"Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el
vals."
(Ovidi Montllor)
El cantant i autor
de cançons Feliu Ventura acaba de publicar a l'editorial Sembra Llibres la
novel·la "Com un record d'infantesa"
on debuta
en la narrativa amb una reveladora novel·la il·lustrada per Daniel Olmo.
Enllaçant les lluites populars de Xile amb les de casa
nostra, aquesta història de compromís i memòria té com a eix central la figura i
l'obra de l'Ovidi Montllor, així com les ferides i esperances dels qui van
combatre a les files militars. El resultat és un vibrant i bell homenatge al
cantautor d'Alcoi.
Ovidi Montllor
Tal com
podem llegir a la contraportada del llibre, Víctor és un jove xilè dibuixant de
còmics que va perdre els pares en un accident de cotxe quan era un infant. Des
d'aleshores ha viscut amb el seu avi, un vell republicà exiliat. L'última
voluntat d'aquest i un missatge ocult en un disc d'Ovidi Montllor el portaran
al cor del País Valencià, on coneixerà Martina, una antiga revolucionària
xilena, i la seua filla Violeta. Amb elles resseguirà el fil d'un secret
familiar que el canviarà per sempre.
"...la música
no es pot dissociar del seu context.
Les cançons formen
part de les vivències
que evoquen a totes
les persones que les escolten."
La història,
explicada amb bon ritme i una bona dosi d'emoció, fa transitar el lector, de
forma equilibrada entre els dos escenaris esmentats: d'una banda els carrers i
barris de Xile, convulsos i agitats pels moviments politico-socials, a l'entorn
sobretot del cop d'estat de Pinochet de 1973 i, de l'altra, el viatge del
protagonista a Alcoi a la recerca d'una part de la història familiar molt
lligada a la música i a les cançons d'un home convençut i lluitador com fou
Ovidi Montllor. No passen gens desapercebuts, en aquest segon escenari, els
anys nefastos del franquisme i les conseqüències de la seva política
dictatorial.
"...no deixes
que doblegen les teues conviccions,
aprofita la vida i
gaudeix de la gent preciosa
que encara hi ha al
món..." (24)
És impossible llegir la novel·la i
no sentir de fons les cançons de l'Ovidi. El component emocional que tenen les
seves lletres constitueixen un acompanyament constant que a moments s'accentua
i esdevé una música de fons emotiva i imprescindible. Les cançons -segons Feliu Ventura- encapçalen
els capítols del llibre però també
il·lustren un moment social del nostre país, que va ser el final de la
dictadura i el principi de la modèlica Transició, que no deixa de ser una
època paral·lela a la que vivim ara: una societat que volia fer un procés
constituent cap a una realitat nova i canviar tot el que era antic.
La novel·la, al marge o no de les cançons de l'Ovidi- esdevé una
reivindicació clara i una defensa de la memòria històrica com un fet molt
important que ens transforma com a persones i com a societat. Xile és un lloc -diu l'autor- on molts espais de memòria ja no existeixen
perquè han sigut destruïts i la memòria es reconstrueix a través d’espais
simbòlics: a Villa Grimaldi hi ha un jardí de roses en record de les dones que
hi van ser torturades i desaparegudes. L’art i les cançons no deixen de ser
també una reconstrucció simbòlica de la memòria. Les cançons d’Ovidi i dels
nostres cantautors que van començar als 60 i 70, potser sense adonar-se’n,
estaven preservant una part de la història per al futur.
Per tots aquests continguts, per la forma com està explicada la
història, pel ritme creixent que va adoptant la seva lectura i per l'estímul
que suposa per al lector una mirada reflexiva a la història del propi país i de
la trajectòria de la pròpia família, crec que la novel·la és una lectura molt
recomanable també als lectors joves. Potser per la necessitat d'explicar la
història i de difondre-la perquè no es perdi i perquè no l'oblidem. Potser per la
necessitat de prendre posició davant de totes les coses que ens afecten a
nosaltres i als homes i les dones del món. Per tot això i més és una lectura
recomanable, certament.
Josep Maria Aloy
Una lectura que faré ben aviat, Josep M! Cada dia descobreixo noves situacions a l'escola que em fan veure que hem d'explicar a les noves generacions tot aquest llegat. Si no, de què haurà servit tant de sofriment, tanta lluita?
ResponEliminaL'altre dia, a la festa de la música recordàvem moments, cantants i cançons de la nostra història més recent. Als meus alumnes els vaig ensenyar "La gallineta" de Lluís Llach, i vaig aprofitar per parlar-los de la dictadura i d'aquell senyor de nefasta memòria, però memòria necessària al capdavall.
Els de 6è van cantar "La fera ferotge" de l'Ovidi, sobre la pròpia veu del cantant d'Alcoi. Era una mena d'enllaç entre la seva veu i la dels nois i noies que ara la tornaven a cantar. Potser així el seu record perdurarà en algun d'ells. I en el record dels que llegeixin aquest llibre que ens recomanes.
Gràcies!!