Lectures obligatòries?

(Il.lustració de Max)

Llegeixo al diari ARA de fa uns dies que l'escriptora Ana María Matute, va dir que els alumnes no mereixen que els obliguin a fer determinades lectures... i que l'únic que aconseguiran és allunyar-los de la literatura. Quan algú li va recordar que la seva novel·la Luciérnagas havia estat escollida com a lectura obligatòria als instituts, Matute va exclamar: Quin horror, això farà que m'odiïn.

D'entrada, haig de dir que Matute té tota la raó. No és la primera vegada que sento que un autor de novel.les per a joves s'expressa en els mateixos termes. Tots els escriptors que conec i amb els quals he parlat sobre aquest tema m'han confessat que tenen unes ganes extraordinàries de ser llegits i que els emociona saber que en una escola o en un institut estan llegint un llibre seu, però al mateix temps també tots confessen que els incomoda i els fa patir molt saber que la lectura del seu llibre és una imposició, oimés quan aquesta lectura obligada va sovint associada a uns treballs i a una nota.

La lectura ha de ser aconsellada, induïda, motivada i estimulada, i sempre amb la finalitat de treure'n tots junts una experiència positiva i plaent. Daniel Pennac va escriure fa uns anys el llibre Com una novel.la (Empúries, 1993) on hi redactava un Decàleg dels drets imprescindibles del lector. En aquest Decàleg deixava ben clara la seva postura que la lectura és una aposta a favor del plaer i, en definitiva, de la felicitat. El primer punt del Decàleg era que el verb llegir no admet l'imperatiu. Com no l'admeten tampoc els verbs estimar i somiar. Pennac proposa que en comptes d'exigir la lectura, els mestres (i jo hi afegiria els pares), intentin compartir amb els alumnes el seu propi plaer de llegir.

Abans que Daniel Pennac, l'escriptor Gianni Rodari, de qui ningú pot dubtar del seu compromís vital a crear lectors, ja deia que una de les maneres d'ensenyar a odiar la literatura als nens -la literatura i els escriptors!- era transformar el llibre en un instrument de tortura o d'angoixa i, per tant, convertir la lectura no en un fi a perseguir laudablement, sinó en un mitjà per a activitats més "serioses" o que pretenen ser-ho...

Compartir una lectura és la millor manera de fer-la disfrutar. Incitar a llegir, que ha estat -i és- per a nosaltres una experiència vital única, és la millor manera d'encomanar el virus lector. L'Emili Teixidor -que seguim recordant i llegint- sempre deia que el més important d'una lectura és la capacitat d'emocionar-nos que ens provoca. I Jaume Cabré, en una històrica entrevista, quan li van demanar: "Llegir, per què?" La primera resposta fou també: "Per emocionar-me". I tinc molt clar que allò que ens imposen per obligació difícilment ens emocionarà. Però a ningú, ni als grans ni als petits.

Llegim, doncs, per emocionar-nos junts, per comentar junts l'experiència, rica i reconfortant, que representa per a nosaltres una novel.la d'aventures o un poema. Per les possibilitats de jugar amb les paraules i gaudir dels aspectes lúdics de la lectura creativa, per compartir emocions i sensacions, per ampliar horitzons tot escoltant altres veus i mentre emprenem viatges insòlits...

És clar que no és una feina fàcil, i pares i mestres s'han de mentalitzar que crear lectors i formar-los no es fa sense esforç i paciència. És evident -diu Gabriel Janer Manila- que si un nen no ha après des de molt petit a escoltar una història, a imaginar entre les frases allò que es diu i allò que no es diu, a viure emocions tot identificant-se amb els herois, quan es convertirà en lector, si és que arriba a fer-se'n, només trobarà en la lectura una successió freda de paraules sense encís.

No ho hem d'oblidar: el lector es fa, no s'hi neix, lector. I no es fan lectors "per obligació". Seguríssim que no! Més aviat l'obligació és fer llegir, que no és el mateix. És obligació nostra que els joves llegeixin lliurement i es formin com a lectors. Cal posar-hi entusiasme i alegria. L'obligació és fer llegir per ser millors lectors, per ser millors crítics, per satisfer millor la curiositat. O, simplement, per ser millors.

Josep Maria Aloy