"El bolígraf de Higgs" una bona novel·la juvenil, divertida i esbojarrada

Molts han estat els que han cregut al llarg

de la història que imaginar és el primer pas

en ferm per veure feta realitat qualsevol cosa.

"El bolígraf de Higgs" és una novel·la de Rubèn Montañá (Badalona, 1983) publicada per l'editorial Animallibres. D'aquest autor ja he comentat en aquest mateix blog dues obres més: "La botiga de mascotes extraordinàries" (Barcanova, 2014) i "La nena de l'arbre" (La Galera, 2014). Si la de les mascotes és un relat nascut per fer petar de riure i escampar el bon humor entre els lectors joves, el de la nena de l'arbre és una novel·la tendra i atractiva que es desenvolupa en un ambient de meravellosa fantasia, aparentment inversemblant, però que captiva totalment l'atenció del lector.

Tant l'una com l'altra, com la que presento avui, són novel·les que mostren una gran capacitat d'inventiva i d'observació per part de l'autor així com un sentit esplèndid de l'humor i, en molts moments, d'una esbojarrada capacitat de sorprendre i captivar el lector i arrossegar-lo amb ganes fins al desenllaç de l'obra. Són obres, la major part premiades, que honoren el seu autor i insinuen ja una trajectòria literària que farà parlar els crítics i seduirà qualsevol lector de qualsevol edat.

       L' esbojarrat i divertit argument d' "El bolígraf de Higgs" gira a l'entorn d'un protagonista principal, l'Èric, un trasto una mica totxo, nefast com a alumne però posseïdor d'una gran imaginació... Li bullien milions de pensaments dins del cap...L'Èric comparteix el protagonisme amb la seva amiga més amiga, l'Alexandra, intel·ligent però sobretot molt fidel que l'acompanya sempre i l'ajuda en tot el que pot. La vida de l'Èric canvia totalment quan un dia rep com a regal un bolígraf i s'adona que tot el que escriu amb aquell bolígraf pren vida i es converteix en real... A partir d'aquí la història agafa una embranzida sensacional i, no cal dir, que tot es dispara, tot s'embolica i, també, tot es va complicant, de tal manera que al final l'Èric, paradoxalment, hauria desitjat no haver rebut mai un regal com aquell...

És fàcil imaginar-se, ja només d'entrada, l'embranzida que és capaç d'agafar una història com aquesta si l'autor té una bona imaginació. Hi ha molts elements que acrediten aquesta capacitat de l'autor cosa que permet que la novel·la es vagi convertint en un pastís delitós i divertidíssim capaç d'empènyer al més tranquil dels lectors a una desmesurada velocitat lectora que li pot fer perdre la noció del temps fins al punt que s'oblidi de sopar o fins i tot d'anar a dormir.

Hi ha capítols magnífics com el que gira a l'entorn d'una redacció que ha de fer la germana petita del protagonista, sobre refranys i frases fetes. Sense adonar-se'n, la noieta escriu l'exercici amb el bolígraf de Higgs del seu germà i resulta que totes les frases fetes un cop escrites es converteixen en reals. Així trobem coses com el noi que trencava barres de gel per demostrar que estava enamorat, o bé el pobre rodamon que en comptes de demanar caritat pentinava el gat. També moltes persones xerrant i aixecant la camisa al seu interlocutor o un que donava una carbassa a la seva parella o un altre que xisclava després de posar la mà al foc i un altre que evitava que el seu company es posés pedres al fetge... També és vibrant el capítol on l'Èric s'adona que l'Alexandra li agrada i està ben enamorat d'ella i té la temptació d'escriure alguna noteta amb el seu màgic bolígraf per facilitar les coses de l'amor i fer que la noia també senti el mateix que ell. Però reflexiona i pensa que això seria fer trampa i enamorar-se és una cosa molt seriosa que no pot dependre mai de la màgia d'un bolígraf.

Rubèn Montañá

La novel·la té molts recursos que l'enriqueixen positivament. L'autor utilitza unes notes a peu de pàgina per parlar directament amb el lector o fer-li l'ullet o aclarir-li algun dubte. Així trobem notes com aquestes: a la pàgina nou l'autor felicita al lector per haver arribat fins aquí i l'anima a continuar i li diu que si li costa de llegir a l'autor encara li ha costat més escriure-la... En una nota a la pàgina setanta-sis l'autor escriu: -Vols saber què va escriure l'Alexandra amb el bolígraf de Higgs abans d'anar a demanar ajuda? No t'ho penso dir. Ara no, si més no... No cal dir que el sentit de l'humor no s'abandona pràcticament en tota la narració i són molts els moments en què el lector s'ho passa més que bé llegint els acudits divertits que la novel·la presenta. Però l'autor no deixa de banda que, malgrat que es tracti d'una novel·la de ficció on la fantasia hi fa estralls enormes, no deixa de banda, deia, els moments més intensos de reflexió sobre què és real i què és fictici. I en uns capítols finals, el lector pot trobar dificultats per entendre els missatges més filosòfìcs i profunds sobre els temes referents a la vida real i a tot allò que ens sembla real i no ho és... No puc explicar més coses per no avançar el final. El que és segur és que l'escriptor Montañá considera els lectors com a persones que pensen i no s'està de manifestar opinions i arguments que conviden a rumiar una mica. Si fer riure és una de les finalitats de la literatura, fer preguntes i fer reflexionar és una altra dels importants objectius. En definitiva es tracta de considerar el lector una persona intel·ligent, una qüestió imprescindible i que a vegades alguns escriptors obliden.

Podria estar parlant hores sobre la novel·la però no puc allargar-me més. Es tracta, en definitiva, d'una obra plena d'idees exòtiques, fins i tot innovadores, fins i tot extravagants i fabuloses, un camp immens obert a la creativitat i tot plegat perseguint el bon humor, l'esbojarrada general, l'alegria comunicativa i les ganes de buscar la complicitat amb els lectors. En aquest sentit, ja ho vaig dir en una ocasió, Rubèn Montañá té excel·lents possibilitats no sols d'atraure lectors sinó d'estimular en ells la capacitat d'inventar i de recrear situacions i històries desconnectades de la realitat. Deia el crític i escriptor Pep Molist fa uns mesos: la figura de Rubèn Montañá s'ha enfilat, amb molta empenta, a l'escenari de la literatura infantil en català. La seva veu s'hi projecta amb força, amb estil, amb frescor... I aviat començarà a arribar als lectors. D'aquí a ben pocs dies. Jo diria que en sentirem a parlar! Si d'aquestes paraules fa uns només uns mesos jo puc dir amb contundència que la petita profecia de Pep Molist ja és una realitat. Benvingut i benvolgut, Rubèn Montañá!

Josep Maria Aloy