Ni un llop tan Ferotge ni una Caputxeta tan ingènua

La Caputxeta Vermella, com és sabut, és un conte popular europeu del qual existeixen nombroses variants. Tots nosaltres –o gairebé tots- l’hem rebut, des de ben petits, com a sucosa herència literària universal i tots –o gairebé tots- l’hem explicat dotzenes de vegades i hem contribuït, per tant, a difondre’l engrandint així les il·lusions i sobretot estimulant les emocions dels més petits de la colla.

El conte ha estat transcrit, entre d'altres, per Charles Perrault (Le Petit Chaperon Rouge) i els germans Grimm (Rotkäppchen). Tot i ser considerat un conte infantil, té la virtut de ser llegit i explicat des de diverses visions, algunes ben poc infantils, precisament, si atenem als elements referents a la violència, al masclisme, al sexe i al canibalisme d’algunes interpretacions.

Una de les últimes versions és la que acaba de publicar l’Editorial Brúixola, una versió dolça i amable, destinada als primers lectors, escrita per Ingrid  Chabbert, amb

il·lustracions de Guridi i traduïda per Núria Riera. Un àlbum excel·lent titulat “L’enorme i malvat Ferotge”.

La versió més habitual i original és la història d’una nena que ha de portar un cistell amb menjar per a la seva àvia malalta. La mare li adverteix de no travessar el bosc, consell que la Caputxeta no segueix. Al bosc, la Caputxeta es troba el Llop, que l'ensarrona i li fa dir on viu l'àvia. El Llop s'avança a la Caputxeta i, en arribar a ca l'àvia, es cruspeix la vella. Quan hi arriba la Caputxeta, el Llop, que és al llit amb la roba de l'àvia, aconsegueix menjar-se-la també a ella. Tot es resol amb l'arribada d'un llenyataire, que talla i obre la panxa del Llop per tal que l'àvia i la Caputxeta puguin sortir-ne il·leses.

Des de sempre, aquest conte ha estat un dels més explicats, interpretats i manipulats. Hi ha hagut versions per a tots els gustos i per a tots els públics. La versió de Perrault és més sinistra que la dels germans Grim. La major part fan referència a la por que genera un bosc fosc i silent. D’altres esmenten aspectes més de tipus psicològic o sensual i fins i tot sexual. Algunes pretenen situar-hi i descriure el pas de la infantesa a l’adolescència. Fins i tot en trobarem més d’una que és narrada des del punt de vista del Llop, que es lamenta de ser la víctima i el cap de turc de tota la història.

Els personatges  del conte acostumen a ser sempre els mateixos: la nena, la mare, l’àvia, el llop i el caçador. Els desenllaços en canvi no són sempre els mateixos. D’altra banda, els missatges i la moralitat final, típica dels contes tradicionals, tenen una trajectòria tan diversa com diversa és la forma de viure i de pensar de la societat de cada moment i de les diverses generacions que l’han acollit i per on s’ha passejat el conte. L’escriptora Carmen Martín Gaite en va fer una versió on situava la història a Manhatan... En alguna ocasió el conte s’ha explicat de diferent manera segons el color polític del moment. Així, durant la Guerra Civil espanyola el color de la caputxa era vermell o blau depenent del bàndol.

 La versió dolça i afectuosa d’Ingrid Chabbert

Al protagonista de “L’enorme i malvat Ferotge”, la versió que avui presento, a diferència de la gran majoria d’enormes i de malvats llops, li agrada nedar al riu, fer la migdiada al sol i, sobretot, fugir de la gent i estar sempre tot sol. Però la cosa canvia quan un bon dia coneix algú molt especial... Aquesta és la història completa:

Aquesta és la història de l’enorme i malvat Ferotge.

El Ferotge s’assembla molt a un llop però ningú sap si és un llop de veritat... i ningú ho vol comprovar.

I és que el Ferotge té la gent ben atemorida.

Així que sent el seu nom... fins i tot el més valent tremola de por.

Però el cert és que en tota la seva vida, no s’ha menjat mai ningú. Ni tan sols ha mossegat el tou d’un camal.

Simplement, el Ferotge procura evitar la gent. No li agraden els seus crits, els seus plors, les seves armes...

Ell prefereix perseguir les papallones, nedar al riu i fer la migdiada al sol sense que ningú el molesti.

Un bon dia, mentre descansa ajagut a l’herba, el desperta una veueta... –Hola, Ferotge!

És una nena petita vestida tota de vermell... i no té gens, gens de por!

-Però... Eh! D’on has sortit? No pots estar aquí! –Per què? -Perquè aquí és casa meva. –Tant me fa!

Caram quina nena més valenta! –Vull que te’n vagis ara mateix! –Però per què em vols fer fora? El Ferotge ja no aguanta més. Ara sabrà el que és bo, aquesta marreca.

Agafa aire, obre la seva boca enorme i deixa anar un udol terrorífic... Però la nena ni s’immuta. Només s’ha despentinat una mica! –No em fas por! Ho has entès?

-Ja està bé! Com no toquis el dos ara mateix, et menjarééééé! –Va, no t’ho creus ni tu.

-Ep, que jo no menteixo! Veus quines dents més esmolades que tinc? –Mira que t’agrada espantar...

-Vinga! Fuig! Fins mai més! –Doncs tu t’ho perds... Jo només volia ser la teva amiga. Abans d’anar-se’n, la nena li deixa un llibre amb les tapes molt desgastades. El Ferotge queda tot parat... Fins aquell dia, ningú li havia regalat mai res! Amb la boca oberta, veu com la nena s’allunya.

El Ferotge s’ajeu a l’herba, comença a llegir el llibre...  i de seguida descobreix que li encanten aquests contes tan bonics!

Qui s’imaginava que tenir una amiga podia ser tan meravellós? Però és massa tard: la nena ja és molt lluny i el Ferotge se sent tan ximplet!...

Per sort la nena no es dona per vençuda fàcilment... i l’endemà es presenta un altre cop! –Hola, Ferotge! –Oh... Hummm... I ara què se t’ha perdut? –Encara no vols ser el meu amic?

El Ferotge sospira. De debò que vol seguir estant tot sol al món? Perquè això podria canviar en tan sols un segon... –Vols que et llegeixi un conte? –Hummm... Anava a fer la migdiada.

-Genial! Jo també tinc son!

I encara que el Ferotge intenta dissimular..., el seu somriure és tan enooooorme que no cap en aquesta plana.

“L’enorme i malvat Ferotge”  és un conte escrit amb molta sensibilitat i que permet determinades lectures capaces de moure diverses emocions. L’actitud falsament autoritària del llop, aparentment ferotge queda superada amb escreix per la valentia de la nena que, segura d’ella mateixa no té cap mena de por, no sols d’enfrontar-se a la bèstia sinó de proposar-li que sigui el seu amic. Les seves armes, poderosíssimes, són l’afecte, l’amistat i les ganes de compartir amb ell un llibre de contes, un regal capaç de seduir el més “ferotge i malvat” dels animals.

No cal dir que les excel·lents i fastuoses il·lustracions hi aporten una possibilitat immensa de sensacions que sense dubte contribueixen a convertir l’àlbum en un petit tresor molt atractiu per als joveníssims lectors. Uns lectors que somriuran per sota el nas davant l’espectacle teatral i còmic d’un llop tan bocamoll i, en canvi, se sorprendran davant la ferma, envejable i expeditiva conducta de la valenta i decidida Caputxeta. Un desenllaç amable i carregat d’energia positiva que deixarà un bon regust emocional a qui s’hi apropa amb la bondat justa i necessària.

Josep Maria Aloy