Mascaró de proa: Josep-Francesc Delgado tanca la tetralogia sobre l'Himàlia

El Tibet és un dels països més bonics del món,

però la vida dels tibetans no sembla que tingui

gaire valor a mans dels qui els administren.

De fet no en té gens...

La tomba de Tiangbotxé, de Josep-Francesc Delgado, tanca la tetralogia sobre l'Himàlia que va començar fa 25 anys anys amb Si puges al Sagarmatha (premi Joaquim Ruyra, 1988, 30ª edició el 2014) i va continuar amb Sota el signe de Durga (Premi Nacional de Literatura, 1993, 2ª edició 2013) i Nima el xerpa de Namtxe o la recerrca d'un norpa errant (segon Premi Internacional Europa 1992, 6ª edició 2014)

Josep-Francesc Delgado

A La tomba de Tiangbotxé el lector hi trobarà l'explicació dels enigmes que travessen tota la tetralogia. D'una banda la novel.la dóna finalment la clau de la misteriosa desaparició de la Mireia del Temple de Tiangbotxé, i de l'altra intenta donar resposta al mite himalaienc del "yeh-teh". La novel.la, vibrant i apassionant, acaba amb un apèndix sobre les diferents interpretacions ètniques, arqueològiques i antropològiques d'aquest enigma.

Però el camí per les valls de l'Himàlaia cap a La tomba de Tiangbotxé és també el que fa el lector a través de les vides atzaroses de tres persones: l'Heura, arqueòloga a la recerca d'un "Homo imaum" o homínid de l'Himàlia; l'Estel, que s'ha quedat a viure a les valls xerpes, i en Josep, que ha tornat per esbrinar si la seva germana és viva.

Quan el paisatge esdevé un personatge més

... els camps d'arròs relluïen com una munió de maragdes

sota uns tímids raigs de sol que es filtraven pel forat

d'un núvol monsònic: el paisatge

era un respir de fresca...

El paisatge constitueix un element omnipresent en tota l'obra, com no podria ser d'altra manera, evidentment... La seva descripció, sovint minuciosa, fa que el lector no sols els "contempli" embadalit sinó que fins i tot en senti l'olor i la frescor de l'aire. Muntanyes i serralades altíssimes, gel, glaceres i neus perpètues, núvols carregats de pluja -fins al punt de fer panxes de plom-; pluges espesses i greixoses, la força torrencial dels rius -amb les seves cabelleres blanques-, els pins liles i les gencianes blaves, els senderols -que cusen les carenes i els vessants de les muntanyes... valls de molsa i de tundra; també els ocres dels roquissars, o les pedres que llueixen sota el sol com si fossin un riu d'argent; l'ombra purpúria de la via Làctia -que només es pot apreciar amb una nitidesa perfecta a sota el cel tibetà... o els còdols polits durant anys per aigües tumultuoses.... o la celístia sempre tan a tocar de la superfície de la terra... Descripcions totes elles que configuren una terra de solituds, un paisatge que a moments sembla un tauler d'escacs de color teia i de color verd, o bé uns camps d'arròs que rellueixen com una munió de maragdes... Un paisatge però on l'amor a les muntanyes acaba a vegades sobtadament sota la força brutal d'una allau. Sempre i tothora, al llarg de la novel.la, el paisatge és un respir de fresca.

Una novel.la sobre la recerca del ieti

Lluitar contra la fullaraca que ha generat

el mite del "yeh-teh" ha estat la part més dura

de la feina. Ha calgut desgranar uns quants

grans entre molta palla.

Com diu August Garcia al seublog, un dels eixos centrals de la novel·la és la recerca d'aquest ésser viu, barreja -segons les diverses aproximacions- d'homínid, primat, ós… Si la cultura i religió xerpes estaven en el centre de la peripècia vital de l'anterior novel·la, en aquesta és el yeh-teh qui arrossega tota la trama. Potser per això també es fa més atractiu al lector, des d'un punt de vista narratiu, perquè aquest misteri el captiva des del primer moment i no l'abandona en cap moment. Atracció que es complementa, a voltes, amb tocs de veritable novel·la d'intriga.

Tot i així, Delgado deixa clar en el seu apèndix que sobre l'existència del yeh.teh no hi ha proves concloents... Segons ell, el lleopard de les neus gairebé no existeix. El yeh-teh gairebé existeix. Ja ens hauria agradat als lectors que se'ns desentrellés l'enigma. Però els enigmes són enigmes i alguns viuran sempre més en l'imaginari col.lectiu i potser és millor així ja que només en l'imaginari és on viu el somni i la fantasia reclamant per sempre un bondadós record i la lectura de noves i memorables recreacions literàries.

Aquesta recerca del ieti es converteix en obsessió desmesurada, tot i que comprensible, en el cas del Josep, un personatge de gran categoria literària i humana que sedueix el lector des de la primera pàgina. L'Estel, la seva parella, li qüestiona aquesta obsessió i li diu que saber si existeix o no no canviarà el destí d'una germana que fa gairebé deu anys que no apareix per enlloc i que va desaparèixer durant l'incendi del temple. I li tira en cara que mentre no la trobi no guanyarà la llibertat i si no la troba mai no seran lliures ells dos. I sentencia durament: Tu no estimes les persones. Estimes els fantasmes. Això teu és una obsessió, una obsessió que fa que arrisquis la vida i que estiguis a punt de matar-te. La teva parella no sóc jo. La teva parella és un fantasma.

Monestir de Tiangbotxé

(Foto manllevada del blog de l'August Garcia)

Una immersió en la cultura i la religió tibetana

Semblava un home senzill però

aquella senzillesa era fruit del coneixement.

La novel.la és una completa immersió en els costums, els pensaments, les idees i les diverses religions del món tibetà. Per a nosaltres, es tradueix en una font de coneixement ben documentada i enormement interessant. Un dels personatges que aglutina el pensament i les idees més bàsiques, a part del lama i els monjos del monestir, és clar, és Tukten un home recte, enigmàtic, profund, bon conversador, la presència del qual omple qualsevol escena del llibre. Tothora mostra una gran lucidesa, un pèl enigmàtica, i una bona sensibilitat pels temes religiosos i culturals del seu país. Per a ell les religions de per aquí pensen més en la vida interior de l'individu que en la seva vida exterior... Tukten és un personatge que és capaç d'arrossegar el lector fins al final. L'Heura hi percep la tendresa dels xais, la serena memòria dels elefants i la dura resistència dels dromedaris. Un home que havia passat per una universitat nord-americana, però, en canvi, s'entretenia mirant el foc. Semblava un home senzill però aquella senzillesa era fruit del coneixement.

La mort, un tema sempre recurrent

Amb la meditació els monjos controlaven

la seva mort fins al punt de decidir quan i com morien

i, en canvi, amb l'escalada els alpinistes

arriscaven la seva vida.

El tema de la mort és un dels més presents al llarg de l'obra -i al llarg de tota la tetralogia-. L'obssessió d'en Josep, per exemple, és precisament estimulada, des d'un principi, per la possible mort de la seva germana: Hi ha un dolor en vida superior al dolor de la mort. Qui no pot dir adéu als morts pot acabar dedicant-hi l'existència, pot anar girant l'esquena als vius sense adonar-se'n, pot anar fent de la mort la seva vida.

En aquest sentit és enormement descriptiva l'escena on s'explica que quan el cap d'una família pobra i plena de misèria arribi a vell anirà a seure a les neus perpètues d'un cim proper a la vall per esperar la mort. I ningú no se'n farà escarafalls i el seu valor anònim no mereixerà la plana de cap diari i la vida continuarà igual, passant lleugera i translúcida com una gasa dels lames moguda pel vent.

Un apèndix molt clarificador al final de la novel.la

"... el debat sobre l'existència del yeh-teh es troba

viciat per apriorismes i prejudicis. Més val calibrar

aquest afer apassionant amb el màxim

de serenitat possible".

La història de la creació d'aquesta novel.la és prou llarga. Segons l'autor, la va començar a pensar a l'interior de l'estupa de Giantsé (Tibet central) un dia de juliol de 1992. La va començar a escriure a Barcelona un feliç dia 21 d'octubre de 1994 i la va acabar a La Garriga (Vallès Oriental), un nivós 21 de gener de 2014, prop de l'escalfor d'un radiador generós i sota una teulada.

Aquesta novel.la -segons l'autor- és deutora, d'una manera o altra, de tots els estudiosos que han abordat l'estudi del ieti abans que l'autor i també es deu a tots els habitants de l'Himàlaia que li n'han parlat, a vegades a llocs ben distants i a llogarrets remots, només abastables després de diverses jornades a peu.

La documentació que l'autor ha revisat és copiosa i vastíssima així com la relació de persones que l'han assessorat en un projecte com aquest. Segons Delgado, el debat sobre l'existència del yeh-teh es troba viciat per apriorismes i prejudicis. Més val calibrar aquest afer apassionant amb el màxim de serenitat possible.

Literatura per damunt de tot

La tomba de Tiangbotxé és moltes coses alhora: personatges amb una gran capacitat de vèncer qualsevol perill i amb una robustesa interior sublim; una exposició clara i lúcida de tots aquells temes que afecten a la zona geogràfica concreta on s'esdevenen els fets... però sobretot, i el lector ho agraeix, la novel.la és literatura pura. Intriga quan convé, conversa tranquil.la quan és l'hora, escenes tendres i amoroses en les que suren els sentiments més naturals i espontanis i moments de gran emotivitat en uns capítols finals que potser s'allargassen un pèl massa a la recerca d'unes sensacions que deixin el lector plenament complagut -com si l'autor volgués recol.locar-ho definitivament tot al seu lloc. La novel.la és vibrant i colpidora en alguns moments. Ben escrita, amb descripcions i expressions molt atractives. Amb un seguiment molt exhaustiu dels personatges, alguns dels quals se't fan tant propers que te'ls acabes sinó estimant sí, almenys, escoltant-los i observant-los amb tot detall... Parafrasejant el poeta Ponç Pons, diria que la passió és el combustible de la novel.la.

Alerta, el "yeh-teh és un animal foll:

pot segrestar una dona i estimar-la anys,

però et pot estampir contra una roca d'una manotada