dilluns, 10 de desembre de 2012

"Els nens de la meva classe són com estrelles"




L'editorial Cruïlla acaba de publicar un llibre que porta per títol Les gallines del Batat i altres històries, escrit i il.lustrat per Victòria Tubau (Berga, 1959), dins la col.lecció "El Vaixell de Vapor". És un títol que no hauria de passar desapercebut per l'originalitat, la sensibilitat i l'emoció que desprenen no sols les seves pàgines sinó, i sobretot, la personalitat dels seus personatges.

El llibre  -Premi Vaixell de Vapor, 2012- està format per brevíssims capítols. Cada capítol porta el nom d'un nen de la classe: Batat, Leila, Fani, Mizar... i així fins a quinze. Un ventall o una galeria de personatges tots diferents però tots rics en sentiments. Així com aquell home -llegim a l'epíleg- que mirava les estrelles va veure que n'hi havia de tots colors, de totes les formes, de totes les mides: els nens de la meva classe són com les estrelles.


La narració, excel.lent, ens va presentant els protagonistes: Batat, és un nen que té deu gallines a la cuina... La mare el renya perquè ha deixat que les gallines es banyessin a la banyera i ho han mullat tot... O bé la Leila: quan la professora pregunta qui sap la poesia, la Leila fa que no amb el cap. Però en realitat sí que se la sap. Li fa massa vergonya dir-la a la classe. La diu quan va caminant sola cap a casa, fluixet, perquè ningú la pugui sentir...

Hi ha també la Fani, una personalitat forta. La Fani és una nena que sempre diu: Jo no ho sé fer. Es pensa que així ja no haurà de fer res... Al menjador fa una cosa semblant: a mi no m'agraden... El que li agrada és dibuixar. Un dia va dibuixar una casa i quan la va tenir acabada va trucar i va entrar a dins...

I el Mizar que està sempre castigat... perquè diu unes coses tan espantoses que no les puc repetir... O la Mela a qui agrada molt manar... sempre ho vol fer tot... O la Cleo: si hi ha en el món una persona més lenta que una tortuga, és la Cleo... Si menja una sopa que crema, quan acaba està congelada... O el cas curiós del Nur... el nen que costa de veure... desapareix quan té por que algú el renyi... quan té vergonya...

I m'aturo aquí perquè no vull estalviar la lectura del conte als mestres i als pares que probablement xalaran amb aquest reguitzell d'estrelles. Aquests són alguns dels nens de la meva classe -diu el narrador a la primera pàgina. La nostra escola és un edifici blanc de dues plantes que s'aixeca sobre el pati com un vaixell. Nosaltres en som la tripulació: pirates, corsaris i aventurers d'arreu del món, alts, baixos, grassos, prims, rossos, morenos, castanys.

Excel.lents metàfores sobre els nens i nenes d'una classe i d'una escola qualssevols: la del vaixell i la seva tripulació i la de les estrelles totes diferents però totes estrelles. Poques vegades és tan plaent llegir un llibre. Poques vegades una narració és capaç d'arrencar-te un somriure rere l'altre i al mateix temps fer-te venir pell de gallina. Senzillesa i sensibilitat, en aquest volumet, semblen paraules de la mateixa família.

Josep Maria Aloy

(Dedico aquest comentari a tot el personal del programa "Puntal", de Manresa, que treballa desinteressadament donant suport escolar a nens i nenes amb problemes d'aprenentatge però que no, per això, deixen de ser també estrelles, cada una amb la seva personalitat diferent, rica i entranyable).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada