"Roc i l'escala de les portes secretes", d'Eulàlia Canal

Hi ha històries que no paren d’empipar-te fins que

les expliques. T’empipen amb rum-rums a la panxa

o amb paraules que no vénen al cas…

Cada nou conte de l'escriptora Eulàlia Canal és un regal als lectors joves. Encara més: és un regal a tot el món literari. Aquesta narradora, nascuda a Granollers i que va començar a publicar llibres per a nois i noies fa poc més de deu anys, ha dut a terme una trajectòria excel·lent que a hores d'ara la composen ja més d'una vintena de relats.

Eulàlia Canal s'ha instal·lat en el podi dels millors narradors per a nois i noies i la seva aportació a aquesta literatura és palpable ja que no sols ha trencat motlles i n'ha renovat l'aire, a vegades enterbolit per algunes modes efímeres, sinó perquè hi ha contribuït amb elements molt innovadors entre els quals val la pena destacar la seva sensibilitat i el coneixement del món dels infants i joves, els elements fantàstics, mig màgics mig meravellosos que embolcallen les seves històries i una subtil manera d'arribar al cor dels lectors que només escriptors de nivell han sabut cultivar. Estic convençut que hi ha un abans i un després a partir de l'aparició de l'obra literària d'aquesta escriptora.

En aquest mateix blog he parlat en diverses ocasions d'algunes de les seves obres, per exemple, amb motiu de la publicació del conte "Cargol, i què faràs dins un iglú", el juliol de 2012. També vaig comentar l'excel·lent història titulada "La nena que només es va poder endur una cosa", el maig de 2014. Van ser motiu també de comentaris molt positius els contes "Aixo és un secret que només jo sé" i "Els fantasmes no truquen a la porta". De fet, cada nova publicació d'aquesta escriptora és sempre un bon motiu per comentar-la i difondre-la. La seva qualitat i el seu interès són notables i sempre molt ben rebuts.

       L'argument del conte que presento avui és aparentment senzill: Roc és un nen que viu en una escala de veïns força curiosos i estrambòtics. Els seus pares han de viatjar a l’Índia i el deixen a casa el veí de la planta baixa, en Nicolau, personatge brillant, excel·lent i atractiu... I és just en aquest moment quan comencen les trifulgues, on cada element del relat té el seu moviment just i mesurat, i cada personatge la seva presència i el seu paper precís sense que cap escena grinyoli ni trontolli.

M'agrada en Nicolau perquè em tracta com una persona...

Vull dir no pas com un nen petit que se li ha de dir tot

 i no se'l pot deixar mai sol perquè no és capaç de

defensar-se ni d'espavilar-se... Els pares de vegades

em fan sentir poca cosa i, en canvi, en Nicolau em

 fa sentir important.

"Roc i l'escala de les portes secretes" ha estat publicat pel Nandibú, el nou segell de Pagès Editors. El conte ha estat il·lustrat amb gran sensibilitat i precisió per Elena Ferrándiz. No dedicaré però aquest comentari a explicar-lo. Crec que és just que cada lector en faci la seva lectura i alhora visqui i gaudeixi de les descobertes i n'assaboreixi les consegüents sensacions. Sí que val la pena avançar que l'autora es reserva algunes sorpreses, algunes ben colpidores, que fan pujar l'emotivitat a flor de pell, de tal manera que tot el conjunt fornirà una història que hauria pogut ser més dramàtica del que és però que tant el llenguatge com les descripcions i els comportaments dels personatges són volgudament amables i plàcids, com correspon al públic al qual va adreçada.

"Ros i l'escala de les portes secretes" és d'aquells relats que quan l'acabes no en pots començar un altre fins al cap d'una bona estona perquè et deixa tan ple de bones sensacions que qualsevol altra cosa et molesta i et fa nosa. Es tracta d'una lectura capaç de suscitar emocions i reflexions a qualsevol lector. I és que en els contes de l'Eulàlia Canal no té massa sentit parlar de relat infantil quan el relat és capaç de commoure lectors de qualsevol edat.

Hi ha en aquest relat un bon pilot de motius perquè els lectors xalin. Alguns són petites mostres de la sensibilitat de l'autora o detalls que són prova de la seva capacitat d'observació. Destaca també l'exquisidesa a l'hora de plasmar-ho tot en paraules, així com un interès general perquè el ritme de la història no afluixi. És evident una atenció especial al llenguatge, sovint poètic que ens fa creure i pensar que és excel·lent que la llengua i les paraules serveixin per vestir una bona història. És a dir, per vestir la vida de poesia. Finalment, alguns detalls humorístics i algun personatge espontani i vital suavitzen el dramatisme d'alguns capítols com ja he remarcat. Tot ben controlat i tot ben mesurat. I el resultat, una  peça literària suggerent i molt atractiva. Un petit regal per a la futura biblioteca personal dels joves lectors.

No m'ha passat desapercebuda una escena insòlita protagonitzada per una formiga que surt al principi de la història carretejant una engruna, com és habitual, i fent la seva feina silenciosament i sense molestar a ningú. El lector oblida ràpidament la formiga perquè durant tota la història ja ningú no hi fa cap més referència, però en el moment del desenllaç, just a l'última pàgina, l'autora la torna a fer sortir i el lector observa com la formiga continua carretejant engrunes sense aturar-se. Mentre la història gran s'ha anat desenvolupant, altres petites històries individuals han anat teixint, al marge, la seva trajectòria vital sense escarafalls i amb tota humilitat. És el plaer de la literatura amb majúscules.

...llegeixo en veu alta... Al camp de refugiats.

Hi ha molta gent que necessita veus que li facin companyia,

que li expliquin històries. Hi són de pas, la policia els

embarca i els torna al seu país, com si fossin paquets.

... les històries viatgen amb ells, i així no estan tan sols.

Josep Maria Aloy