"Mots Vius" una col.lecció on el centre d'interès són les paraules

L'editorial Barcanova està publicant una col.lecció de llibrets anomenada "Mots vius" que té la particularitat de centrar tots els seus continguts a l'entorn de les paraules: Paraules entremaliades, Paraules amagades, Paraules sonores... i així fins a la dotzena de títols, ara com ara.

El primer títol, Paraules entremaliades, escrit i il.lustrat per la veterana Montse Ginesta, va aparèixer l'any 2009 i és un recull de poemes humorístics per riure i memoritzar paraules amb alguna dificultat. El segon volum, Paraules amagades, amb text també de Montse Ginesta, però amb il.lustracions de Carole Ede són endevinalles inèdites de tota mena d'objectes quotidians... i així continua la col.lecció amb Paraules figurades (de Núria Pradas i Eva Sans); Paraules sonores (amb text d'Anna Gasol i Teresa Blanch i dibuixos de Teresa Herrero); Paraules bessones, de Pere Martí i Bertran i Núria Feijoó); Paraules sàvies (per Estel Marín i Susana del Baño); Paraules embarbussades (Carme Alcoverro i Mercè Canals); Paraules amb cap i peus (Salvador Comelles i Mariona Cabassa); Paraules nadalenques (Montse Ginesta i Marta Monteñà); Paraules de teatre (Maria Espluga) i Paraules per dir com són (Carme Alcoverro i Òscar Julve).

Es tracta d'uns llibrets originals que estimulen al lector a jugar amb els mots i, per tant, la presència dels aspectes lúdics és constant així com les ganes dels lectors a participar en les diverses propostes que els presenta cada títol. Així, el volum desè dedicat al teatre és un recull de vocabulari del món de la faràndula, que permet aprendre l'argot específic que ve servit amb textos poètics suggeridors, com ara aquest: "L'estrena": Està fet uns sac de nervis / el debutant. / Avui s'estrena! / I si queda en blanc? Per la seva banda, el volum cinquè, Les paraules bessones, recull textos breus per comprovar com un sol so o una sola lletra en poden fer canviar totalment el significat. Per exemple: Una vaca tenia una taca molt maca... L'elefant va caure a la trampa i amb un cop de trompa la va esmicolar...

L'últim títol, ara com ara, és el dotzè, Paraules per endevinar, que, segons consta a la contraportada, es tracta d'un endevinari d'animals amb trenta-un poemes breus per rumiar, passar-s'ho bé i gaudir amb les il.lustracions. L'autor de les endevinalles en forma de poema és l'escriptor Josep-Francesc Delgado i les il.lustracions són obra de Lola Roig.

El llibret de Delgado està presentat també com un joc: el lector no pot passar a la pàgina següent fins que no ha imaginat l'animal de l'endevinalla. Un cop imaginat l'animal pot passar de pàgina i trobarà l'animal dibuixat. Sabrà aleshores si l'ha encertat. Val a dir que Delgado vol fer rumiar. Les endevinalles no són fàcils i cal una bona dosi d'imaginació. Si més no, un botó de mostra: Si em mesures les orelles, / em donaràs un deu per llargarut. / Si em mesures la matèria grisa / que s'estèn d'orella a orella, / ho tinc fumut, fumut, fumut...

La col.lecció permet ser utilitzada a l'aula com a eina per construir frases enginyoses, rodolins, jocs de paraules i, sobretot, fruir del llenguatge de forma senzilla i divertida. Una bona iniciativa de l'editorial Barcanova que facilita, d'aquesta manera, que les paraules omplin les aules i ajudin així a formar lectors.

Josep Maria Aloy

L'any 2013 i la literatura per a joves

El crític Andreu Sotorra publicava un article, a l'ARA del 29 de desembre passat, on recordava les efemèrides i els aniversaris més importants, en el camp del llibre per a joves, d'aquest any que just hem inaugurat.

Entre les celebracions que ell esmenta i les que jo afegiré queda molt clara una constatació: el número tretze no afecta negativament l'evolució de la literatura per a joves, ni pel que fa a escriptors ni pel que fa a obres. Una de les explicacions deu ser que ja és una literatura prou invisible i oblidada que ja no li cal el número tretze per semblar-ho encara més.

Andreu Sotorra, amb bon criteri esmenta aquelles celebracions que durant aquest any 2013 tindran un ressò especial, sobretot per a aquelles persones que segueixen d'aprop l'evolució del llibre infantil o juvenil i la valoren com a literatura de primer ordre, i cita per exemple l'efemèride més antiga: el 90è aniversari de l'editorial Joventut, una editorial que va tenir una època esplendorosa i va fornir de lectures molt vives els lectors que s'hi apropaven. Sotorra comenta el primer àlbum publicat per aquesta editorial: l'adaptació de Peter Pan i Wendy, de J.M. Barrie.

Continua, Andreu Sotorra, esmentant la celebració del cinquantenari de la fundació d'Edicions de La Galera, una celebració que serà comentada més àmpliament en el meu proper comentari donada la seva trascendència social i cultural ocorreguda al nostre país durant els últims cinquanta anys.

Una altra efemèride, continua l'Andreu Sotorra, és la dedicada a la veteraníssima poetessa Joana Raspall, que complirà 100 anys -escrit amb nombres crec que fa més impacte- el proper 1 de juliol. Els actes d'aquest centenari ja han començat i duraran tot l'any gràcies als suports que s'han rebut d'arreu del país per homenatjar aquesta centenària escriptora i de la qual tindrem ocasió de parlar-ne abundantment i de felicitar-la efusivament.

Finalment, una celebració també a tenir en compte, serà el norantè aniversari de l'escriptor Josep Vallverdú, el pare del Rovelló. El nou de juliol, dia del seu aniversari, tancarà un seguit d'actes que està preparant l'Institut d'Estudis Ilerdencs i que tindran un abast nacional, digne dels millors escriptors del país.

Però no s'acaba aquí la cosa. La literatura per a joves dóna per a moltes i molt diverses celebracions. Dins d'aquest any 2013 s'escau el cinquantenari dels dos premis més veterans de la literatura infantil i juvenil catalana: el Josep Maria Folch i Torres i el Joaquim Ruyra, respectivament. Dos premis que continuen convocant-se encara. El Folch i Torres va quedar desert en aquella primera convocatòria però el segon, el Joaquim Ruyra, es va atorgar a la novel.la de Josep Vallverdú, Trampa sota les aigües.

Molts llibres, òbviament, s'han publicat durant els anys acabats en tres i s'han concedit també molts premis en aquestes mateixes ocasions. Seria llarg enumerar-los. La implantació de la Normalització lingüística l'any 1983 -farà, doncs, trenta anys, i que ara el ministre Wert ens vol arrabassar- va ajudar molt a l'expansió d'una literatura que en alguns casos no tenia res a envejar a la que ens arribava d'altres punts d'Europa. Si l'any 1963 es podien comptar amb els dits d'una mà els escriptors que iniciaven la represa cultural del país, actualment, o sigui, cinquanta anys després, són prop d'un miler els escriptors que han escrit almenys un llibre per a infants i joves.

Enguany en farà vint, ja, de llibres importants com Han cremat el mar, de Gabriel Janer Manila; La medalla, del propi Andreu Sotorra, per citar-ne només dos exemples. També hi haurà, durant el 2013 molts aniversaris d'escriptors i il.lustradors però també aniversaris luctuosos, com ara els vuitanta anys que hauria celebrat l'Emili Teixidor, o bé deu anys de la mort d'Aurora Diaz-Plaja, una activista convençuda i tenaç en la creació de lectors joves.

La literatura per a joves té molts motius per celebrar onomàstiques, homenatges, efemèrides... És una activitat constantment en ebullició i que, malgrat la crisis, intenta aguantar com pot l'estrebada del moment. Tot i això, la crisi més greu que podria patir seria una possible davallada de lectors, cosa que caldria evitar de totes totes. I per evitar-la, tots plegats hi tenim, sens dubte, la  nostra part de responsabilitat.

Josep Maria Aloy

Llibres-guia que ajuden a fer lectors

La creació de lectors i el foment de la lectura entre els joves és un repte que ens implica a tots plegats.

Convertir el llibre en un objecte accessible i familiar és ajudar a convertir la lectura en una activitat útil, plaent i entranyable. No és una activitat fàcil. En els moments en què vivim hi ha coses molt més còmodes que no pas llegir.

A banda de La lectura i la vida, de l'Emili Teixidor, que comentava a l'anterior article d'aquest mateix bloc, tenim més treballs, d'autors diversos, que s'han elaborat amb el propòsit d'esdevenir guies pràctiques per a fer lectors. Són els que comentaré a continuació: Llegir per a créixer (Bromera, 2012), M'agrada llegir (Ara Llibres, 2004), El patrimoni de la imaginació: llibres d'ahir per a lectors d'avui (Institut d'Estudis Baleàrics, 2007) i Et diran que llegeixis, Bernat (Edicions de l'Albí, 2010)

       La majoria de mestres, bibliotecaris i altres professionals que tenen per missió crear lectors i fomentar la lectura estan d'acord que el lector es fa. No s'hi neix lector. I difícilment es crearan lectors si no es donen les condicions necessàries i una de les primeres és atribuir al llibre i a la lectura el protagonisme que es mereixen. Això és bastant difícil en una societat que no sols llegeix poc sinó que no considera necessària la lectura.

Autors diversos, entre els quals els autors dels llibres que presento avui, s'han proposat estimular la lectura en els joves perquè creuen que estimular-la és promoure interrogants, és incitar-los al joc, a la diversió creativa, és provocar la seva imaginació, despertar-los la curiositat i educar la seva consciència crítica. D'alguna manera saben que llegir els ajudarà a comprendre el món. Però sobretot, llegir esdevindrà per a ells un plaer del que no podran prescindir.

Llegir per a créixer, de Joan Carles Girbés (Bromera, 2012)

Es tracta d'un llibret de seixanta-cinc pàgines que porta un subtítol molt clarificador: Guia pràctica per a fer fills lectors. Una guia amena i entenedora, escrita amb claredat que vol facilitar a pares i mares estratègies útils i pràctiques per a fomentar l'hàbit de llegir en la família: des de consells sobre com contar un conte o com triar el títol més adequat a cada edat fins a idees senzilles per a estimular-los el gust per la lletra impresa. L'obreta -obreta pel volum, és clar, no pas pels continguts!- està dividida en quatre capítols cabdals: 1) La importància de la lectura, 2) Com contagiar el gust per la lectura, 3) Consells per a escollir un llibre adequat i 4) Un conte per a començar.

Les idees són clares i el llibre n'està ple. En destaco dues: Un bon llibre infantil ha de captar l'atenció del lector, transmetre emocions, i no avorrir mai. Igual que un d'adults. La segona: Sempre que puguem, fem evident el nostre contacte amb la paraula impresa. Que senten, que noten, que ens vegen riure, patir i plorar amb el protagonista del relat que gaudim.

 M'agrada llegir, llibre coordinat per Joan Portell (Ara Llibres, 2004)

Es tracta d'un llibre-guia on podem trobar els consells més clars i eficaços perquè llegir formi part de la vida quotidiana dels nens i joves i ells sols puguin endinsar-se en el món màgic dels llibres, perquè llegir -diuen els autors- és de ben segur l'activitat més enriquidora per al seu desenvolupament intel.lectual i personal.

El llibre està format per una sèrie de capítols i cada un intenta respondre una pregunta: Per què llegir? Què fer perquè el vostre fill sigui lector? Quins són els criteris per fer una bona tria? On informar-se? Com detectar les dificultats lectores? Com fomentar l'hàbit lector a l'escola? Les biblioteques, com fer-ne ús? Les il.lustracions, com cal mirar-les?

El llibre acaba amb un capítol destinat a aquells llibres que s'han considerat imprescindibles i que tot lector jove hauria de llegir o d'haver llegit. Un capítol que vol ser l'embrió d'una primera llibreria personal i intransferible on el jove lector guardi aquells "tresors", aquells records que a poc a poc aniran creant l'equipatge necessari per esdevenir un lector capaç d'enfrontar-se als mars de Moby Dick, o recórrer la Rússia estepària de la mà de Tolstoi, o enfonsar-se en els pensaments de Camus.

El patrimoni de la imaginació: llibres d'ahir per a lectors d'avui, llibre coordinat per Mònica Baró, Teresa Colomer i Teresa Mañà (Institut d'Estudis Baleàrics, 2007)

Aquesta publicació de l’Institut d’Estudis Baleàrics recull, de forma ordenada per un grup de crítics de literatura infantil, l’excel.lent patrimoni dels llibres per a infants i joves que conformen una selecció de la producció del primer terç del segle XX, fins a l’any 1937. Fins que va caure -diu Gabriel Janer Manila a la introducció- el tallant de la repressió sobre el gran esforç de construcció del país que havien iniciat els noucentistes.

El llibre prové del treball de la Xarxa "Teoria, història i ús educatiu de la literatura infantil i juvenil catalana". Segons Teresa Colomer, coordinadora del llibre i de la Xarxa, el propòsit de la seva creació (de la Xarxa), va ser el d’oferir un espai que potenciés l’intercanvi, la recerca i la docència del tercer cicle sobre la literatura adreçada als infants.

Teresa Colomer afirma que una de les constatacions fetes per la Xarxa durant aquests anys va ser l’alarmant desaparició de la memòria històrica sobre el patrimoni cultural dels llibres que configuren el naixement i primera etapa d’aquesta literatura al nostre país. I com a conseqüència d’això, la constatació que els nostres alumnes actuals i la població en general desconeixen cada cop més una producció que fa molt de temps que no es troba al mercat.

El contingut d’aquest llibre es distribueix en dues parts: una primera que acull els estudis sobre les vint-i-sis obres infantils i juvenils seleccionades, publicades entre 1904 i 1937; i una segona on s’incorporen cinc aportacions que tracten alguns aspectes transversals en relació a l’edició i la difusió de la producció editorial, com ara la política de traduccions, la pràctica de l’edició en castellà, la valoració que la crítica féu de les obres en el moment de la seva publicació, la presència que aquestes tingueren a les biblioteques públiques del moment i el valor de les adaptacions.

Cada una de les obres comentades, per la vintena llarga d’especialistes, s’acompanya de la reproducció de la coberta i de les línies inicials del text, així com d’una fitxa bibliogràfica. Presideix tots els treballs un estudi de la Teresa Rovira, publicat l’any 1989, un estudi emblemàtic i pioner pel que fa a l’establiment dels paràmetres dels estudis històrics de la literatura infantil catalana. Tot plegat fa que aquest llibre esdevingui tot un referent per als estudiosos i interessats en el patrimoni literari de casa nostra.

Et diran que llegeixis, Bernat, de Josep Maria Aloy (Edicions de l'Albí, 2010)

Sóc plenament conscient que no sóc la persona més indicada per parlar d'aquest llibre. Però també sóc plenament conscient que, per ser-ne l'autor, puc dir que està escrit amb el propòsit d'encomanar el virus de la lectura als joves i fer-los arribar, a través del meu fill Bernat, l'estímul seductor dels avantatges de ser lector.

Com la majoria de llibres que tracten sobre la lectura, aquest també està escrit amb la pretensió de ser un bon company de viatge per a pares, mestres i lectors en general. En ell hi trobaran resumida la crònica de mig segle de literatura catalana per a joves, el mig segle que va des dels inicis dels anys 60 fins els nostres dies. Hi són tractats dos dels escriptors referents de la nostra literatura: Josep Vallverdú i Joaquim Carbó. Hi és, també, resumida, l'evolució de la literatura de ses Illes. S'hi entreveu un petit cànon dels nostres clàssics actuals, com també la trajectòria que ha tingut la poesia i el teatre a casa nostra, dues matèries que qualifico de "parentes pobres". El món del conte, amb un llistat d'aquells contes que han aportat elements innovadors a la literatura per a joves, tanca el llibre. Un llibre que vol ser un homenatge no sols al meu fill sinó a tots els que han mediat per fer de la lectura una eina de formació i de diversió.

Tots aquests llibres tenen en comú el desig de mostrar algunes pautes bàsiques per iniciar els joves lectors, en el sentit més ampli de la paraula, a interpretar el món que els envolta, a fer les primeres passes... I si, a més, contribueixen a fer-los una mica més feliços, molt millor. Haurà valgut la pena escriure'ls i llegir-los.

Josep Maria Aloy

(Ens retrobarem, si així ho voleu, després de festes. Bones lectures per a tots!)

"La lectura i la vida", de l'Emili Teixidor

El dia 19 de juny d'aquest 2012 iniciava aquest bloc de literatura per a joves amb aquesta carta adreçada a l'Emili:

M'he decidit a iniciar el meu bloc i tenia previst començar-lo parlant d'un altre tema però la teva mort m'ha destarotat i he volgut iniciar-lo amb aquesta carta. Per tant, l'inici d'aquest bloc anirà ja sempre més lligat a tu i a la teva obra. I, si m'ho permets i no et sap greu, parlaré de tant en tant de tu perquè has estat un escriptor fonamental i un referent per a moltes generacions.

Avui fa sis mesos que va morir l'Emili Teixidor i crec que serà bo recordar-lo comentant un dels seus llibres que més ens va estimular als qui prediquem els avantatges i les virtuts de la lectura. Es tracta de La lectura i la vida (Columna, 2007). El llibre porta un subtítol que diu: Com iniciar els nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres.

Els qui coneixíem l'Emili recordem la seva passió pels llibres i la lectura i la seva tasca, gairebé missionera, per escampar la llavor capaç de transformar les persones joves en lectors. Durant molts anys de la seva vida no es va cansar de donar eines a pares i mestres per aconseguir que els nens i els adolescents s'entusiasmessin per la lectura i per saber quins requisits ha de complir la literatura dirigida a ells. La seva preocupació, de fet, anava més enllà de la lectura: el preocupava l'ensenyament i l'educació i maldava perquè els mestres treballessin amb responsabilitat i rigor, com ell ho havia fet durant molts anys.

Els seus arguments a favor de la lectura vénen exposats en el llibre que comento avui. Teixidor creia que llegir no constitueix tan sols un plaer meravellós, sinó que també ens ajuda a entendre millor el món, a enfrontar-nos amb les nostres emocions i a madurar i a ser persones més completes.

Emili Teixidor no s’està de dir-nos, entre altres coses, que la gent que llegeix viu més: viu la seva vida i la dels llibres que llegeix i, per això té més experiències, més emocions, més vides. De fet en aquest llibre Teixidor no diu res que no sapiguem però és important i ens va molt bé a tots plegats un text que reculli velles idees i suggeriments que els temps moderns i poc sensibilitats per la lectura ens podrien fer oblidar.

A través de 10 capítols, l’autor va repassant tots els àmbits que tenen relació amb el llibre (les biblioteques, l’escola, la famíia), com també les activitats implicades (el teatre, l’escriptura, la poesia...) mentre, alhora, no para de donar consells, repetir suggeriments, expressar desitjos, pautar criteris educatius que faciliten l’hàbit de la lectura, destacant el paper dels clàssics: clàssic és allò que sobreviu a la pitjor barbàrie, allò que sobreviu perquè hi ha generacions de persones que no es poden permetre ignorar-ho i, per tant, s'hi aferren a qualsevol preu.

(Dedicatòria amb què em va obsequiar l'Emili)

 No cal dir que Teixidor aposta fort per estimular a llegir i en dóna un bon pilot de motius, d’entre els quals en destaco un de contundent: Sense la literatura no seríem el que som. No seríem humans. I ho justifica amb arguments igualment contundents i clars: els llibres són la memòria del món... els llibres són molt més que les veus del passat, ens diuen més coses que la història de veritat. Els llibres ens porten a mons imaginaris, inventats, fantàstics, que només existeixen gràcies a les paraules, les paraules que encenen la nostra imaginació... Però, per damunt de tot, cal llegir en llibertat, sense pressions i sobretot per ser més feliç: encara que sabem que el tresor dels llibres mai no és real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquen als llibres la metàfora de la felicitat. I estic plenament convençut que Emili Teixidor la va trobar i, per això, fou un home feliç.

Josep Maria Aloy

"Els nens de la meva classe són com estrelles"

L'editorial Cruïlla acaba de publicar un llibre que porta per títol Les gallines del Batat i altres històries, escrit i il.lustrat per Victòria Tubau (Berga, 1959), dins la col.lecció "El Vaixell de Vapor". És un títol que no hauria de passar desapercebut per l'originalitat, la sensibilitat i l'emoció que desprenen no sols les seves pàgines sinó, i sobretot, la personalitat dels seus personatges.

El llibre  -Premi Vaixell de Vapor, 2012- està format per brevíssims capítols. Cada capítol porta el nom d'un nen de la classe: Batat, Leila, Fani, Mizar... i així fins a quinze. Un ventall o una galeria de personatges tots diferents però tots rics en sentiments. Així com aquell home -llegim a l'epíleg- que mirava les estrelles va veure que n'hi havia de tots colors, de totes les formes, de totes les mides: els nens de la meva classe són com les estrelles.

La narració, excel.lent, ens va presentant els protagonistes: Batat, és un nen que té deu gallines a la cuina... La mare el renya perquè ha deixat que les gallines es banyessin a la banyera i ho han mullat tot... O bé la Leila: quan la professora pregunta qui sap la poesia, la Leila fa que no amb el cap. Però en realitat sí que se la sap. Li fa massa vergonya dir-la a la classe. La diu quan va caminant sola cap a casa, fluixet, perquè ningú la pugui sentir...

Hi ha també la Fani, una personalitat forta. La Fani és una nena que sempre diu: Jo no ho sé fer. Es pensa que així ja no haurà de fer res... Al menjador fa una cosa semblant: a mi no m'agraden... El que li agrada és dibuixar. Un dia va dibuixar una casa i quan la va tenir acabada va trucar i va entrar a dins...

I el Mizar que està sempre castigat... perquè diu unes coses tan espantoses que no les puc repetir... O la Mela a qui agrada molt manar... sempre ho vol fer tot... O la Cleo: si hi ha en el món una persona més lenta que una tortuga, és la Cleo... Si menja una sopa que crema, quan acaba està congelada... O el cas curiós del Nur... el nen que costa de veure... desapareix quan té por que algú el renyi... quan té vergonya...

I m'aturo aquí perquè no vull estalviar la lectura del conte als mestres i als pares que probablement xalaran amb aquest reguitzell d'estrelles. Aquests són alguns dels nens de la meva classe -diu el narrador a la primera pàgina. La nostra escola és un edifici blanc de dues plantes que s'aixeca sobre el pati com un vaixell. Nosaltres en som la tripulació: pirates, corsaris i aventurers d'arreu del món, alts, baixos, grassos, prims, rossos, morenos, castanys.

Excel.lents metàfores sobre els nens i nenes d'una classe i d'una escola qualssevols: la del vaixell i la seva tripulació i la de les estrelles totes diferents però totes estrelles. Poques vegades és tan plaent llegir un llibre. Poques vegades una narració és capaç d'arrencar-te un somriure rere l'altre i al mateix temps fer-te venir pell de gallina. Senzillesa i sensibilitat, en aquest volumet, semblen paraules de la mateixa família.

Josep Maria Aloy

(Dedico aquest comentari a tot el personal del programa "Puntal", de Manresa, que treballa desinteressadament donant suport escolar a nens i nenes amb problemes d'aprenentatge però que no, per això, deixen de ser també estrelles, cada una amb la seva personalitat diferent, rica i entranyable).

Avui fa cinc anys que va morir Sebastià Sorribas

Avui fa just cinc anys que va morir un dels escriptors catalans més estimats pel públic jove. Sebastià Sorribas, home senzill, gaudeix d'una obra relativament curta -una dotzena de títols- però s'ha convertit en un clàssic amb Viatge al país dels lacets i, sobretot, amb la novel.la reeditadíssima El zoo d'en Pitus.

El zoo d'en Pitus és un dels títols memorables dins la literatura catalana dels últims anys. N’hi ha d’altres, és clar: Rovelló, de Josep Vallverdú, La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó... Però el llibre d’en Sorribas sorprèn venint d’on ve –d’un treballador de Motor Ibèrica d’aquells grisos anys seixanta- i per la volada que des del primer moment va agafar i que encara ara dura, poc o molt. I d’això ja fa quaranta-sis anys i molts ens hem preguntat moltes vegades què té El zoo d’en Pitus perquè després de quaranta-sis anys encara sigui vigent.

La resposta seria senzilla: perquè és un clàssic. Com alguns dels títols d’escriptors de la mateixa època. I un clàssic és considerat clàssic per diverses raons i jo n’apunto algunes, quan penso en l’èxit d’aquest llibre d’en Sorribas. El zoo d’en Pitus ha interessat a milers de lectors perquè és un llibre de colla, realista, ple de sinceritat i d’espontaneïtat, on no s’enganya a ningú i les coses s’esdevenen sense pràcticament forçar-les, cosa que no és massa habitual en el camp del llibre infantil.

Un altre motiu del seu èxit és la singularitat dels personatges. Primer perquè són personatges reals, nets, positius i no van de res i, per tant, permeten que el lector s’identifiqui amb algun d’ells. I també perquè l’acció que porten a terme els protagonistes és una acció clara, possible, versemblant, creïble i, a més, estimulant ja que cadascú hi col.labora segons les seves possibilitats i sense fer la competència a ningú.

Finalment crec que l’èxit també està en funció dels missatges que es desprenen del llibre. Sense ser una novel.la clarament pedagògica, transmet una sèrie de valors molt positius entre els quals destaca el de la solidaritat... (aquest punt, òbviament ha agradat des de sempre als pares i educadors que, per aquest motiu, l’han recomanat constantment i el seguiran recomanant).

Amb motiu del quarantè aniversari de la novel.la, l'any 2006, La Galera va publicar una nova edició d’aquest llibre i hi va incloure una introducció on diverses persones del camp de la literatura infantil opinen sobre l’èxit del llibre. S’hi poden llegir valoracions ben diverses i en destaco un parell. Per exemple la d’en Xavier Blanch quan diu: ... Deu ser que aquesta obra té farcit. Que té ànima. Deu ser que tots som de la colla d’en Pitus, de la gran colla humana que viu els llibres que llegeixen la vida...

Però utilitzo les paraules de la Teresa Colomer per tancar aquesta ressenya: ... Com un gos que es mossega la cua, potser el llibre agrada els infants perquè tothom el coneix, els seus germans grans l’han llegit i, a poc a poc, ha passat a ser un dels grans de la vida lectora que els nens saben que passaran en la seva expectativa del camí de fer-se grans. Aquesta és precisament la gràcia que tenen els clàssics escolars a tots els països normals. I que duri.

Avui fa cinc anys que va morir Sebastià Sorribas i en Pitus, ara orfe, continua fent la seva feina, la feina de crear lectors i de fer que la literatura per a joves sigui una mica més estimada, com era estimat l'autor que avui recordem.

Josep Maria Aloy

Cavall Fort, 51 anys després

(Primer número. Desembre de 1961)

Aquest mes de desembre es compliran 51 anys de l'aparició de la revista per a nois i noies Cavall Fort, nascuda amb la voluntat de ser una eina de cultura, de foment de la llengua i d'educació en valors. Ingredients que avui la revista continua mantenint.

       Cavall Fort va néixer el desembre de 1961, en l'època fosca del franquisme en què editar una revista en català, ni que fos infantil, era impossible si no venia avalada per l'església. Ho diu l'escriptor Josep Vallverdú, un dels col.laboradors de la revista des dels seus inicis: Perquè us feu càrrec de com estava la censura, pertocant les ideologies i, sobretot als nacionalismes, diríem que si no teníeu una influència molt directa o no intercedien o no us avalaven els eclesiàstics, no teníeu res a fer. Per això fou editada amb l'aval del Secretariat diocesà de Solsona i Vic.

Avui és incomprensible entendre com una revista educativa i lúdica -i destinada als infants!- havia de passar pel filtre de la censura més nefasta d'un govern autoritari i frustant. Les actituds autoritàries, però, desapareixen un dia o altre i, en canvi Cavall Fort ha romàs tossudament viva i al llarg dels anys ha esdevingut un caramel agradable, que crea addicció i que manté els joves lectors lligats a uns valors que són els valors que molts voldríem que fossin eterns, com el del foment de la lectura, el desenvolupament de la imaginació, el de l’esforç, el de la reflexió, el de la satisfacció de la curiositat, el de l’enginy... valors que ajuden a créixer amb equitat i amb la maduresa necessària per afrontar les dificultats de la vida.

Són emocionants les paraules de Joaquim Carbó, home imprescindible dins la revista, quan recorda aquells inicis: pel Nadal de 1961, un bon grapat de famílies va rebre un plec de papers esquifit, gairebé sense colors, on tots els col·laboradors s’estrenaven en un ofici que, amb el pas del temps, ells mateixos i molts altres van tenir l’ocasió d’aprendre a mesura que el practicaven. És difícil que, ara mateix, algú que no va viure aquella època es pugui fer càrrec del que representava aquell paper! L’emoció va pujar de to en rebre’n el número 2, que significava que l’aventura continuava, que no era una flor que fes estiu, i que l’empresa resistia aquella espasa que en tot moment penjava sobre tanta modèstia. Durant molts anys, Cavall Fort va ser molt més que una revista, ja que, pràcticament, era l’única eina que els nostres infants tenien en català. Mentre apreníem a fer una revista per a nois i noies -si és que alguna vegada se n’arriba a saber!- vam tenir ocasió de conviure amb d’altres esdeveniments que ens encoratjaven a pensar que el redreçament cultural era un fet: la creació de La Galera i d’Edicions 62, la fundació de Rosa Sensat, el naixement de la Nova Cançó…

Cavall Fort, un repte permanent

Allò que va fer possible doncs una revista infantil fou l'interès d'un grup d'agitadors culturals, d'il.lustradors i, sobretot d'escriptors, que van anar definint un nou model de publicació que no sols no repetia models existents anteriorment sinó que anava a la recerca de còmics de fora que, fent un esforç notable per traduir-los al català i adaptar-los a la població jove, han tingut un permanent èxit i continuen essent una referència per a generacions senceres.

Promotors com Ramon Fuster i Josep Tremoleda, il.lustradors com Llucià Navarro o en Cesc i escriptors com Joaquim Carbó -autèntic puntal de la revista fins avui- o Josep Vallverdú -un dels col.laboradors més assidus en els primers anys-, l'Albert Jané -director de la revista durant molts anys- o l'Emili Teixidor o Maria Novell, van mostrar un interès entusiasta per tirar endavant un projecte nou que els permetia arribar al públic infantil amb un llenguatge també nou i a través d'un format amè, didàctic i divertit.

Cavall Fort va esdevenir des dels seus inicis una publicació pensada exclusivament per a la mainada, un públic fidelíssim que se l'ha fet seva sempre. Algú ha dit que Cavall Fort ha esdevingut Una lliçó d’estimació al país. Jo diria més: una lliçó d’honestadat i, sobretot, una lliçó de respecte als lectors. I Cavall Fort és sobretot també un repte permanent, el repte constant d’haver d’afrontar que els seus lectors es facin grans i abandonin la subscripció i també el repte d’haver de resistir en un món que ha canviat molt amb poc temps i que continua canviant potser massa de pressa. Els nois i noies d’avui són molt diferents dels primers subscriptors i en canvi la revista no ha caigut a la temptació de rebaixar els nivells o, el que seria pitjor, de banalitzar els continguts per tal de poder arribar a més lectors. Per tot això, crec que no sols es mereixen un homenatge aquells herois que van crear la revista del no-res sinó els qui han sabut mantenir-la viva i amena sense que perdés cap dels valors i objectius que sempre l’han acompanyada i que l’han definida.

Mercè Canela, l'actual directora, ha explicat en diverses ocasions

aquest interès dels redactors a continuar fent una revista que no perdi els valors de sempre però que alhora s'adapti als gustos i costums dels nens i nenes d'avui.

Una galeria de personatges que són recordats ja per sempre

Cavall Fort és també una eina per a l’entreteniment i un recurs estimulant per omplir estones amb propostes lúdiques ja que és font de moltes altres activitats paral.leles i complementàries. L'atracció dels continguts de la revista n'estimula la seva lectura i la presència d'una bona galeria de personatges fa que el lector se'ls senti propers i no els oblidi fàcilment. Personatges com els Barrufets, en Jep i en Fidel, Ot el bruixot, Jan i Trencapins, i Benet Tallaferro, per dir-ne només uns quants, conformen aquesta galeria entranyable capaç de suscitar emocions intenses i, sobretot, de crear addicció a la lectura, un dels propòsits més principals de la revista.

(L'últim exemplar publicat)

1208 números en cinquanta-un anys

La periodicitat de la revista és quinzenal i durant cinquanta-un anys ha publicat 1208 números. Això podria fer pensar en una possible reiteració dels temes o en un empobriment dels continguts. Res d'això es dedueix mirant l'índex de cada un dels exemplars. Els responsables de Cavall Fort no es permeten caure en cap rutina i ofereixen constantment motius sobrats per atraure els lectors.

Només cal veure l'últim número -el 1208- que correspon a la segona quinzena de novembre. Hi trobem tres pàgines dedicades a Montserrat Roig, escrites per Joaquim Carbó; un conte de Maria Maymó; una entrevista a la il.lustradora Pilarin Bayés; un recull de "Limerics poca-soltes" escrits pel poeta Miquel Desclot; la proposta d'una ruta per fer amb bicicleta per la riba esquerra del Llobregat, comentada per Joan Portell. També formen part d'aquest número una sèrie de còmics entre els quals una adaptació de La crida del bosc, que es presenta per primera vegada, iniciant així l'adaptació de l'obra clàssica de Jack London. I, com sempre, els diversos apartats de l'Ot el Bruixot, el Concurs i els jocs tanquen un número que donarà motius diversos per al gaudi dels lectors i també de les famílies.

Poques revistes poden anar pel món amb el cap tan alt i pocs països es poden permetre el luxe de tenir una revista quinzenal destinada al públic jove. Cavall Fort ha posat ja fil a l'agulla per continuar una aventura que pugui durar cinquanta anys més. Dependrà de tots, és clar, però especialment dels pares: el millor homenatge a Cavall Fort no és altre que regalar-ne una subscripció i ajudar a perpetuar la revista. S'ho mereix la revista i s'ho mereixen els lectors.

Josep Maria Aloy