Algunes de les
novel·les juvenils més emotives que s'han escrit i publicat tenen com a
protagonistes un avi i el seu nét i narren la relació que s'estableix entre els
dos. És un tema atractiu però gens fàcil pel perill de caure en el
sentimentalisme més artificial. Tampoc no és fàcil pels moments que vivim avui
i que brillen, precisament, pel poc interès que desperta la memòria històrica
que els avis poden transmetre i per l'excés d'estímuls que tot jove té a la
seva habitació i que el manté allunyat d'una bona comunicació amb els més ancians de la família.
Tot amb tot, és
d'agrair i de felicitar l'escriptor Llorenç Capdevila
perquè amb "L'herència del vell pirata", premi Gran Angular de
novel·la juvenil, que acaba de ser publicada per Cruïlla, se'n surt molt bé
dels obstacles esmentats i sap mantenir l'interès i la intriga fins al final,
superant amb escreix els inevitables tòpics habituals del gènere.
Però "L'herència
del vell pirata" no sols interessa per la bonica relació que s'estableix
entre avi i nét sinó pel conjunt d'elements que acompanyen el relat entre els
quals cal destacar els fets històrics derivats d'una postguerra civil, el
contacte amb la mort, el descobriment de l'amor, especialment quan l'amor
provoca desencís i un cúmul de qualitats més que adornen la personalitat del
Met, el jove protagonista, una persona molt sensible, afectuosa i interessada
en el coneixement de la història passada i encara més sensible al patiment dels
qui la van viure, entre ells el seu avi i la seva gent. "L'herència del
vell pirata" és una novel·la que es deixa llegir molt bé, amb ritme
constant i sense estridències i amb episodis plens d'una intriga ben portada,
sobretot per l'aventura que s'hi explica i que el protagonista haurà de
resoldre a base d'una colla d'enigmes. És també una novel·la amb valors -tot i
que avui, com ja ho he insinuat- això pugui semblar anar en contra dels tics
més "moderns" de la societat actual.
És important
recuperar i asumir la memòria
del que va passar,
perquè no es torni a repetir.
No vull pas
que se'm prengui per un exagerat si dic que la novel·la de Llorenç Capdevila no sols esdevé un
compendi de la vida sinó que tota ella és una lliçó de vida. Per què? Perquè
conté emocions, referències, models de com assumir la vida, de com
enganxar-s'hi per créixer amb plenitud, sàviament, seguint els diversos botons
de mostra dels personatges amb qui els lectors se les hauran de veure i amb qui
es podran emmirallar, sobretot aquells que els permetran copsar l'enorme bagatge
de mirades i d'actituds acumulades al llarg de tota una vida.
-Tots els pirates
que arriben a vells conservem
el tresor que hem
acumulat al llarg de tota la vida!
-li va dir el vell
borni mentre acceptava emocionat
aquell regal-. El
tresor de ton padrí eren els llibres
que va reunir a la
biblioteca...
(Llorenç Capdevila)
Valors
com el compromís polític o, si més no, el compromís responsable i solidari amb
el propi país i la pròpia història, com el que mostra el jove protagonista de
la novel·la i que li fa exclamar, tot referint-se a la nefasta guerra civil: És important recuperar i asumir la memòria
del que va passar, perquè no es torni a repetir. Ja voldriem que aquesta
fos avui l'actitud general del jovent! Quantes novel·les d'aquest estil i gènere
caldria per aconseguir aquest mateix objectiu!
Però
"L'herència del vell pirata" -i ja em disculparà el lector d'aquest
comentari que no li expliqui l'argument- és sobretot un cant als pirates, al
maquis, a la literatura, als tresors amb illa o sense, a Stevenson i a
l'inefable Long John Silver. I molt especialment, és un cant a l'amistat, a la
complicitat entre avi i nét i un cant a la vida. Un cant emotiu coronat per un
desenllaç final frenètic i cinematogràfic descrit amb molta força per un autor
que es fa respectar i que desitgem que no abandoni ni el gènere, ni la qualitat,
ni la pretensió dels seus textos. Els lectors joves en sortiran molt
beneficiats. Sens dubte.
Josep
Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada