rep tot comparant-los
amb una beguda o menjar: així "xivato
del cul" és com un xarop de carxofa..., "estúpid del cervell"
són aigües pudents..., "fuig d'aquí que fas nosa" són glaçons en un
hivern sota zero... La Dèlia em diu que li agrada escoltar-me, i això és com un
suc de préssec... em sento feliç.
Amb l'aparició, ara fa deu anys, del primer relat de
l'Eulàlia Canal -no és la primera
vegada que ho manifesto- la literatura infantil catalana es va veure enriquida
per una nova manera d'explicar les històries que per a molts lectors joves -i
no tant- va suposar endinsar-se en un món de sentiments i de personatges molt
humans, sovint menystinguts per alguna de les seves mancances, i per una forma
de descriure aquests sentiments i les seves emocions. Una literatura de valors
amb un estil genuí i convincent. N'anirem parlant, sens dubte.
Josep Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada