dilluns, 8 de maig del 2017

"La immortal", de Ricard Ruiz Garzón, un relat estimulant


La màgia dels escacs és descobrir
el que és invisible.

Quan una novel·la té com a protagonista un tauler d'escacs s'enriqueix sens cap mena de dubte i ofereix la possibilitat de satisfer el lector a través de la intriga i la màgia d'aquest joc que, sovint, esdevé una metàfora de com afrontar la vida, de com es guanya i de com es perd. Protagonistes i lectors aprenen que res és fàcil i que un moviment equivocat d'una peça pot capgirar qualsevol destí.

"La Immortal" és un relat amb aquestes característiques. L'autor és l'escriptor i periodista Ricard Ruiz Garzón i la novel·la està traduïda al català per Maria Llopis i il·lustrada per Maite Gurrutxaga. "La Immortal" va guanyar el Premi Edebé de Literatura Infantil i està publicada a la mateixa editorial que atorga el premi.

... no hi ha res més terrible en aquest món
que reprimir la vocació d'un nen...

       
La  contraportada del llibre resumeix molt bé l'argument i els principals moviments -mai millor dit- d'aquesta bona partida d'escacs: "La Júlia és una nena de gairebé dotze anys que dibuixa molt bé. Viu a Ginebra amb la seva mare i el seu avi. El seu pare, un pintor famós, se'n va anar a Hongria quan era petita. La Judit s'està preparant per participar en un concurs de dibuix quan, de manera inesperada, descobreix els escacs i comença a aficionar-s'hi. La Judit jugarà moltes partides, però n'hi ha una que li canviarà la vida. La disputarà contra Mr. Aliyat, un estrany mestre dels escacs, nascut a l'Iran, que es comunica a través d'unes notes enigmàtiques.

La narració, amb tots aquests elements, té moments trepidants i molt atractius. Cada moviment de la protagonista és comparable al moviment d'una peça. I al revés: cada moviment d'una peça origina un nou escenari amb les seves evidents conseqüències, a vegades irreparables. Cal vigilar de no equivocar-se, cal estar amatent. En els escacs es donen les mateixes situacions que en la vida: hi ha naixements, morts, guerres, alegries, sacrificis, imaginació, atacs, defenses, lleialtat, covardia, valor... En un tauler s'hi pot dibuixar la vida, i qui en té la millor perspectiva la dibuixa millor. I encara més: per ser un guanyador, per ser un bon guanyador, cal saber perdre.

Els peons som així: humils, però capaços de tot.
Fins i tot de decidir una partida...

Les diverses escenes de dos personatges separats per un tauler són dos mons enfrontats. Cada un d'ells amb una història al darrere i amb una trajectòria vital que dependrà de l'encert de les diverses oportunitats que s'aniran presentant. Els escacs ens recorden que el món és un conjunt de possibilitats gairebé infinites i que cal prendre decisions constantment per poder avançar. No avançaré el desenllaç ja que és el lector qui l'ha d'assaborir i pair quan hi arribi. Només puc avançar que l'autor ha reservat una bona dosi de tensió i d'expectació al llarg de l'obra capaç de motivar el lector a llegir d'una tirada el llibre. La passió pels escacs, que és comparable i transportable a la passió per la vida, és un clar missatge que l'autor no s'està de difondre durant l'obra.


 Una bona galeria de personatges dibuixats amb precisió i rics en detalls permeten que al lector li sigui fàcil identificar-se en algun d'ells. També proliferen en el relat un munt de referències tant en el camp de l'art i del dibuix com també en alguns aspectes de la immigració. No cal dir que les referències als millors jugadors d'escacs del món hi aporten també informacions interessants i curioses. Les il·lustracions en blanc i negre de Maite Gurrutxaga hi deixen una mirada seriosa, un pèl distant però que retrata bé algunes de les escenes més importants del relat. Pel que fa a la versió catalana de Maria Llopis, la novel·la es llegeix bé, amb bon ritme i amb un llenguatge acurat i accessible a lectors a partir dels deu anys, sobretot si coneixen el joc d'escacs. El llibre pot convertir-se, doncs, en un bon regal per a ells i per a qualsevol lector de qualsevol edat.
Perquè som iguals, oi?
No juguem tots al mateix joc?
No comencem amb les mateixes peces?


Josep Maria Aloy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada