"El mar de les ombres", una novel·la de Joan Pinyol

...El Miquel va pensar en les postes de sol que

es perdria si moria jove. En els amors que no viuria

mai. En les descobertes del món que li serien negades.

El Miquel, amb 19 anys, té moltes ganes de viure, però l'obliguen a anar a la guerra del Marroc. Finalment s'embarca en el Reina María Cristina, un vaixell que fa el trajecte Barcelona-Buenos Aires. Som a l'estiu de 1909. Quan és a bord, Kraus, un col·laborador de l'exèrcit amb un passat de víctimes innocents pretén matar-lo. Atrapat entre els límits físics de la nau i mentre es produeixen diversos assassinats, en Miquel corre cada vegada més perill. Sort en tindrà, de la complicitat d'un mariner, de l'Alba i del seu avi cec, el Vicenç Brunet, un capità retirat de la Companyia Transatlàntica. Però la travessia, que dura un mes, es fa llarga perquè el Kraus, amagat entre la tripulació, no s'aturarà i voldrà aconseguir el seu propòsit.

...els desitjos són com la ratlla on es besen el cel i la mar.

Es persegueix sempre però no s'hi acaba d'arribar mai.

       Malgrat que la novel·la parteix d'uns fets i d'una data històrica, l'estiu de l'any 1909, no estem davant d'una novel·la històrica sinó que de seguida pren l'aire d'una autèntica novel·la d'aventures on el perill de ser assassinat constitueix el tema principal de l'obra i on la por del protagonista i una forta càrrega d'intriga planeja al llarg de la narració i durant tota la singladura.

Segons el seu autor, es tracta d'una novel·la de ficció parcial perquè parteix d'un referent real, el d'un germà del meu avi, el Justino Piñol Pascual que als 19 anys va ser allistat per anar a la guerra del Marroc i que es va escapar de la mort segura fugint en el vapor Valbanera cap a Buenos Aires. En conservo fins i tot el passatge on es reprodueix entre d'altres el menú de bord que és el que apareix a la novel·la. Un cop a l'Argentina es va establir definitivament a la província de Córdoba i va tenir set fills, una pinyolada! L'any 2008 vaig anar a conèixer els descendents d'aquells fills i els vaig prometre que algun dia faria al·lusió en un llibre a l'aventura del Justino, que va acabar sent un bon cuiner perquè va aprendre l'art dels fogons a bord del vaixell. El llibre inclou una dedicatòria a ell. A partir d'aquest referent he novel·lat una història d'intriga, amb tocs de novel·la negra, fantàstica i de misteri. 

... no hi ha dia que el mar tingui el mateix color. 

Unes vegades té la grisor fosca del plom

i unes altres sembla la pell d'una mandarina.

Els protagonistes de la novel·la són bàsicament dos: el jove Miquel però sobretot l'insòlit i estrafolari Kraus, un personatge del tot inventat i força caricaturesc que només coincideix amb la realitat quan vivia a la cova del bosc de Cabrera i es deia Silveri. En aquella cova hi havia jugat l'autor de la novel·la moltes vegades de petit. És aquest personatge qui centra tot el pes de la novel·la. En ell hi carrego tota la maldat del món per contraposició als que s'estimen la vida, com el Miquel. Penso que malauradament hi ha uns quants Kraus al món, persones despietades que només busquen fer el mal. Aquest personatge em serveix molt narrativament per establir la lluita fratricida bé/mal i per criticar tota la maldat que emergeix de les persones que creuen en les maleïdes guerres i les disciplines militars. He trobat que si l'exagerava el faria més creïble i el cert és que desperta molta ira en els lectors.

Però la novel·la no és tant un discurs sobre la mort com un cant a la vida i a tots aquells que fugen de la mort segura. El Kraus té tanta força precisament per subratllar els altres, el Miquel, el Vicenç, l'Alba. Per al seu autor la protagonista indiscutible de la novel·la és la vida que malda per seguir endavant malgrat tots els malgrats. 

L'obra està escrita amb un llenguatge descriptiu i molt correcte, amb un ritme ben mesurat i amb una trama que es va desenvolupant a poc a poc però sense pausa, talment com el moviment constant i perpetu del vaixell durant tot el viatge. La narració no va més enllà del viatge i, per tant, després de recórrer cinc mil sis-centes cinquanta-set milles nàutiques, el Reina Maria Cristina entra finalment al port de Buenos Aires.

(Joan Pinyol)

...una nit [l'Alba]va esplaiar el desencís

que cremava en el seu interior,

com si se li hagués encès un llumí

dins i li foradés a poc a poc l'ànima.

Hi llegim, també, diverses referències a Verdaguer i a L'Atlàntida. També algunes notes escrites en un diari per part de l'Alba on explica detalls més íntims i personals de la seva vida, una vida que comparteix dins del vaixell tant amb el seu avi cec com amb en Miquel de qui, òbviament s'anirà enamorant al ritme de les onades. Totes aquests referències hi acaben d'aportar petites emocions que suavitzen la tensió i la duresa dels crims produïts pel malvat Kraus en aquest difícil i terrible mar de les ombres.

Josep Maria Aloy