Papa, per què som independents?

La commemoració d'alguns esdeveniments que ens recorden i ens apropen la nostra història ha estat sempre generadora de noves publicacions en el camp de la literatura per a gent jove, sobretot de ficció, que els ajuden a saber d'on venim i a reflexionar sobre allò que ens ha anat conformant com a ciutadans i patriotes a la recerca de la plena llibertat.

El tricentenari 1714-2014 és un segell omnipresent avui a moltes publicacions que podem trobar a biblioteques i llibreries. Si d'una banda és bo recordar i actualitzar la història tot provocant reflexions i esmolant sentiments, especialment en els llibres per a joves, també hi ha el perill -com acostuma a passar en la majoria d'aquestes efemèrides- que un cop passat l'any de la commemoració, pocs es recordin ja del que hem celebrat i torni a caure en l'oblit allò que amb tanta eufòria tots vàrem voler festejar.

Són diversos els autors i les editorials que han volgut col.laborar en la difusió dels fets del tercer centenari del setge de Barcelona i de la desfeta del país. Relats de ficció com Cicatrius de 1714 (Bromera) d'Andreu Martin o bé Els nens del Born (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013) de Dolors Garcia Cornellà; o bé La meva primera diada, de Jaume Clotet i Rut Bisbe (Estrella Polar, 2013); Aquelll dia de 1714 (P.A.M., 2013) de Jordi Munné i Òscar Julve; o, per anar acabant, el conte de Jordi Sierra i Fabra 1714 (La Galera), il.lustrat detalladament per Ignasi Blanch, són només alguns dels textos literaris de l'any. No hi falten tampoc títols clàssics com La història que en Roc Pons no coneixia, de Jaume Cabré, publicada per La Galera, per primera vegada, l'any 1980 i que ara l'editorial li ha enclastat a la portada el segell "1714" quan la veritat és que no calia i que alguns estudiosos i crítics del llibre infantil fa anys que reclamàvem una reedició d'un best-seller com aquest.

Per tant, no és el meu interès avui presentar llibres d'aquest caire. Les estanteries de les llibreries i de les biblioteques ja parlen per elles mateixes. Sí que vull destacar-ne un que, de fet, es destaca tot sol, i que adopta una perspectiva que mira més enllà del que és habitual en tots aquests títols que acabo d'esmentar. Em refereixo al llibre Papa, perquè som independents? (Eumo Editorial, 2014) obra de l'escriptor i crític Joan Portell i dibuixat per la veterana i reconeguda Montse Ginesta.

Papa, per què som independents és un llibre diferent i original ja que situa l'acció a la Catalunya del 2026 quan aquest país ja fa deu anys que és independent (en el moment d'escriure aquest comentari llegeixo un tuit que diu que Oriol Junqueras posa data a la República Catalana el 2016). Si les coses van com s'expliquen en aquest divertit relat, auguro un èxit extraordinari de vendes d'aquest títol l'any 2026 gràcies, sobretot, a les dots profètiques del seu autor. Tant de bo fos així, certament.

La narració s'origina a partir de la pregunta que la Mariona fa al seu pare arran d'un comentari que un amic de la seva classe li ha fet quan li ha dit que abans Catalunya no era independent. Davant la sorpresa, la Mariona, que no coneixia aquesta informació, va i pregunta al seu pare, amb una naturalitat envejable: -Papa, en Rachid m'ha dit que abans estàvem enganxats a un país més gran. És veritat? I el pare, que de moment queda fora de joc i li ve tos, se les ha d'empescar per donar resposta a la pregunta que el xerraire de Rachid (Rachid!) ha fet a la seva filla. Val la pena avançar que la resposta és sucosa i sobretot escrita amb humor i naturalitat. Potser un pèl massa esbojarrada tota ella però amb la intenció, de passada, de divertir el lector jove -joveníssim, en aquest cas- que a través del petit i insòlit repàs històric podrà entendre -o començar a entendre- d'on venim tots plegats i quines són les trifulgues dels mandataris a l'hora d'establir dependències o independències.

No m'entretinc en el desenvolupament de la història perquè no ajudaria pas gens a la seva lectura. Cal llegir-lo i fer-lo llegir i és clar, llegit avui, ja només cal restar a l'espera de si l'autor haurà esdevingut un profeta quan aquest episodi que s'explica esdevingui actualitat, o sigui quan arribem a l'any 2026. Serà llavors que podrem saber si la literatura serveix no només per distreure'ns i passar-nos-ho bé sinó també per saber si hem de confiar en ella com a precursora d'esdeveniments importants.

Josep Maria Aloy