dilluns, 23 de febrer del 2015

El crític i escriptor Pere Martí i Bertran ens convida a gaudir d'un recull d'endevinalles



Endevinalles per a tothom, publicat per Baula i il.lustrat per Núria Feijoó, recull 87 endevinalles repartides en diversos apartats: Menjar i aliments (9); Animals i natura (18); Persones i professions (6); Objectes (20); Noms i geografia (10) i un últim "Calaix de sastre" amb 24 endevinalles més. Les endevinalles són totalment noves, escrites en vers i amb graus de dificultat i temàtiques diversos perquè siguin de debò per a tothom. L'humor i l'amenitat són dos dels principals ingredients del recull.

En general, la descripció d'allò que s'ha d'endevinar apareix embolcallat amb pistes enginyoses i suggerents com ara el croisant ("tinc banyes que no fan mal..."); d'altres, amb un bon sentit de la lògica ("sempre vaig avall / sigui en una vall /sigui en una aixeta...") o bé divertits jocs de paraules, com en el colibrí ("Amb un bri de col / i la lletra i / ja t'he dit el nom"), i la granota ("Al nom, hi tinc un gra / i canto amb bona nota..."). Hi ha endevinalles més o menys poètiques: el didal ("Podria ser campana /de minairons /o habitacle de fada"). D'altres són més transcendents o filosòfiques: com la vida ("Comença amb un plor / se'n va amb un sospir...") o bé l'horitzó ("... no intentis pas assolir-me: / només sóc una quimera / on ningú mai no ha arribat").



La il.lustradora del llibre, Núria Feijoó destaca per la seva subtilesa a l'hora de dibuixar els diferents elements que conformen les endevinalles. Feijoó omple les pàgines amb multitud de detalls, tots ells divertits i atractius.

Les endevinalles, molt més que un joc

A la introducció del llibre, el mateix autor manifesta que les endevinalles són una font de coneixement i d'aprenentatge d'allò més útils, recomanables i inesgotables. Pere Martí, mestre de secundària, insisteix que les endevinalles són un joc, un joc intel.lectual però un joc, al cap i a la fi; i alhora també són un recurs didàctic d'allò més útil com molt bé saben els ensenyants d'arreu. No és pas perquè sí que hagin estat considerades una de les portes d'entrada al coneixement, presents des de la Bíblia a les obres clàssiques, sense deixar de banda, naturalment, la cultura popular.



Les endevinalles de Martí estan escrites en vers, seguint el rigor de la mètrica, però amb unes mires molt obertes pel que fa a ritmes, rimes, recursos. L'ambigüitat -diu l'autor- és a la base dels textos, per potenciar-ne un tret essencial, el misteri, l'enigma que tota endevinalla amaga, però alhora hi hem aplicat la rigorositat de les definicions del diccionari.

Endevinalles per a tothom és, doncs, una aportació més a aquest camp tan extens i ric, tan variat, tan apreciat i tant estudiat i que permeten al lector i endeví a mobilitzar l'enginy i a fer treballar la imaginació.

Josep Maria Aloy


(De Pere Martí i Bertran en parlo en aquest mateix bloc també en ocasió de la publicació del seu conte "En Quim i el grill" i amb motiu del 20è aniversari del programa de Ràdio Vilafranca "Llegir per sentir".)

dilluns, 16 de febrer del 2015

"Córrer sense por" una novel·la colpidora



Ja sé que és molt difícil recomanar una lectura quan les ombres de la novel·la eròtica fan estralls entre, sobretot, els adolescents, però no puc evitar de fer-ho davant d'una proposta tan rica i estimulant com la novel·la Córrer sense por, una història real, atractiva, colpidora i d'una gran bellesa i sensibilitat.

       Publicada per l'editorial valenciana Sembra Llibres, Córrer sense por és la història real d'una noia somali, Samia Yusuf Omar, escrita i novel·lada amb una gran emotivitat per Giuseppe Catozzella (Milà, 1976) i traduïda al català per Anna Casassas. La novel·la ha guanyat el Premi Strega Giovani 2014 a Itàlia, i ha esdevingut tot un fenomen editorial pel que té d'història de lluita i de supervivència. La protagonista, amb una gran capacitat per córrer i aconseguir allò que es proposa, des dels vuit anys només viu per l'atletisme i només pensa a entrenar-se per tal de poder participar en els Jocs Olímpics i guanyar.

No has de dir mai que tens por, Samia meva. Mai...

Però ser atleta a Mogadiscio, un país constantment en guerra, en una família que viu en la misèria més absoluta i on les dones són tractades pitjor que les bèsties, no és gens fàcil. Samia, malgrat tot, té esperit de guanyadora i sobretot ha après a conviure en l'adversitat més aclaparadora. I el que és més important: ha perdut la por.... No has de dir mai que tens por, Samia meva. Mai. Si no, les coses que et fan por es pensaran que són grans i que et poden vèncer. Aquest és un dels molts consells que rebia del seu pare. Un pare que no sols era un puntal ferm en la carrera de la noia sinó que encara va més enllà quan li diu que un dia guiaràs l'alliberament de les dones somalis de l'esclavitud en què les han posat els homes. Seràs la seva guia, petita guerrera meva. Un pare però que mort assassinat a mans dels integristes somalis. Un pare que li havia promès unes vambes noves perquè no hagués de córrer amb les vambes velles dels seus germans, mig foradades i amb les soles gastades.

Samia Yusuf Omar

...la importància de la llibertat i el poder dels somnis.

Podria estar parlant hores i hores d'aquesta excel·lent novel·la però no vull robar protagonisme a cada un dels lectors que la llegiran, l'assaboriran i descobriran ells mateixos els valors d'una història plena de sensibilitat, d'humanitat i de denúncia. Una novel·la que és una cant a la llibertat, a la possibilitat que els somnis puguin convertir-se un dia en realitat. Una novel·la a moments poètica amb excel·lents descripcions que contrasten amb l'ambient de misèria d'un país que sotmet els seus habitants a una violència exasperant. Descripcions com la que fa del mar comparant-lo a una estesa preciosa, gegantina, com un elefant que dorm i respira profundament...

Però per damunt de tot la novel·la és un cant a la vida, a l'afany, a la passió i a l'esforç d'una noia joveníssima. La imatge de la seva tenacitat la converteix en un símbol, un referent, un model a seguir i a imitar, especialment per la gent de la seva mateixa edat, gent molt sovint poc agosarada davant de panorames molt menys difícils i complexos. Molt recomanable!

Josep Maria Aloy


dilluns, 9 de febrer del 2015

El gironí Carles Sala escriu un diccionari d'oficis esbojarrats dedicat als lectors joves



Crec que no és una exageració dir que qui va introduir la fantasia en els llibres infantils i juvenils va ser l'italià Gianni Rodari. I crec que tampoc és exagerat dir que són bons deixebles seus, a casa nostra, Pep Albanell, primer i, durant aquests últims anys, Carles Sala.


       El gironí Carles Sala ha esdevingut un autor revelació de la literatura catalana per a gent jove durant aquests últims anys. La seva aportació a aquest gènere literari, sovint menystingut i silenciat, cal anar-ho recordant, ha estat riquíssima per la forma de tractar els temes, de jugar amb les paraules, d'ajudar a desenvolupar la imaginació dels nois i noies que llegeixen mentre somriuen alhora, tal com passa amb les obres de Rodari. Com en saben, tant l'un com l'altre, de transmetre l'emoció de les seves narracions. Són escriptors que contribueixen a la renovació de la literatura infantil i la dignifiquen.

Carles Sala, mestre, artista sensible i afable, ha guanyat un grapat de premis des que l'any 2007 es va decidir a escriure. Té publicats, des d'aleshores, una vintena de contes. En aquest mateix bloc ja vaig comentar fa uns mesos el que porta per títol "La tortuga poruga i laseva amiga eruga". El llibre que presento avui no és ben bé un conte però dóna totes les pautes perquè els lectors se n'inventin uns quants. Es tracta del llibre "50 oficis esbojarrats" publicat per Cruïlla i il.lustrat per Pep Brocal. No m'estranyaria gens que aquest llibre hagués nascut en alguna pràctica de llengua a l'aula... però sí que crec que ha de ser un bon recurs per treballar la llengua de forma creativa i divertida, que és com cal ensenyar-la.

El llibre conté cinquanta oficis esbojarrats l'existència dels quals no sols seria viable sinó que ajudaria a resoldre alguns problemes quotidians dels humans. Oficis de tota mena com el "Baixaquí", la persona ideal per avisar viatgers clapaires o despistats; o bé el "Provador de matalassos", que es dedica a detectar bons matalassos... també el "Veïnòleg", que és qui esbrina i esbomba tot allò que passa en una escala de veïns; han de ser curiosos i d'orella molt fina i xafarders com una casa de pagès... i així fins al mig centenar d'oficis esbojarrats i insòlits que no sols divertiran els lectors sinó que els permetrà entrar en el joc d'inventar-ne i imaginar-ne encara més i dotar-los d'aquesta alegria encomanadissa amb què Carles Sala sap dotar els seus textos.


 Les històries són tan senzilles com tendres; tan sinceres com espontànies i tan atractives com seductores. Amb els mínims elements, l'autor és capaç d'oferir una dosi exquisida d'emocions i de màgia que els lectors joves agraeixen. La literatura fantàstica té això: normalment et deixa un somriure als llavis. Com ho va fer Gianni Rodari i com ho va seguir fent Pep Albanell. Ara és el torn de Carles Sala. Cada un d'aquests oficis són l'expressió del bon humor i la jovialitat del seu autor.



Josep Maria Aloy

dilluns, 2 de febrer del 2015

La Literatura per a nois i noies també celebra els seus aniversaris i efemèrides



Durant els primers dies d'un any nou se'ns informa des de diverses entitats i publicacions culturals de les celebracions, onomàstiques i efemèrides de l'any. Enguany, per exemple, celebrarem els 700 anys del naixement de Ramon Llull, com també el centenari de la creació de les Biblioteques populars o bé els trenta anys de la mort d'Ovidi Montllor... dins d'un llistat ben divers que afecta sobretot a escriptors, poetes i artistes que ja no són entre nosaltres però que han deixat marca i sobretot han deixat una obra que els perpetua i que ens permet recordar-los i homenatjar-los de nou.

       Normalment en aquests llistats no hi figuren els aniversaris i les diverses efemèrides dels escriptors de Literatura Infantil i Juvenil, si exceptuem, enguany, l'escriptora Maria Barbal i els trenta anys de la seva novel.la "Pedra de tartera" una novel.la considerada també juvenil. I prou. S'hi contemplen habitualment els grans i la literatura gran quan sorprenentment, el món del llibre infantil és conformat per una explosió de dates carregades de celebracions que no cabrien juntes en un comentari com aquest. Per tal de ser justos amb la població més jove, n'informaré d'unes quantes de suggerents que demostren quina és la vitalitat i l'eufòria d'aquesta literatura, una vitalitat i una eufòria molt superiors al que ens podríem pensar.

55 anys d'"El venedor de peixos"

L'any 1960 l'escriptor Josep Vallverdú va publicar "El venedor de peixos", la que seria la primera novel.la juvenil enmig de la censura franquista i quan publicar en català podia costar-li greus problemes. Vallverdú, valent i compromès, va inaugurar la que se n'ha dit sempre més la represa de la literatura per a nois i noies en un escenari pobre i totalment mancat de lectures. Cinc anys més tard, el mateix Vallverdú publicava una segona novel.la juvenil: "Trampa sota les aigües", primer premi Joaquim Ruyra, de la que enguany celebrarem els seus 50 anys. Celebració doble, doncs, per al degà de la literatura per a joves, Josep Vallverdú, als seus 91 anys!

50è aniversari de Rosa Sensat i "El Nus"

Aquell mateix any 1965 neix la col.lecció "El Nus" de literatura juvenil de l'editorial Estela i després Laia. La col.lecció estava dirigida per Emili Teixidor.
I també aquest mateix any neix l'Associació de Mestres Rosa Sensat, una institució àmpliament reconeguda per la seva tasca ingent en el camp de l'ensenyament.

40è aniversari de la novel.la de Joaquim Carbó "I tu, què hi fas aquí?"

L'any 1975, dins la col.lecció "Els Grumets de la Galera", apareix una nova novel.la de Joaquim Carbó "I tu, què hi fas aquí?". Joaquim Carbó, junt amb Josep Vallverdú, SebastiàSorribas i Emili Teixidor són els quatre escriptors que Edicions de La Galera va atorgar el títol de "Pòquer d'Asos" de la literatura catalana per a nois i noies. Pioners i iniciadors d'una nova i renovada literatura per a joves, han estat sense cap mena de dubte, escriptors fonamentals i creadors de llenguatge. Encara és l'hora que el país sencer els reti un homenatge per la seva trajectòria literària i per la seva fidelitat no sols al país sinó als lectors joves. Un homenatge que ja no serà possible a tot el conjunt perquè Sorribas i Teixidor ja no són entre nosaltres.

40è aniversari de "La Xarxa" i dos grans llibres

Fou l'any 1975 que naixia la Col.lecció "La Xarxa" de Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Una col.lecció per a nois i noies que agafaria ràpidament volada a la recerca de títols apropiats per al públic jove.
Per la seva banda, Edicions de La Galera seguia ampliant la seva col.lecció "Els Grumets", nascuda uns anys abans i ara ho feia amb un llibre dels anomenats emblemàtics: "El rei Gaspar" del mallorquí Gabriel Janer Manila, la primera novel.la per a joves d'aquest autor.
D'altra banda, Pep Albanell, amb el pseudònim Joles Sennell publicava "Un llibre amb cua" i encetava una literatura de caire fantasiós que va esdevenir una varitable sorpresa a casa nostra.

Diversos títols del 1980 celebren el seu 35è aniversari

Aquest 2015 celebrarem, també, el 35è aniversari de diversos llibres entre els quals "Màquines d'empaquetar fum" de Dolors Alibés, "Que comenci la festa" de Joan Barceló i Cullerés, "La història que en Roc Pons no coneixia", de Jaume Cabré i "Tetrabill en contes uns" de Miquel Obliols, tots ells publicats durant el 1980. Dels quatre autors, dos ja no són entre nosaltres i, per tant, ens queda només la seva obra, raó de més per tenir-la present.

El naxement de la revista "Faristol", l'any 1985




La revista "Faristol" especialitzada en Literatura per a nois i noies celebrarà els 30 anys del seu naixement ja que el primer número de la revista va sortir durant el mes de juliol de 1985. Aquests foren alguns dels artilces d'aquest primer número de la revista: "De la literatura infantil i juvenil", per Albert Jané; "El plaer de la lectura (i de l’escriptura)", per Joaquim Carbó; "Parlem de la crítica. El Ventall de la Ventafocs", per Francesc Boada; "Les raons de l’alquimista o els camins perillosos de la literatura dirigida", per Francesc Sales... i d’altres.
D'altra banda, durant l'any 1985 també s'estrenaven l'escriptora Maria Barbal amb "Pedra de tartera" i el mallorquí Miquel Rayó amb "El secret de la fulla d'alzina".

No oblido pas que enguany, com ja he dit a l'inici d'aquest article, celebrarem el centenari de la creació de les BibliotequesPopulars de la xarxa de la Mancomunitat, una de les realitzacions culturals més representatives del Noucentisme. Tot sigui dit de passada, van estat dirigides per bibliotecàries insignes, totes elles coneixedores del món de la literatura infantil i juvenil. Són dones destacades en el món de la cultura: Teresa Rovira, Concepció Carreres, Aurora Diaz Plaja, Joana Raspall... un exemple i un model que estaria prou bé que les noves fornades de bibliotecaris i bibliotecàries seguissin amb la màxima fidelitat i vocació.

No cal dir que les celebracions i aniversaris han de servir sobretot per recordar i fer recordar obres i autors alguns dels quals fa molt de temps que treballen i seguiran treballant per fomentar la lectura entre els joves i per oferir obres de qualitat i d'interès a una població que cada vegada té més estímuls que la distreuen. La nostra literatura per a nois i noies és pletòrica, abundosa i riquíssima. Tot un privilegi per a un poble que quan vol ho donaria tot pel país i per la llengua. Dissortadament però avui costa trobar lectors que llegeixin per plaer i, encara més, crear-ne de nous. L'escola i els mestres -la família ja no cal dir-ho- no fan sempre tot el que cal per encomanar el cuquet de la lectura als més joves, ni fa tot el que pot per estimular-los ni per seduir-los al món de la lectura, un món que els ha de fer crítics, savis i emocionalment més sans i més rics. No passarà res si els alumnes obliden el nom de les capitals del món o dels presidents d'alguns països... en canvi les emocions derivades d'una bona lectura no les oblidaran mai.

Josep Maria Aloy


Aquest article el dedico a tots aquells que celebren alguna onomàstica en el camp de la literatura per a nois i noies. Però molt especialment als qui foren els pioners d'aquesta literatura i que han estat sempre fidels i generosos amb als seus lectors, amb un fort compromís amb el país.

dilluns, 26 de gener del 2015

El foment de la lectura, el foment de la dignitat


 El meu comentari de la setmana passada portava -i encara porta- per títol "Fomentem la lectura o fomentem l'engany?" No sols està penjat al meu bloc sinó que també ha sortit publicat a la revista digital Núvol -a qui agraeixo que m'hagi concedit el luxe de difondre'l- i, pel que s'ha pogut veure, el comentari ha portat cua i cua de la bona. Salvant algun punt molt concret, l'article i jo hem rebut mostres d'adhesió i de reconeixement molt positives, cosa que aprofito també per agrair a tots els qui hi han deixat un comentari. És per això que responc, ara, amb un nou comentari titulat "El foment la lectura, el foment de la dignitat".

Durant tota la setmana, les respostes han estat tan generoses com abundants i, sens dubte, han elevat el nivell del debat a cotes notables de reflexió i de professionalitat, fet que demostra el que jo també apunto a l'esmentat article: que hi ha un bon grapat de mestres i professors que treballen amb una gran dignitat i amb una extrema sensibilitat. Em permeto, doncs, recollir algunes d'aquestes aportacions. Abans, però, un sincer agraïment a tots ells.

"Ben poc podrem ensenyar allò que no estimem"

Agraeixo, per exemple aportacions com la d'Andreu quan diu que la part més rellevant, d’aquest article és la que fa referència a la manera com encarem, presentem, “treballem”… les lectures, siguin obligatòries o no. De fet ens hauríem de plantejar com és que joves que són bons lectors... no tenen cap interès per les lectures que els proposem... De fet, mai no hauríem d’oblidar que ben poc podrem ensenyar allò que no estimem: algú va dir que la literatura no s’ensenya, es contagia. I amb exàmens, resums, qüestionaris… podem contagiar moltes coses, però dubto que contagiem res semblant al gust.

També vull destacar l'aportació d'Eloi, professor de llengua i literatura, que recolza la reivindicació que es fa d'un bon nivell lector entre el professorat i per tant la millora de la qualitat docent. Eloi acaba recomanant la lectura (o relectura) del llibre de l'estimat Emili Teixidor "La lectura i la vida", molt recomanable especialment per a tots els docents. Hauríem -diu- d’encomanar la passió lectora als alumnes i a les noves generacions predicant amb l’exemple.


 Llegir per fer exercicis o llegir per viure?

També el professor Antoni Dalmases, escriptor de novel.les juvenils i, per tant, entès en la matèria, comenta que de fet, de tant en tant es troben alguns -pocs!- profes i mestres que llegeixen, que s’entusiasmen llegint i fent llegir, contagiant la passió de viure moltes vides, de sentir intensament i conèixer mons nous. Aquest és el goig que experimenta el que ensenya a llegir, a entendre, a reflexionar, discutir, pensar i avançar amb els bons llibres. Però manifesta que la literatura i la lectura, els textos creatius i els reflexius, han passat a ser un “complement” de les classes de llengua (que és l’important, i tant!, oh, sí!, tu diràs…). Es llegeix per fer exercicis, no per viure; per “treballar”, per omplir temps i papers, no per gaudir i pensar. I es fan fer treballs escrits, ridículs, qüestionaris patètics, per cobrir l’expedient. El que convé és fer “emprenedors”, gent “útil”, “pràctica” i no somniatruites!!! Dalmases no acaba aquí, però recomano que entreu a Núvol i completeu vosaltres mateixos la lectura d'un article dur i vehement, però realista.

Cal acompanyar la lectura i estimular el lector

Per la seva banda, Carme Vilà diu: m’ha agradat molt la paraula “acompanyada” aplicada a la lectura que es fa al centre d’ensenyament. Si hem de dir als alumnes “Llegiu aquesta novel·la per a tal dia” no sé què fem els professors. M’agrada treballar l’obra a fons mentre els alumnes la llegeixen...  Jo acompanyo la lectura oralment, però he confegit dossiers per a ajudar altres professors. I he fet fins i tot un experiment: fer llegir a 1r o 2n d’ESO un conte curt que sé que no ha agradat gens a cap alumne si l’ha hagut de llegir sol (per exemple, “La maleta marinera”, de Pere Calders) i mirar a veure què passa si acompanyo la lectura. El mateix conte els encanta!

Sílvia em confirma que els alumnes de secundària (sobretot a partir de 3r.) la primera cosa que cerquen, quan hi ha un llibre de lectura, és el resum, la pel.lícula... etc. Això preocupa, evidentment. Una possible solució és la lectura oral a classe guiada i comentada pel professor i el treball per projectes, potenciant la creativitat i afavorint el comentari literari des de la pràctica. El procés és molt més lent, però el profit més gran.

L'Àlex diu que al seu centre les lectures es fan dirigides per un professor de llengua (gairebé sempre) i desdoblant els grups (mentre la meitat de la classe fa biblioteca, l'altra fa laboratori). Es llegeix a l'aula en veu alta i en silenci, es resumeix l'obra i es debat a partir de les explicacions que fa el professor. És un èxit (segons la majoria dels alumnes) tot i programar Guimerà, Bertrana, Llull, García Márquez, El Lazarillo, Curial e Güelfa... Es tracta que el professorat sigui l'adequat, es preparin les lectures i s'acompanyi els alumnes a descobrir-les amb entusiasme... Sé que no a tots els meus alumnes els agraden les obres que fem llegir, però puc afirmar que tots les llegeixen i que tots en treuen suc...

Fer veure als alumnes que la literatura també parla d'ells

Carles M., a més de recomanar també el llibre de l'Emili Teixidor "La lectura i la vida", remarca que és imprescindible ensenyar literatura, fer veure als alumnes que la literatura (i la poesia, gran oblidada!) també parla d'ells i de les seues coses! Jo intento treballar sempre amb alguna cosa que els motive: blogs, twitter, àudios... Segurament no arribarem a tots els alumnes per igual, però estic convençut que molts d'ells, amb els anys hi entraran...


 August Garcia, i amb ell acabaré, escriu un llarg comentari que també recomano llegir sencer perquè ve a ser gairebé un resum de tot el debat. Professor de primària i entès en la matèria lectora, August repassa alguns punts del meu article però sobretot explicita que el tema de fons no és tant el "què es llegeix" sinó el "com es llegeix" ...i aquí sí que hi ha un debat a fer sobre la metodologia que s'empra per apropar-se a les lectures (siguin obligatòries o no). August, que també recomana la lectura del llibre de l'Emili Teixidor, afirma que l'element "passió" del docent hi té molt a veure, però també la seva competència com a educador... August no fa fer cap treball posterior a la lectura d'un llibre: ... la meva avaluació està en l'interès que he estat capaç de generar en els meus alumnes. Ja sé que no tots seran bons lectors ni ho pretenc... només intento que en algun moment de la seva vida hagin tingut una experiència gratificant i enriquidora davant la lectura d'un llibre. Ei!, i no oblido mai la poesia, l'altra gran damnificada de tot aquest "sidral".

Fomentar la dignitat a tots els nivells

Quan ja anava a tancar aquest article m'adono que El PUNT AVUI d'aquest mateix diumenge 25 de gener, a les planes de Societat, fa un reportatge sobre un projecte pedagògic innovador que duu a terme  el Centre Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d'Anoia. Aquest projecte passa justament per a un tractament innovador del foment de la lectura. El director del Centre, Josep Maria Esteve, explica que els alumnes llegeixen escarxofats en un sofà: Quan llegeixes, ho fas en un lloc còmode, en un entorn agradable i no assegut en una cadira davant d'una taula, oi? El professor no fa de vigilant, també llegeix un llibre... És clar, l'exemple és molt important. D'aquesta manera els alumnes se senten acompanyats i estimulats. Segurament que, com tot projecte innovador, a la pràctica sorgeixen dificultats, algunes derivades del sistema d'ensenyament poc convençut que encara tenim a les escoles. En tot cas cal que l'escola innovi raonadament i en el camp de la lectura això vol dir acompanyar, estimular, incitar al debat, provocar emocions, despertar el cuquet a base de donar exemple... tot el que el pilot de comentaristes han penjat a l'article "Fomentem la lectura o fomentem l'engany?" i que en aquesta segona part hem reconvertit en "El foment de la lectura, el foment de la dignitat". Fomentar la lectura és fomentar primer la dignitat de l'ensenyament, després la dignitat dels alumnes. També, òbviament, la dignitat del professor i més enllà del centre, és, en definitiva, ajudar a fomentar la dignitat del llibre dins la societat. Fomentar la dignitat a tots els nivells.

Josep Maria Aloy

dilluns, 19 de gener del 2015

Fomentem la lectura o fomentem l'engany?



El comentari d'avui és un d'aquells que no hauria volgut escriure mai però no podem ser tan ingenus i pensar que això de fomentar la lectura és sempre una activitat tan dolça com formativa i d'una trascendència capital en l'educació dels nois i noies. A vegades més valdria que alguns dels qui fan llegir es dediquessin a una altra activitat menys "delictiva".

M'explico: a diversos Instituts de Secundària "s'obliga" a llegir el llibre "Mi hermana Elba" y "Los altillos de Brumal" de Cristina Fernández Cubas, un conjunt de vuit excel.lents relats no massa fàcils per als lectors poc habituats a llegir. Després de la lectura del llibre -una lectura individual i sovint sense ser ni orientada ni acompanyada ni, amb prou feines, estimulada- es passarà un control -nefasta paraula!- on els alumnes hauran de contestar -sisplau per força- preguntes que tenen sobretot la finalitat d'esbrinar si el llibre s'ha llegit i sobretot si els lectors l'han entès i, potser en algun cas, si l'han disfrutat.

Fins aquí semblaria que la cosa no té massa delicte tot i que ja és prou greu fer llegir obligatòriament sense cap estímul ni cap orientació. Però seguim: ara entreu a Google i busqueu el llibre de Cristina Fernández Cubas. Jo ho he fet i he trobat una pàgina on algú, no sabem qui ni amb quin objectiu solidari, engipona un resum de cada un dels vuit relats, breument i sense trencar-s'hi massa la closca i, un cop fet això, ho penja en un acte de servei a la comunitat estudiantil. Pocs dies després, la seva tasca solidària és recompensada -almenys fins ara- amb quinze comentaris d'estudiants que han consultat la pàgina i n'han llegit els continguts.

Els comentaris que hi han deixat són prou eloqüents i no caldrà pas que els comenti. La majoria tenen un mateix tarannà: "Amb això aprovo", "... se piensa la de castellano que voy a leer el libro teniendo esto"; "Graciass!!!!! con esto dejamos KO y fuera de juego al profe jajajaja..."; "Esto si que sirve, mañana a por todas XD"; Mañana examen jojojo. Mil gracias ^^". Dos o tres comentaris agraeixen els resums i un o dos en critiquen algun error... No hi ha un sol comentari que hi afegeixi alguna reflexió sobre el llibre o un comentari sobre algun aspecte interessant a partir de la seva lectura.

Ja sé que és una mostra molt esquifida, tot i que prou significativa, però em suggereix algunes reflexions. Per exemple, crec que a molts estudiants és pitjor fer-los llegir per obligació que no pas no fer-los llegir res. Dit d'una altra manera: crec que és millor que no llegeixin que no obligar-los a fer veure que han llegit. S'ha de ser bastant ingenu creure's que estàs fomentant la lectura quan en realitat estàs fomentant l'engany i, com a conseqüència d'això, la desaparició, entre els joves, de la lectura com a plaer, com a descoberta, com a creixement personal, com a oportunitat d'obrir debat dins l'aula... Hi ha, encara, massa professors que fan llegir sense haver llegit. Sense ser amants de la lectura. Fer llegir és facilitar i promoure que els alumnes parlin entre ells, debatin, s'esbatussin si cal, i opinin i reflexionin sobre el que han llegit i comparteixin dins l'aula les seves emocions...



En el camp de l'ensenyament encara hi ha massa gent que fa coses sense estar-ne prou preparat, desprestigiant així una professió que hauria de ser de les més dignes, delicades i creïbles i que alguns saben portar amb una enorme dedicació i dignitat. I sort en tenim d'aquests últims! No sé com entomaríem el fet que ens operés del cor un metge que no està prou preparat per a fer-ho. Però és clar, en el món de l'ensenyament, en el món de la canalla, els errors passen desapercebuts fins i tot pels mateixos que els cometen. Però el futur dels joves se'n ressent, i de quina manera, sobretot quan alguns en comptes de fomentar la lectura, com dic en el títol, fomentem l'engany. Fomenten l'engany entre els estudiants i, alhora, s'enganyen ells mateixos. O potser és tota la societat la  que ja ha perdut la capacitat de transmetre l'alegria que comporta llegir?


Josep Maria Aloy

dilluns, 12 de gener del 2015

Joan Barril va deixar una novel.la juvenil brillant

(Portada de la Primera edició)

Quan es compleix un mes just de la mort del periodista i escriptor Joan Barril, aquest bloc vol retre-li un homenatge dolgut però alhora fervorós recomanant la lectura de la seva excel.lent novel.la juvenil Tots els ports es diuen Helena, publicada per l'Editorial Empúries l'any 1999 i guanyadora del Premi Ramon Muntaner de literatura per a joves.

"Mentre només som nens ens agrada
 somiar amb aventures impossibles."
(Joan Barril)

       Guillem, un noi de dotze anys, viu davant d'un canal tranquil a Bruges, a casa d'en Pier, el nòvio de sa mare, un homenàs de poques paraules que es dedica al transport fluvial i amb qui emprendrà un viatge al cor d'Europa, de Rotterdam al Mar Negre. Aquesta novel.la de Joan Barril descriu el naixement de l'amor, el despertar dels sentits, la quimera de l'heroïsme i la música com a gran cohesionadora de tots els paisatges de l'ànima. I tot plegat descrit com només l'escriptor Joan Barril sabia fer-ho.

Els tres protagonistes, doncs, emprendran un viatge de dos mesos, un per anar i un per tornar, un viatge amb gavarra a través dels rius i dels canals. Cinc mil quilòmetres d'aigua, amb sortida de Rotterdam i amb destinació al Mar Negre. Un vaixell carregat de pianos que s'hauran d'anar descarregant a diversos destinataris. Una nit el noi enganxa in fraganti una noia menjant d'amagat un iogurt de la nevera. La noia, d'uns quinze anys, es diu Helena i no va amb males intencions. Fa una setmana que viatja amb ells sense que ells ho sapiguessin. És una romanesa que treballava en un circ. La guerra entre croats i serbis va fer fracassar el circ i el personal es va dispersar... La noia, que aleshores tenia deu anys, va sentir els trets que mataven els seus pares... uns soldats la van recollir però ella es va escapar. Sabia que aquesta barcassa repartia pianos i anava cap a Rumania... El viatge, doncs, es convertia en una aventura i tenir un secret és com viure dues vegades i la presència de l'Helena havia de ser un secret...

I no puc explicar més per no desvetllar abans d'hora ni l'evolució d'una aventura tendra i amorosa ni el desenllaç d'un seguit d'incidències i esdeveniments bèl.lics que arrossegaran els lectors a viure amb apassionament una trajectòria vital molt personal de la parella protagonista i alhora una relació de fets històrics d'una Europa complexa, difícil i amb ganes de créixer i fer-se gran malgrat que sigui a còpia de rebre les patacades dels uns i de les altres.

L'Helena és com una ona. A vegades és neta
i joganera com una cascada.
D'altres és mansa i tendra com el mar
de les platges nocturnes...


Una novel.la atractiva i suggerent

La novel.la té una sèrie d'ingredients que la fan molt atractiva, cosa que no sorprendrà gens als lectors de Joan Barril acostumats a la seva prosa i a la seva manera de ser i de pensar. Un dels principals ingredients és el llenguatge precís, descriptiu i creatiu que ofereix descripcions com ara aquesta: ... Dalt d'una barca el pèl calent d'un gos té tacte de llençol de seda, de carta d'amic, de mapamundi dels sentiments..., o com la descripció de l'Helena: ... L'Helena és com una ona. A vegades és neta i joganera com una cascada. D'altres és mansa i tendra com el mar de les platges nocturnes... I té aquesta mirada d'armaris oberts que dóna confiança a tots aquells amb qui parla...

Un pilot de referències musicals

La ironia i la reflexió són constants al llarg de la novel.la, així com les referències culturals i històriques dels diversos països i ciutats d'Europa. Però un dels ingredients més interessants de l'obra són les referències musicals ja que un dels principals objectius del viatge fluvial i dels protagonistes és la distribució d'uns pianos a diferents destinataris. En aquest sentit doncs, Barril aprofita l'oportunitat que li dóna aquesta feina per aportar algunes excel.lents referències musicals al lector: des d'un clavicèmbal de fusta de cirerer del segle XVII per tocar una pavana de Couperin, passant per un concert commemoratiu a la memòria de George Philipp Telemann o bé per la interpretació del "Clar de Lluna" de Beethoven, i acabant per descarregar un clavicèmbal als Wiener Singerknaben, o sigui, als famosíssims Petits Cantaires de Viena.

... Créixer deu voler dir explorar i acceptar
 la vida tal com l'anem descobrint,
fent-li preguntes amb la mateixa naturalitat
amb què la vida ens dóna respostes.

La sensibilitat del mestre omple totes les pàgines del llibre

I no sols la sensibilitat de l'autor sinó també els petits detalls, fruit d'una extraordinària observació, omplenen la novel.la. I també les lliçons de vida, sempre tan abundoses en l'obra de Barril, en l'obra escrita i en l'obra radiofònica. Pensaments plens de vida amb un humor sempre present. Un botó de mostra: ...créixer és no negar-se a buscar (54) ...Créixer deu voler dir explorar i acceptar la vida tal com l'anem descobrint, fent-li preguntes amb la mateixa naturalitat amb què la vida ens dóna respostes. (54). Les persones que coneguis per Internet no t'han de privar conèixer persones de veritat. (55) ...L'electrònica ens excita la curiositat però és a la sobretaula allà on la curiositat queda satisfeta. (59) ...Elprimer acte de fer-se grans no és agafar una cosa, sinó saber abandonar-la per agafar-ne una altra de millor. (79) ...Mentre només som nens ens agrada somiar amb aventures impossibles. Però fer-se gran comença a ser una realitat quan sabem que de totes les aventures que imaginem n'hi ha algunes que ja no són completament impossibles. (119) ...Riure és dir al món que estem a favor. ¿A favor de què? A favor d'estar vius, a favor de la gent que tenim a la vora i de la gent que coneixerem demà. Quan la gent riu, la vida és més possible. Quan algú sap riure's d'ell mateix, senyal que és algú de qui ens podem fiar, perquè és algú que no té por de les seves mancances. I quan no hi ha por tampoc no hi ha motius per fer mal als altres. (128).
L'electrònica ens excita la curiositat
però és a la sobretaula allà
on la curiositat queda satisfeta.
Una novel.la sobre Europa

Tots els ports es diuen Helena és també una novel.la sobre Europa: l'Europa física, amb les seves ciutats, rius i canals i l'Europa política i social, l'Europa de les guerres, de la política i de les discussions: Els paisatges de la pau es perden en un minut, però els paisatges de la guerra costen molt de ser esborrats... S'ha encès el llum d'una finestra i s'ha sentit un nen petit que plorava. La pau és l'estat que ens permet somriure quan sentim el plor d'un nen. Les descripcions de les principals ciutats per on transcorre el viatge fluvial conformen un petit mosaic d'imatges bellíssimes: ...Viena deu ser la ciutat que fa olor de panet acabat de sortir del forn. (117). ...Budapest és una ciutat que no existiria si no fos pels ponts que uneixen Buda amb Pest. (136)...Bucarest és considerada el París dels Balcans, però difícilment pot ser la ciutat de la llum. (177)

Una novel.la completa i diversa

No hi ha un sol tema propi dels humans que no estigui contemplat en aquesta història. Així doncs, des de referències culturals -...La cultura és allò que queda després d'haver après una mica de tot i després d'haver-nos rigut de tot una mica. Referències a Hitler i al nazisme... Em pregunto: ¿com s'arriba a ser nazi? ¿Quina estranya fascinació pels uniformes fa que cada dia siguin més? ¿Com es pot viure en la convicció que els bons són uns i els menyspreables els altres? Referències a les religions, a l'existència de Déu i del paradís: ...Per què s'ha d'esperar tota una vida de renúncies i d'angúnies a canvi d'un paradís del qual ningú no n'ha tornat?  I, és clar, referències a la mort: ... els cementiris, doncs, no són un magatzem de cadàvers sinó un pas fronterer entre dos mons. I si s'ha d'anar a recordar els morts, no hi fa res que els seus ossos no siguin els ossos que busquem, perquè no busquem ossos sinó que ens busquem a nosaltres mateixos. ...Dels morts no ens estimem els seus ossos sinó el rastre de les seves carícies. I aquest no és a la terra sinó que queda a la memòria de la pell...

Tots els ports es diuen Helena és una excel.lent novel.la de creixement i de valors molt positius on podem trobar la filosofia i el pensament d'un home savi, culte i admirable que no ens ha donat prou temps per a felicitar-lo per la força de les seves idees perquè ens ha deixat abans d'hora. La seva prosa ens el recordarà sempre.

...Dels morts no ens estimem els seus ossos
sinó el rastre de les seves carícies.
I aquest no és a la terra sinó que
queda a la memòria de la pell...

Descansa en pau, Joan!

Josep Maria Aloy