Avui fa cinc anys que va morir Sebastià Sorribas

Avui fa just cinc anys que va morir un dels escriptors catalans més estimats pel públic jove. Sebastià Sorribas, home senzill, gaudeix d'una obra relativament curta -una dotzena de títols- però s'ha convertit en un clàssic amb Viatge al país dels lacets i, sobretot, amb la novel.la reeditadíssima El zoo d'en Pitus.

El zoo d'en Pitus és un dels títols memorables dins la literatura catalana dels últims anys. N’hi ha d’altres, és clar: Rovelló, de Josep Vallverdú, La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó... Però el llibre d’en Sorribas sorprèn venint d’on ve –d’un treballador de Motor Ibèrica d’aquells grisos anys seixanta- i per la volada que des del primer moment va agafar i que encara ara dura, poc o molt. I d’això ja fa quaranta-sis anys i molts ens hem preguntat moltes vegades què té El zoo d’en Pitus perquè després de quaranta-sis anys encara sigui vigent.

La resposta seria senzilla: perquè és un clàssic. Com alguns dels títols d’escriptors de la mateixa època. I un clàssic és considerat clàssic per diverses raons i jo n’apunto algunes, quan penso en l’èxit d’aquest llibre d’en Sorribas. El zoo d’en Pitus ha interessat a milers de lectors perquè és un llibre de colla, realista, ple de sinceritat i d’espontaneïtat, on no s’enganya a ningú i les coses s’esdevenen sense pràcticament forçar-les, cosa que no és massa habitual en el camp del llibre infantil.

Un altre motiu del seu èxit és la singularitat dels personatges. Primer perquè són personatges reals, nets, positius i no van de res i, per tant, permeten que el lector s’identifiqui amb algun d’ells. I també perquè l’acció que porten a terme els protagonistes és una acció clara, possible, versemblant, creïble i, a més, estimulant ja que cadascú hi col.labora segons les seves possibilitats i sense fer la competència a ningú.

Finalment crec que l’èxit també està en funció dels missatges que es desprenen del llibre. Sense ser una novel.la clarament pedagògica, transmet una sèrie de valors molt positius entre els quals destaca el de la solidaritat... (aquest punt, òbviament ha agradat des de sempre als pares i educadors que, per aquest motiu, l’han recomanat constantment i el seguiran recomanant).

Amb motiu del quarantè aniversari de la novel.la, l'any 2006, La Galera va publicar una nova edició d’aquest llibre i hi va incloure una introducció on diverses persones del camp de la literatura infantil opinen sobre l’èxit del llibre. S’hi poden llegir valoracions ben diverses i en destaco un parell. Per exemple la d’en Xavier Blanch quan diu: ... Deu ser que aquesta obra té farcit. Que té ànima. Deu ser que tots som de la colla d’en Pitus, de la gran colla humana que viu els llibres que llegeixen la vida...

Però utilitzo les paraules de la Teresa Colomer per tancar aquesta ressenya: ... Com un gos que es mossega la cua, potser el llibre agrada els infants perquè tothom el coneix, els seus germans grans l’han llegit i, a poc a poc, ha passat a ser un dels grans de la vida lectora que els nens saben que passaran en la seva expectativa del camí de fer-se grans. Aquesta és precisament la gràcia que tenen els clàssics escolars a tots els països normals. I que duri.

Avui fa cinc anys que va morir Sebastià Sorribas i en Pitus, ara orfe, continua fent la seva feina, la feina de crear lectors i de fer que la literatura per a joves sigui una mica més estimada, com era estimat l'autor que avui recordem.

Josep Maria Aloy