A Maria Aurèlia Capmany

 (Article publicat a les pàgines del diari REGIÓ-7 el dia 27 d'octubre de 1991 arran de la seva mort, el dia 2 d'octubre de 1991).)

          A Maria Aurèlia Capmany

     Benvolguda Senyora:

         Com ja us podeu imaginar, i com és obvi, aquests dies, les revistes culturals i els suplements literaris de tots els diaris parlen a bastament de Vós. Heu estat una persona carismàtica i tot un símbol cultural i és just que això us sigui reconegut. A través de planes i planes s'ha parlat de la vostra persona, de la vostra vida i de la vostra obra i hom ha repassat la majoria de títols de la vostra àmplia i ben diversa producció.

         Dissortadament, però, i com ja acostuma a ser habitual, s'ha ignorat gairebé tota aquella part de la vostra obra destinada al públic jove. Una greu injustícia a una persona com Vós, que sempre havia tingut present aquest públic, prova d'això en són títols com: «Quim/Quima», «El malefici de la reina d'Hongria» o bé «La rialla del mirall».

         Però no us hi amoïneu: els joves lectors estan  tan acostumats a aquests oblits que ja no en fan cas. En el fons és una qüestió de manca de delicadesa i de sensibilitat. Mireu: quan l'Emili Teixidor fou proposat com a «l'Escriptor del mes», es van fer grans elogis -i ben merescuts, per cert- de la seva obra però enlloc no es parlava de la seva narrativa per a joves i estic segur que estareu d'acord a considerar l'Emili com un dels escriptors ja clàssics més importants per al públic jove del nostre país. No fa pas massa, precisament, editorial Cruïlla feia pública la notícia que «L'ocell de foc», una obra emblemàtica d'aquest autor, havia arribat ja als 100.000 exemplars. Quin autor per a adults pot enorgullir-se d'això? Ben pocs, certament. Dels llibres per a joves, en canvi, això mateix es pot dir de «Rovelló» del prolífic Vallverdú, de «EL zoo d'en Pitus» de Sebastià Sorribas, de «La casa sota la sorra» de Joaquim Carbó... i alguns més ofereixen xifres ben sucoses que ja voldrien per a ells la majoria d'escriptors no juvenils.

         I, posats a dir, voleu un altre exemple ben significatiu? Deveu saber que Josep Faulí va escriure fa temps un llibre que recollia tots els Premis literaris atorgats al nostre país. Doncs, bé: enlloc no es parlava tampoc dels premis destinats a obres infantils i juvenils. Com si no existissin. «Se'ls va menjar tots» -em deia un dia, amb molt bon humor, Joaquim Carbó. També Josep Vallverdú va protestar amb energia a través d'un article a la premsa. Premis tan prestigiosos com el Folch i Torres -fa trenta anys que es convoca!- o bé com el Ruyra o el Ramon Muntaner, que superen el milió de pessetes, són descaradament ignorats en un llibre el títol del qual és paradoxalment el de «Premis literaris».

         I no parlem del món de la il·lustració, on es dóna la circumstància que gent del país, conegudíssims arreu del món, són sistemàticament oblidats i menystinguts en el propi país.

         No us vull pas atabalar. Ho sabeu prou: la literatura infantil i juvenil ha de conviure amb aquest fort handicap. És la literatura que avui es publica més i probablement també és la que es llegeix més. Però els grans no se la prenen seriosament. Bé, no tots els grans, tampoc. Tal com deia en començar, Vós mateixa hi heu dedicat un interès i una atenció molt lloables. El vostre «Quim/Quima» (Laia, 1971), per exemple, és una novel·la complexa però molt rica en valors. Deixeu-m'ho recordar: narra les aventures d'un xicot -Quim- que alhora és també xicota -Quima- «que trobava el món bell i mal fet i per tant es creia amb el deure de seguir vivint per tal d'endreçar-lo una mica». «Quim/Quima» és tot un manual, avançat en el seu moment, la lectura del qual transmet als lectors valors com l'amistat «una de les manifestacions més esplèndides de l'esperit humà»; el diàleg: «Quim s'havia acostumat a discutir i les respostes que tanquen la possibilitat de discussió no li agradaven prou»; també la igualtat de sexes: «la primera cosa per la qual va notar Quim que ja no era un home sinó una dona, és a dir, que ja era Quima, és que va perdre del tot aquella impressió de ser important...» «Quim/Quima» parla també de la justícia, de la veritat, de l'amor...

         Per la seva banda, les dues novel·les següents: «El malefici de la reina d'Hongria o les aventures de tres patrons de nau» -Déu n'hi dó del títol, Maria Aurèlia!- editada a Barcanova (1982) a la col·lecció «Centaure», sobre la Barcelona -la vostra Barcelona!- de finals del segle XVIII, escrita amb una fina punta d'humor i «La rialla del mirall», editada per Empúries (1989), a la col·lecció «L'Odissea», la història d'una amistat entre dos adolescents, amb una àmplia anàlisi dels anys quaranta, són novel·les riques en sentiments que deixen un bon regust en el lector.

         L'última obra que m'agradaria destacar és la vostra interessant adaptació de «Tirant lo Blanc» que va publicar Edicions Proa el maig de 1989, amb unes extraordinàries il·lustracions de Manuel Boix. Ha estat comentada àmpliament en diaris i revistes la vostra dedicació al teatre i especialment el vostre coneixement i interès per «Tirant lo Blanc» -quina ironia de la vida, que la mort se us emportés l'any del Tirant!-. En l'acte de presentació d'aquest volum de Proa, va parlar Martí de Riquer i després vareu parlar Vós. Recordo que els dos estaveu d'acord i crèieu que adaptacions per a joves com aquesta han d'esdevenir una eina que els serveixi per emprendre la lectura de la novel·la original i un camí que els porti a llegir els grans llibres. Per això han de ser -dèieu- adaptacions engrescadores.

          Em va agradar quan afirmàreu que havia estat un repte per a Vós reduir una novel·la d'aquesta envergadura «i fer-la entenedora als ulls encara juganers dels nens, que segurament poques ganes tenen de llegir». D'aquí la necessitat de fer-se persuasiu, «talment com si expliqués una rondalla, però alhora, penetrant amb voracitat fins al moll de l'os de l'aventura». Ho dèieu amb convenciment però amb gràcia. Recordaré sempre que, entre el públic que hi assistia, el vostre company Jaume Vidal i Alcover reia pels descosits. Fou un acte entranyable. Però...  qui realment, aquella tarda, tenia uns ulls terriblement juganers, éreu Vós, Maria Aurèlia. Terriblement juganers, encara!

Josep Maria Aloy / octubre de 1991