"Olor de maduixa", poemes de Joana Raspall

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet

amb pètals de rosa,

esquitxos de mar

i olor de maduixa.

Per fer lletres d'or,

una papallona

s'hi espolsa les ales,

i el sol les dibuixa...

El segell editorial "Nandibú", de Pagès Editors, acaba de publicar un segon volum de poemes de Joana Raspall. Si en el primer volum, "Bestiolari de Joana Raspall", el centre d'interès eren les bestioles, en aquest segon s'han recollit tots els poemes d'aquesta poeta que parlen d'arbres, de plantes, de flors i de fruits. En total són cent tres, ordenats alfabèticament pel títol. Els dos volums han estat il·lustrats per Anna Clariana.

Joana Raspall i Juanola va néixer l'1 de juliol de 1913 al barri barceloní de la Barceloneta. Al cap de tres anys la família es va traslladar a Sant Feliu de Llobregat, on va residir des de llavors. Cent anys més tard, el dia 4 de desembre de 2013, Joana Raspall moria envoltada de reconeixements i d'homenatges emotius per part de tot el país. Activista cultural, dinamitzadora i capdavantera en moltes activitats culturals, és coneguda sobretot per la seva excel·lent producció de poesia per a nois i noies que l'ha convertit en un referent imprescindible.

La poesia per a nois i noies de la Joana Raspall

Joana Raspall va publicar el seu primer llibre de poemes per a nois i noies l'any 1981 amb el títol, precisament, Petits poemes per a nois i noies (Ed. Daimon). En aquells moments tenia 68 anys! No va ser fins l'any 1996, quinze anys després d'aquell primer títol, que l'editorial Baula va publicar el seu segon llibre titulat Bon dia, poesia! La Joana tenia, doncs, 83 anys! I als vuitanta-tres anys la seva capacitat creadora ja no va tenir aturador: només un any més tard -el 1997- La Galera publicava Degotall de poemes, i un any després -el 1998- tres editorials li publicaven un llibre cadascuna: La Galera, Com el plomissol; Baula, Pinzellades en vers; i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Versos amics. Dos anys més tard -el 2000- Publicacions de l'Abadia de Montserrat hi tornava amb Serpentines de versos. I dos anys després -el 2002-, La Galera treia Escaleta al vent i al 2003, Baula, Font de versos i La Galera, A compàs dels versos. El 2004, quan l'autora en complia noranta-un, Publicacions de l'Abadia de Montserrat tancava la publicació de la seva obra poètica per a infants amb Concert de poesia. Per tant, entre el 1996 i el 2004, és a dir, en vuit anys, havien aparegut deu reculls de poemes.

La mitjana de poemes per llibre es troba entre la cinquantena i la seixantena i la suma total és de 632. Acostumen a anar dividits en apartats temàtics d'entre els quals destaquen, especialment: els elements, la natura, el temps, els animals, les plantes, les persones, els sentiments... sovint en un mateix poema hi trobem alhora dos o tres temes dels esmentats. Aquest conjunt d'onze llibres i 632 poemes constitueixen una mina, un tresor, un niu de sensacions, de petites i agradables manifestacions de bonhomia, d'encoratjament, d'estímul... en definitiva, de saviesa. D'una càlida saviesa.

A partir d'aquí, ja només s'han editat reculls diversos de poemes i contes ja publicats: El meu món de poesia (El Cep i la Nansa, 2011) format per trenta-dos poemes dels quals trenta són poemes ja publicats en altres llibres; Publicacions de l'Abadia de Montserrat treu dos reculls més, l'un al 2013, 46 poemes i 2 contes, i l'altre, al 2014, 8 contes i 18 poemes. Finalment, Editorial Mediterrània, el 2013, publica el recull Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. A aquest conjunt de reculls cal afegir-hi, és clar, el Bestiolari de Joana Raspall, el primer volum d'aquesta col·lecció que va iniciar el 2014 Pagès Editors.

Com és la poesia de Joana Raspall?

Els poemes infantils de Joana Raspall tenen uns ingredients que els fan molt atractius i que pretenen sempre implicar-hi el lector. En primer lloc, s’hi observen unes ganes enormes d’escriure, una gran passió per les paraules, conscient però que mai les paraules seran prou lluminoses per descriure un paisatge, una mirada o un sentiment.

La seva obra poètica destaca per una visió personal, candorosa i amb espurnes d’il·lusió sobre moments i fets de la vida i del món que ens rodeja. Molts dels poemes tenen un regust de cançó tradicional i destil·len alegria i bon humor.

Els poemes tracten sobre temes i sensacions ben païdes i mesurades i, per tant, plenes de saviesa i d’experiència vital. Escrits tots amb delicadesa i amb un vocabulari cuidat i precís. Talment com si l’autora s’aturés en determinats moments màgics de la seva vida i els fotografiés amb els seus versos, sempre disposada a oferir-los al lector, de forma gratuïta i generosa. La natura, les plantes, els animals, els elements, el temps... són temes recurrents que els aprofita també per mostrar un esperit solidari i afectuós.

En la seva poesia, tot és vida i vitalitat. Qualsevol element, objecte, detall, impressió, sentiment... és motiu per a un nou poema, breu, delicat, senzill, positiu, encoratjador, estimulant, sempre conscient que als mots hi ha l'ànima de tota la gent. Els sentiments de solidaritat, de treball en equip, d'ajuda a qui més ho necessita, espurnegen arreu. Tant aviat juga amb les paraules, amb tocs d’humor, com expressa els sentiments més diversos i variats manifestant sempre desitjos intensos a favor d’aquells valors inqüestionables. En molts dels seus poemes l’humor entremaliat dels protagonistes es proposa arrencar un somriure al lector.

L'obra de Joana Raspall ha estat àmpliament reconeguda especialment durant l'any del seu centenari. Escriptors, crítics, mestres, bibliotecaris, llibreters... i també algun polític, s'han llançat a fer-li un reconeixement vibrant i d'una calidesa humana com correspon a una autora estimada. L'escalf, però, dels nois i les noies de moltíssimes escoles li van aportar una dosi de felicitat extrema.

(Il·lustració d'Anna Clariana)

El llibre "Olor de maduixa"

La major part dels poemes d'aquest recull que avui presento es refereixen a les flors fet que demostra la importància que tenen per a la poeta, que, tot sigui dit de passada, va viure tota la vida a Sant Feliu de Llobregat, la ciutat de les roses per excel·lència.

A través d'aquest recull de poemes hom pot observar el pes que té la natura en general dins la seva obra. I no sols això. També el respecte amb què la poeta contempla qualsevol producte de la natura. Per a ella tota la natura és un regal per als humans i com a tal l'hem d'agrair i d'acceptar. Com molt bé diu en el poema "Al camp": anar a collir fruita... és tota una festa... La paraula festa surt sovint, com en el poema "Cireres" quan diu: Les cireretes ja pengen de l'arbre / com fanalets d'una festa major...

A vegades els diàlegs entre les plantes són divertits i emotius com en el poema "Boscana": L'ull blau del romaní / ha mirat la farigola: / --Et voldries casar amb mi? / Ella tota s'enrojola / i amb un sospir diu que sí...  Hi ha altres escenes que són molt entendridores, com passa al poema "Idil·li": La rosa m'ha dit / que està enamorada, / i té sobre els pètals, / com si fos rosada, / tres llagrimetes / del cor afligit.     

Hi trobem descripcions boniques i algunes comparacions molt precises com la del poema "El cirerer": El gran cirerer /és un pentagrama / amb notes vermelles / sobre paper verd... D'altra banda, la descripció d' "El llibre meravellós" és extraordinàriament bonica: Tinc un llibre fet /amb pètals de rosa, /esquitxos de mar / i olor de maduixa...     

Hi trobem, sobretot, molts valors positius com l'esforç, la humilitat i el respecte, com queda dit al poema "L'herbeta": Herbeta petitona, / quin nom deus tenir? Vius arrapadeta / arran del camí. / Per no trepitjar-te / desviaré el pas, / que si no t'aixafo / demà floriràs.  Aquest respecte a la natura, Joana Raspall el té sempre molt present: Camina de puntetes; / el jardí s'ha adormit; no li trenquis el son...

 Arbres, flors, plantes i fruits desfilen l'un darrere l'altre. Quan no és la magnòlia que em cobreix amb la màgia d'un mantell de perfum...és la maduixa que té la forma d'un cor petit...o bé el saüquer amb les seves flors com dolços plats de nata...o la llavor que té por que un ocell se l'empassi... o la margarida que ara diu que sí... ara diu que no... o les violetes que són petites, vergonyoses, / no gosen fer gaire olor... o les glicines que, com fades amb túniques liles / cobricelen el jardí...

Tal com diu la professora Laura Borràs al pròleg, Joana Raspall ha observat la natura i ens la regala sota la forma d’imatges rialleres, lluminoses, afables i amables. És el rostre alegre de la naturalesa el que vol retratar amb les seves paraules. Tingui el color de taronja madura, de ginesta florida, de rosella del blat o d’espígol fresc; alegria és el que se sent després de llegir aquest volum. L’alegria que desprèn el ritme lent de la natura, feta paraula i imatge i que ens mostra un jardí fet de paraules fragants i d’emocions que ens ensenyen a veure més enllà de la dimensió física. Laura Borràs convida als joves lectors -i jo diria que també als qui no són tan joves- a fruir de la fragància de la poesia de Joana Raspall. Que ens ho passem molt bé tots plegats!

Josep Maria Aloy