“El xiquet i el poble perdut”, un relat emotiu de Pere Martí i Bertran

Escriptors i editors han dedicat una atenció especial, durant aquests últims anys, a escriure i a publicar sobre la barbàrie de la Guerra, un tema fins fa poc considerat tabú i molt sovint embolcallat pel patiment de molts dels seus protagonistes i amb un silenci insuportablement obligat i punyent.

L’objectiu principal de la publicació d’aquests relats ha estat, és clar, donar a conèixer uns fets dramàtics, tristos i desoladors, per tal de retornar la dignitat i la justícia a qui els van patir i poder recuperar, si és possible, la veritat tan sistemàticament i escandalosament falsejada.

“El xiquet i el poble perdut”, de l’escriptor i professor Pere Martí i Bertran, és una nova mostra més d’aquesta literatura, especialment destinada als lectors joves que, en aquest cas, narra escenes molt emotives de la Guerra Civil, concretament sobre la batalla de l’Ebre i la serra de la Fatarella. Segons es pot llegir a la contraportada del llibre, els personatges que hi apareixen són reals, però novel·lats; són locals, però universals; transmeten unes vivències i un sentiments personals, però compartits per qualsevol ésser humà.

El relat està publicat per Ediciones del Serbal i la Fundació el Solà i il·lustrat per Joan Miró Oró amb dibuixos que saben transmetre l’angoixa i el patiment d’un poble que es veu abocat forçosament a haver de deixar-ho tot amb el perill immens de perdre-hi la vida.

L’autor escull un protagonista ben jove encarregat de transmetre als joves lectors la magnitud dels fets i la por a un futur incert que es veu obligat a viure, sense entendre’l, el desconcert general de tota la família i del seu entorn i a patir l’angoixa d’una societat totalment fragmentada i enfrontada. La recuperació de la memòria històrica és la finalitat última del relat, una recuperació que el jove protagonista afronta amb una convicció i optimisme tan remarcables que li fan exclamar que, malgrat allò que recorda i va viure, la seva va ser una infantesa feliç. Un bon missatge, certament, per als lectors, sobretot joves, que llegiran i viuran uns episodis tan nefasts.

Uns fets sobre els quals no es podia ni opinar ni preguntar

Pere Martí sap dosificar bé els nombrosos ingredients d’emoció i de sofriment i va introduint a poc a poc el protagonista, i amb ell els lectors, en una guerra salvatge i incomprensible. Així observa amb preocupació com allò que no passava de ser un joc que preocupava molt als grans va degenerant en activitats cada vegada més violentes que va transformant les cares de la gent colpida per la por i un silenci eixordador que obligava a tothom a canviar de tema quan algú preguntava massa. La presència de les típiques cintes negres assenyalant el dol cosides al jersei o a l’abric així com la necessitat de senyar-se tant, mentre deien “Jesús, Josep i Maria” eren signes evidents de la grisor nefasta que s’anava escampant pertot.

No cal dir que les il·lustracions de Joan Miró Oró ajuden –i molt- a llegir el relat. Permeten observar, per exemple, les inexpressives i demacrades cares dels personatges (a la pàgina 10), els colors foscos amb què són il·luminats (pàg. 17) així com les escenografies aclaparadores que els acompanyen (pàg. 41). També un “Apèndix històric” i una breu “Bibliografia” ajuden a informar sobre els fets tractats.

El relat és volgudament emotiu i equilibradament generador de sentiments diversos sobre un tema prou seriós sobre el qual s’ha escrit ja força i no sempre amb el seny i la serenor que caldria. Pere Martí ofereix un text just, amb un missatge clar i amb l’objectiu d’ajudar, especialment als joves, a intentar revisar algunes de les conductes i comportaments de què hem estat capaços els humans al llarg de la nostra història. Intentar entendre’ls, és clar, per intentar també no repetir-los. Si és posible!

… malgrat tots els mals que vam patir

a casa, al poble, al país, jo tinc la sensació

que vaig ser un infant feliç als anys de la guerra.

Un infant que potser va créixer més de pressa

del compte, però feliç al cap i a la fi.

(Missatge positiu al final del relat)

Josep Maria Aloy