"Un cel de plom", la vida de Neus Català

Neus Català, supervivent catalana del camp d'extermini de Ravensbrück, és la protagonista d'aquest relat escrit per Carme Martí on, amb una gran sensibilitat i intensitat, narra l'horror d'un grup de deportades i la lliçó de vida que es desprèn de la seva lluita constant.

Tinc noranta-sis anys i sóc fidel a la meva promesa,

 a la batalla per la memòria de les dones a quí,

sota un cel de plom, van convertir en cendres.

(Neua Català. Manifestacions de fa quatre anys)

L'obra, publicada per AraLlibres amb il·lustracions de diversos autors, vol ser un homenatge a la vida d'aquesta dona que, complerts ja els 100 anys, continua vivint a Els Guiamets (el Priorat), on va néixer i on continua reivindicant el poder de la paraula i la memòria per no oblidar les dones que van viure el que va viure ella però no en van sobreviure.

       Un cel de plom té punts de referència amb una sèrie d'obres que han narrat també l'horror dels camps d'extermini i de l'holocaust. Obres com K.L.Reich, del manresà Joaquim Amat-Piniella que ja vaig comentar en aquest mateix bloc o bé Si això és un home de l'italià Primo Levi, una de les obres de referència sobre els camps nazis, amb tot l'horror viscut i la llosa de la supervivència. La lectura d'aquestes obres hauria de servir perquè els fets que s'hi narren no tornessin a succeir mai més. Per això són obres molt recomanables també als joves lectors.

"Davant la barbàrie nazi, organitzada per degradar

la condició humana, la lluita dels deportats per resistir

i mantenir-se fidels als seus ideals esdevé per a nosaltres,

nascuts sota el franquisme, extraordinàriament fecunda i

 esperançadora." (Montserrat Roig, a "Els catalans als camps nazis")

Neus Català va néixer a Els Guiamets el 1914, filla d'una família humil. Els anys que viu al poble, abans que esclati la Guerra Civil, la marcaran profundament i els records li serviran d'estímul per suportar allò que és insuportable i aguantar allò inimaginable als humans. La seva infantesa feliç, el record dels pares, les àvies, les festes majors, el teatre, els estudis... seran una vàlvula d'aïllament en aquells moments dolorosos que la vida li ha preparat. La força, però, i el coratge, la valentia i la insubmissió faran de la Neus Català una dona d'una fortalesa envajable i d'una vitalitat extraordinària.

L'estructura de la novel·la ve dosificada per cadascuna de les etapes que han marcat la vida de la Neus, tot i que -com ja he dit- el record d'allò viscut, serà una constant en el llibre que anirà alternant amb les escenes reals viscudes dins els camps d'extermini. Així, els vuit primers capítols que conformen la primera part de l'obra ens faran descobrir l'etapa més feliç de la vida de la Neus, amb la vida al poble sota un cel encara blau, enterbolits, això sí, per l'esclat de la Guerra Civil, és a dir, els records que viu una nena de 7 anys fins als 21; des de la nena Neus fins que es fa adulta, marcada per un caràcter fort i contundent, a qui res no l'atura i que s'abandera a favor de la igualtat entre les persones. Aquest caràcter valent i decidit l'arrossegarà tota la vida i serà uns dels motius de la seva grandesa com a persona i com a lluitadora incansable.

Envoltada de dones amigues i de dones

desconegudes que patien el mateix destí que jo,

em sentia sola a la vegada que em sentia acompanyada.

En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres.

En aquest anar i venir de records, la Neus explica com eren  els dies i les feines a casa seva. ... Els matins de la meva infantesa estaven fets de l'olor d'aquell bullit i de les herbes que jo anava a collir també per a les bèsties. Olor del bullit i de roselles i mastegueres que m'impregnava les mans... I sense pausa ens retorna a l'ambient dins el tren que porta un grup de dones a l'holocaust: ... Asseguda en aquell vagó rebotit de dones desmoralitzades, rememorava aquella aroma com si fos possible resguardar-me en el record d'una olor... I tornen els records: l'escola on anava molt contenta... la mestra, donya Pepita... quan comença a treballar a la cooperativa del poble, de dependenta. L'admiració que té pel seu pare... Recorda que quan tenia setze anys, treballava, estudiava, actuava i sentia que tot era possible... Reviu la proclamació la República i de com ho va celebrar el poble. Però no tots: ... Va ser llavors que vaig pensar que la República seria complicada... I un dia, mentre assajaven, esclata la guerra. Els homes es van mobilitzar... La Neus va fer una crida al jovent i es va trobar liderant el procés de creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) dels Guiamets. Vam mobilitzar el poble sencer...M'havia quedat sense res! (sense feina, sense estudis, sense teatre...).... Buit el corral, buides les mans i buits els dies. La Neus té 21 anys… I estudia per infermera. Començava la meva vida d'adulta i em sentia com una nena que descobria el món... Vaig sortir a servir el món que m'esperava.

La sensació que vaig tenir en pujar per una rampa

en un vagó de bestiar és que ens portaven a l'escorxador.

Havíem sentit a parlar dels camps de la mort...

La segona part significa no sols una separació sinó també un trencament important en la vida de la Neus. Passarà de viure a Catalunya a haver de fugir França, de veure iniciar-se una guerra amb l'esperança de guanyar-la a convèncer-se que la guerra està perduda, i que s'haurà de fer càrrec de gairebé dues-centes criatures en el camí a l'exili. Però afronta amb energia la feina i veurem com creix i es consolida la persona de caràcter, convençuda del que ha de fer i del que fa. A nivell personal, coneixerà l'Albert, que serà el seu company en el sentit més ampli de l'expressió. Però també participarà de la Resistència francesa, entrarà en contacte amb els maquis i serà retinguda pels nazis. Aquest reviure la seva infantesa i joventut serà una eina per a sobreviure quan la realitat s'imposarà amb tota la seva cruesa.

Després de dos llargs dies de viatge el tren es va aturar a Compiègne. En un altre tren aturat del costat, la Neus hi descobreix el seu Albert... el crida desesperadament i es miren... I el tren se l'emporta. Després de tres dies el tren s'atura i obren les portes... Entra l'aire!... Quan no et queden forces, quan no saps com aixecar-te i continuar, et donen puntades de peu i culatades i trobes que sí, que encara et queda un bri de vida, i aixecant-te, caient i arrossegant-te, arribes al barracó.

 I el cel té el color del plom

El cel és de plom. L'escena és tan esgarrifosa 

que em costa pensar, però sóc plenament conscient

que deixo el món i entro en un altre lloc. Un no-món,

un lloc que no és en el món i que es pot assemblar a l'infern.

La tercera part de la novel·la és la més dura i colpidora ja que en ella se'ns explica tot el patiment viscut en el camp d'extermini. D'entrada, el viatge en tren, amb vagons atepeïts de dones, portarà la Neus a Ravensbrück, un camp de concentració exclusivament per a dones, creat el 1938 i situat a pocs kilòmetres al nord de Berlín. Poc temps després la Neus serà traslladada a la fàbrica de Holleischen. Aquest era un camp que depenia del camp de concentració de Flossenbürg, a l'est d'Alemanya just a la frontera amb Txèquia, prop de Plzen.

Els records constants retornen la Neus al seu poble i a la seva gent i seran una corda on aferrar-se davant la brutalitat del que viurà. Totes les deportades deixen de ser tractades com a persones i passen a ser un número. El de la Neus és el 27.534. Les mesures higièniques no existeixen. La ràbia i la impotència són absolutes. No em veuran plorar, no els donaré aquest gust! La norma és que tenim prohibit seure...Entenc que el fet que no ens deixin ni seure posa en evidència el nivell de crueltat que gasten. És un mètode d'aniquilació més. La nostra resistència forma part de la selecció... No hi ha soroll, ningú no parla, ningú no es mou, però el barracó és un mar de lamentacions, panteixos, gemecs, udols, plors continguts i plors en sanglots que constitueixen un onatge estancat que ens diu que hem arribat al fons. Ens queda l'enyorança, la incertesa, el pànic... Què serà de nosaltres?

Durant l'estada a Holleischen la Neus capitanejarà un grup de treball per boicotejar l'elaboració de les armes que havien de fabricar. Qualsevol cosa servirà per inutilitzar les bales i malmetrà les màquines amb les que treballen. El boicot va ser tan important que el grup de treball de la Neus es va anomenar el Comando de les gandules ja que la producció de bales era molt més baixa que la de la resta de treballadores del camp.

 I, enmig d'aquest infern, hi trobem la Neus, una dona activa, vital, la Neus organitzadora, lluitadora, la que, des de dins el camp, vol fer sabotatge per sentir-se resistent i que no traeix la seva causa i la seva gent. La Neus que recorda el poder del cant i recrea una coral. Però hi haurà una altra Neus, la Neus que diu No som les dones valentes que encara érem al principi, som les calaveres que ens van rebre aquell primer dia a Ravensbrück. Som mortes vivents. La Neus, en definitiva, que sent propera la mort. La Neus que ja no pot més...

En una setmana veig morir vuit companyes... Em tanco a mi mateixa i, inquieta com sóc, no sé com suportar les hores sense fer res ni saber què esperem, i només tinc ganes de morir... La Tití continua sent la seva fidel amiga: ... dos mesos de presó i dos viatges terribles en tren han unit els nostres cors. Les dones intenten organitzar-se per suportar millor la situació i ajudar-se mútuament... Vuit dies després d'haver entrat al camp, decideixo que lluitaré amb totes les meves forces per sobreviure i que faré per guardar bé a la memòria tot el que veig, i veig dones valentes i generoses.

Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai,

vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera

de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè

les nits eren eternes, l’insomni... Els nazis

em van prendre la son, però no em van

prendre la llibertat ni la vida.

El crematori no deixa de treure fum nit i dia, i en el fum les vides d'altres dones, i en el fum i en les cendres la nostra gran por enganxada al nas i escampada pel cel. L'olor de carn humana cremada és esgarrifosa, no sabré descriure-la mai. ... Cauen cendres del cel. En cada rostre puc llegir la meva por, el meu cansament, la meva fam. Totes parlem el mateix idioma, totes expliquem la mateixa història.

Els alemanys estan perdent la guerra i el temor de la Neus i de les deportades de no arribar vives al final és cada vegada més gran, però no és un temor viu, sinó un temor esmorteït pel cansament. I arriba el 5 de maig de 1945, el dia de l'alliberament del camp i la Neus torna a néixer però en aquesta nova vida s'emporta quinze mesos de malson que l'acompanyaran tota la vida: tant el compromís d'explicar allò que va veure i viure, perquè les futures generacions en tinguin coneixement, com el mal infringit a la pell i a l'ànima, que el pas del temps només destenyirà una mica però no esborrarà. L'obsessió per sobreviure i poder-ho explicar tot s'accentua... Sobreviuré per explicar fins on arriba aquesta misèria humana

Tenir cada dia set, cada dia fam. Sentir la set

com un llamp que et crema la gola. Sentir la fam

com un forat que et creix a l'estómac i s'escampa

per les entranyes i es fa gros i gros i mira d'engolir-te....

Sentir la carn viva als peus, dia i nit, minut rere minut.

Pensar a no pensar...

I la Neus torna a néixer... torna a viure...

És a partir de la quarta part del llibre que la novel·la pren un altre to i un altre ritme, un altre color i abandona l'extrema duresa dels fets i adopta un seguit de noves esperances per tal de retornar a una nova vida que no s'hauria hagut d'abandonar mai. Aquest nou dia a dia de la Neus no li serà fàcil però l'abordarà amb ganes: viatjarà molt, tornarà a França, buscarà l'Albert, es casarà de nou i tindrà descendència, tornarà a la política activa dins les files del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), coneixerà l'escriptora i periodista Montserrat Roig, serà entrevistada, escriurà un llibre... i, finalment, retornarà al seu estimat poble, Els Guiamets.

(Neus Català)

I aquest retorn a la vida, és clar, el farà amb el record constant i inoblidable de tot el que ha viscut als camps nazis. Vaig tornar a la vida per parlar de la mort... Si quan estava deportada somiava amb els records feliços de la seva infantesa, ara haurà de conviure amb els records nefastos i colpidors de la brutal experiència: La sensació aclaparadora de no saber com suportar la memòria del que hem vist i patit, el sofriment de no veure el final, el dolor intern que es fa insuportable... La vida, però, avança i la Neus trobarà la manera d'enfilar i encarrilar de nou el seu futur, potser no amb tanta força però sí amb gran il·lusió i ganes, intentant de totes totes que aquell cel de plom vagi teixint-se a poc a poc de blau. Un cel blau que els lectors, afeixugats i trasbalsats per la lectura, també rebrem amb la total esperança que uns fets tan dramàtics no tornin a succeir mai més. La vida de la Neus tindrà sempre el regust d'una vida viscuda i narrada per recordar-la a les noves generacions.

Avui, després de complir cent anys, Neus Català és fidel a la seva promesa, a la batalla per la memòria de les dones a qui, sota un cel de plom, van convertir en cendres.

Totes ens vàrem prometre el mateix, que no oblidaríem,

que explicaríem el que havíem vist, que ho devíem

a les companyes mortes i ens ho devíem a nosaltres mateixes.

Mai més no havia de passar una cosa com aquella!

S'acabava una tragèdia que duríem sempre més a dins

i començava una altra lluita, la lluita de la memòria...

Josep Maria Aloy