Carles Cano, autor tan divertit com esbojarrat

"...sense la fantasia, sense la literatura, sense el teatre, seríem molt menys persones
 i la nostra vida seria infinitament més trista. Això és l'important.

 (Carles Cano)

Edicions del Bullent (Picanya) acaba de publicar l'última, ara com ara, narració de l'escriptor Carles Cano (València, 1957) un relat divertit, agosarat, innovador i un pèl esbojarrat i transgressor, un conjunt de característiques que durant els últims trenta anys han fet d'aquest autor un dels més seguits, llegits i "disfrutats" per part dels lectors joves.

Segons llegim a la contraportada de Set blancaneus i un nan -un títol ja significatiu i intencionat- es tracta d'una versió gamberra de Blancaneu i els set nans, només que a l'inrevés: aquí són set les princeses blanques com la neu nascudes, en dos parts múltiples, de la reina Eduarda que aprofita l'arribada d'un nan negre com el sutge en una barca a la deriva pel riu per nomenar-lo successor i obligar-lo a casar-se amb una de les seves filles. Però les coses si li complicaran a la malvada reina i el conte acabarà d'una manera totalment imprevista.

L'element sorpresa al final, així com l'esbojarrament i la transgressió -com ja he insinuat- són dos dels ingredients de l'obra de Carles Cano. Podria afegir-hi encara un ritme àgil i frenètic en alguns moments i la complicitat directa amb el lector jove que deixa anar un somriure a cada pàgina i a cada escena. Tot plegat fa, de la narrativa de Carles Cano, una obra diversa i ben variada dedicada sobretot al conte infantil però també a la poesia i al teatre.

Per un botó (La Galera, 2008)

Però el reialme narratiu -si es por dir així- de Carles Cano, allà on l'autor sembla que esdevingui únic amo i senyor és, sens dubte, en el conte. I si el conte és ben esbojarrat, encara millor. Això és el que qualsevol lector pot observar llegint Per un botó, un conte il.lustrat per Joma i que va guanyar l'any 2008 el Premi Hospital Sant Joan de Déú, publicat per La Galera.

Per un botó és un autèntic regal, divertit i ple d'energia que explica les conseqüències nefastes que es produeixen per culpa d'un botó que surt disparat de la camisa del ric i gras senyor Aristòtil, golafre de mena, mentre s'atipava de valent en un dels molts tiberis que organitzava. El ritme trepidant amb què es van explicant totes les incidències i desastres encadenats permeten al lector no sols passar-s'ho bé sinó també somriure a cada pàgina i davant de cada acció. Un treball minuciós, molt ben dissenyat i, com diu Glòria Gorchs en un comentari seu: un llibre intel·ligent que aconsegueix sorprendre’ns. Dues característiques -intel.ligència i sorpresa- que diuen molt a favor dels responsables de l'edició del llibre.

La col.lecció:  Els contes del "No vull" (Tàndem, 1993)

Un dels reculls més trangressor de l'obra de Carles Cano és la col.lecció que va iniciar l'any 1993 i que va arribar a tenir dotze volumets encapçalats tots amb l'expressió "No vull" i que mostraven l'actitud rebel dels nens i nenes davant les diverses situacions de la vida. La col.lecció, publicada per Tàndem edicions, va tenir molt d'èxit i era devorada per lectors ben joves, un mèrit de l'editora, de l'autor i, evidentment, dels il.lustradors Rosa Anna Crespo i Enric Soler.

El tema, doncs, l'oposicionisme infantil, narrat en primera persona pel personatge central, és una constant en tots els volums. Són contes escrits amb molt d'humor i un somriure plàcid davant la sèrie de trifulgues i reaccions que provoca dins la família el seu clar i contundent oposicionisme.

No cal dir que els grans no hi sortim massa ben parats ja que la majoria de les vegades optem per entrar en el joc del nen -que molt sovint és l'única cosa que aquest pretén quan diu un "no"- en lloc d'adoptar una actitud més comprensiva i dialogant. Però són contes divertits que els nens i nenes es llegeixen amb fruició i riuen sovint per sota el nas, encara que ells diguin que "no".

Poemes sense diminutius (Bromera, 2007)

Cano no ha prescindit tampoc de la poesia per ampliar el seu bagatge narratiu i Poemes sense diminutius, il.lustrat per Paco Giménez -tot un luxe, tot sigui dit- és un recull format per 40 poemets repartits en quatre apartats o capítols. El primer apartat es titula Les estacions i segueixen L'escola, Petit bestiari i, l'últim, que es titula De tot un poc.

La característica principal d'aquest poemari, a part dels ingredients que ja són habituals en l'obra de Cano és la complicitat amb el lector jove. Cano no vol versos "amb diminutius" sinó que vol que siguin llegits sense que els lectors s'adonin que estan llegint poesia i, per tant, que sense adonar-se'n es trobin implicats en els diversos i divertits jocs de paraules que l'autor els proposa.

Ho diu Marta Luna en un bon comentari a la revista "Faristol": ...  Més que parlar de poemes lírics, sembla que hauríem de parlar de joc retòric, de joc amb les paraules i les idees, amb les lletres i els conceptes, amb la realitat i la imaginació. Uns poemes a l’abast dels lectors que no necessitaran d’intermediaris per llegir-los, comprendre’ls i fruir-ne.

La gallina que pogué regnar (Bromera, 2007)

Edicions Bromera és una de les poques editorials, potser l'única, que en aquests moments publica una col.lecció de llibres de teatre, un gènere que, en un altre comentari en aquest mateix blog, definia com la parenta pobra de la literatura per a joves.

En aquests moments, la col.lecció de teatre infantil de Bromera ja compta amb trenta-set títols. El número trenta és La gallina que pogué regnar. Tant aquest títol com tota la resta no estan pensats només per la seva lectura sinó també per a la seva posada en escena. Són llibres que disposen d'un apartat final de "Propostes d'escenificació" on es donen pautes i consells molt útils perquè la seva dramatització contingui els ingredients habituals d'una obra de teatre ben atractiva.

 La gallina que pogué regnar és, com no popdia ser d'altra manera, un text d'humor ple d'escenes que volen parodiar alguns dels contes tradicionals. Molt d'enginy, una subtil barreja d'elements de la cultura actual i un llenguatge molt proper als lectors i, sobretot, als actors i actrius permeten que el públic s'ho passi bé i no sols el públic: els primers que s'hi hauran divertit, durant tot el desenvolupament del procés, hauran estat els alumnes que l'hauran preparat i representat.

Per a Carles Cano el teatre -i tota la literatura- ha de servir per això i més. Ho deixa clar en l'última i emotiva escena de l'obra quan un dels protagonistes expressa: el que importa no és que aquesta història siga veritat o mentida, sinó que haja servit per a gaudir una estona, per a recordar les rondalles, els contes meravellosos, els "fairy tales" i per a celebrar la vida i esquivar la mort; perquè cada vegada que riem, que gaudim, apostem per la vida i li traiem la llengua a la mort. Que haja servit per a riure i per a recordar que, sense açò, sense la fantasia, sense la literatura, sense el teatre, seríem molt menys persones i la nostra vida seria infinitament més trista. Això és l'important.

Una obra ben diversa i variada

Carles Cano ha escrit una quarantena llarga d'obres on el conte és la seva "enorme debilitat". L'escriptor s'ha anat convertint, des de l'any 1983, que va escriure l'excel.lent i divertit Aventures de Potaconill, en un autor de referència de la literatura catalana per a joves. En aquests moments en què celebrem tants aniversaris, serà bo homenatjar també un autor com Carles Cano que enguany celebra els seus primers trenta anys d'escriptor. Moltes felicitats, Carles!

Josep Maria Aloy

Edicions La Galera, 50 anys de navegació

A les darreries de l'any 1963, d'aquí uns mesos farà cinquanta anys, apareixien els primers llibres d'una editorial que, de mica en mica, s'aniria convertint en la més important, en quantitat i varietat, de les editorials catalanes especialitzades en la producció de llibres per a infants i joves.

Edicions La Galera salpava, doncs, modestament però il.lusionada, en una navegació contra corrent on diversos escriptors i il.lustradors pogueren compartir l'emoció de llevar àncores. La Galera es va convertir en una de les aventures editorials de més trascendència que ha tingut mai Catalunya.

El naixement de La Galera va lligat al moviment de renovació pedagògica que el país va viure l'última dècada de la dictadura franquista. L'artífex i el capità d'aquest Galera, Andreu Dòria, difícilment podia imaginar-se que cinquanta anys després, la tripulació de la seva nau fos tan multitudinària: mig centenar de col.leccions i vora dos mil títols.

Els dos primers contes editats per La Galera, l'any 1963, foren Una cullereta a l'escola i 3 avions amics. Els dos eren de la mateixa autora, M. Àngels Ollé, i inauguraven la primera, també, col.lecció: "La Galera d'Or", una col.lecció projectada i definida amb l'assessorament de Marta Mata. Els dos contes van trobar un acolliment força favorable en els medis pedagògicament més avançats, sens dubte per la innovació que suposaven en el camp de la literatura infantil i també per les variades possibilitats de treball que oferien a l'escola. La gran aportació de La Galera fou que amb ella naixia una nova i clara possibilitat de fomentar la lectura en català a les escoles i de crear i consolidar lectors.

Els Grumets de la Galera, la col.lecció més emblemàtica

Tres anys més tard del naixement de l'editorial, l'any 1966, es produeix un fet important. Es tracta de la publicació de la novel.la de Sebastià Sorribas El zoo d'en Pitus, que acabava de guanyar el premi "Josep Maria Folch i Torres", premi instituït per Òmnium Cultural i atorgat en el marc de les Festes de la Nit de Santa Llúcia. Amb aquesta obra, il.lustrada per Pilarin Bayés, s'iniciava la col.lecció "Els Grumets de la Galera", que en ben pocs anys esdevindria la col.lecció de novel.la infantil catalana més coneguda i reconeguda.

("El zoo d'en Pitus", de Sebastià Sorribas)

La convocatòria del Premi Folch i Torres, doncs, fou decisiva en la creació i l'edició d'una llarga sèrie de títols, que ja han esdevingut clàssics: Rovelló (1968) i En Roc drapaire (1971), de Josep Vallverdú; La colla dels 10 (1969) i I tu, què hi fas aquí? (1970) de Joaquim Carbó; Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969), d'Emili Teixidor;  El rei Gaspar (1976), del mallorquí Gabriel Janer Manila; La ciutat sense muralles (1978), d'Oriol Vergés... i podríem anar seguint la llarga llista fins a l'actualitat.

Una editorial amb clara voluntat pedagògica

Segons Francesc Boada, que va formar part del Consell editorial durant molts anys, La Galera va néixer amb una clara voluntat pedagògica, i aquesta premissa es va mantenir sempre com un factor inalienable, bàsic, definidor. Explica Boada, en un article publicat a la revista "Faristol" del passat mes de novembre, que els seus llibres seguien de prop les consignes del moviment de renovació pedagògica de l'anomenada escola activa. Textos i imatges eren sotmesos a una anàlisi minuciosa, no solament pel que expressaven de manera directa, sinó pel que traspuaven entre línies... L'educació en valors era un element essencial que estudiàvem en cada obra, convençuts que la lectura és un instrument clau en la formació de les persones...

(Andreu Dòria, fundador de La Galera)

D'altra banda la personalitat d'Andreu Dòria era expeditiva i intervencionista. Era la figura de l'editor que feia d'editor. Avui, aquesta figura gairebé s'ha perdut, tot i que alguna editorial petita l'està recuperant de nou. Segons explicava el mateix Dòria, a La Galera es treballava més amb el cor que amb el cap. Els llibres havien de ser com petites obres d'art i l'editor no tenia cap inconvenient de convidar els autors a sopar a casa seva per tal de treballar conjuntament el llibre. Aquesta manera tan familiar de fer les coses va durar una sèrie d'anys durant els quals es van publicar algunes de les narracions més importants, moltes de les quals encara es reediten actualment.

Però els temps canviaven i aquella estructura familiar es va veure obligada a reconvertir-se en una empresa que havia de fer mans i mànigues per resistir els embats de les diverses crisis que ha anat vivint el sector editorial al nostre país. L'Andreu Dòria es va morir i l'editorial va passar a mans del seu fill Romà que va treballar per impulsar-la de nou. Més tard i un cop dins del grup Enciclopèdia Catalana ja fou en Xavier Blanch qui va mantenir el timó de la nau de la millor manera que va saber. 

(1995. L'autor del blog treballant amb llibres de La Galera)

Actualment La Galera continua ben viva. Òbviament, prou feina ha tingut a salvar els mobles i a activar la producció, segurament sense aquella passió i trempera dels inicis, perquè els temps han canviat. I molt! Avui no es pot treballar amb el cor. O no només amb el cor. Cal tocar de peus a terra tot i que ens pugui agradar molt navegar dins d'una galera. En tot cas, el cor avui ens permet, si més no, recordar aquells inicis tan complicats com apassionants. Felicitats a tots els que van fer possible La Galera.

Josep Maria Aloy

"Mots Vius" una col.lecció on el centre d'interès són les paraules

L'editorial Barcanova està publicant una col.lecció de llibrets anomenada "Mots vius" que té la particularitat de centrar tots els seus continguts a l'entorn de les paraules: Paraules entremaliades, Paraules amagades, Paraules sonores... i així fins a la dotzena de títols, ara com ara.

El primer títol, Paraules entremaliades, escrit i il.lustrat per la veterana Montse Ginesta, va aparèixer l'any 2009 i és un recull de poemes humorístics per riure i memoritzar paraules amb alguna dificultat. El segon volum, Paraules amagades, amb text també de Montse Ginesta, però amb il.lustracions de Carole Ede són endevinalles inèdites de tota mena d'objectes quotidians... i així continua la col.lecció amb Paraules figurades (de Núria Pradas i Eva Sans); Paraules sonores (amb text d'Anna Gasol i Teresa Blanch i dibuixos de Teresa Herrero); Paraules bessones, de Pere Martí i Bertran i Núria Feijoó); Paraules sàvies (per Estel Marín i Susana del Baño); Paraules embarbussades (Carme Alcoverro i Mercè Canals); Paraules amb cap i peus (Salvador Comelles i Mariona Cabassa); Paraules nadalenques (Montse Ginesta i Marta Monteñà); Paraules de teatre (Maria Espluga) i Paraules per dir com són (Carme Alcoverro i Òscar Julve).

Es tracta d'uns llibrets originals que estimulen al lector a jugar amb els mots i, per tant, la presència dels aspectes lúdics és constant així com les ganes dels lectors a participar en les diverses propostes que els presenta cada títol. Així, el volum desè dedicat al teatre és un recull de vocabulari del món de la faràndula, que permet aprendre l'argot específic que ve servit amb textos poètics suggeridors, com ara aquest: "L'estrena": Està fet uns sac de nervis / el debutant. / Avui s'estrena! / I si queda en blanc? Per la seva banda, el volum cinquè, Les paraules bessones, recull textos breus per comprovar com un sol so o una sola lletra en poden fer canviar totalment el significat. Per exemple: Una vaca tenia una taca molt maca... L'elefant va caure a la trampa i amb un cop de trompa la va esmicolar...

L'últim títol, ara com ara, és el dotzè, Paraules per endevinar, que, segons consta a la contraportada, es tracta d'un endevinari d'animals amb trenta-un poemes breus per rumiar, passar-s'ho bé i gaudir amb les il.lustracions. L'autor de les endevinalles en forma de poema és l'escriptor Josep-Francesc Delgado i les il.lustracions són obra de Lola Roig.

El llibret de Delgado està presentat també com un joc: el lector no pot passar a la pàgina següent fins que no ha imaginat l'animal de l'endevinalla. Un cop imaginat l'animal pot passar de pàgina i trobarà l'animal dibuixat. Sabrà aleshores si l'ha encertat. Val a dir que Delgado vol fer rumiar. Les endevinalles no són fàcils i cal una bona dosi d'imaginació. Si més no, un botó de mostra: Si em mesures les orelles, / em donaràs un deu per llargarut. / Si em mesures la matèria grisa / que s'estèn d'orella a orella, / ho tinc fumut, fumut, fumut...

La col.lecció permet ser utilitzada a l'aula com a eina per construir frases enginyoses, rodolins, jocs de paraules i, sobretot, fruir del llenguatge de forma senzilla i divertida. Una bona iniciativa de l'editorial Barcanova que facilita, d'aquesta manera, que les paraules omplin les aules i ajudin així a formar lectors.

Josep Maria Aloy

L'any 2013 i la literatura per a joves

El crític Andreu Sotorra publicava un article, a l'ARA del 29 de desembre passat, on recordava les efemèrides i els aniversaris més importants, en el camp del llibre per a joves, d'aquest any que just hem inaugurat.

Entre les celebracions que ell esmenta i les que jo afegiré queda molt clara una constatació: el número tretze no afecta negativament l'evolució de la literatura per a joves, ni pel que fa a escriptors ni pel que fa a obres. Una de les explicacions deu ser que ja és una literatura prou invisible i oblidada que ja no li cal el número tretze per semblar-ho encara més.

Andreu Sotorra, amb bon criteri esmenta aquelles celebracions que durant aquest any 2013 tindran un ressò especial, sobretot per a aquelles persones que segueixen d'aprop l'evolució del llibre infantil o juvenil i la valoren com a literatura de primer ordre, i cita per exemple l'efemèride més antiga: el 90è aniversari de l'editorial Joventut, una editorial que va tenir una època esplendorosa i va fornir de lectures molt vives els lectors que s'hi apropaven. Sotorra comenta el primer àlbum publicat per aquesta editorial: l'adaptació de Peter Pan i Wendy, de J.M. Barrie.

Continua, Andreu Sotorra, esmentant la celebració del cinquantenari de la fundació d'Edicions de La Galera, una celebració que serà comentada més àmpliament en el meu proper comentari donada la seva trascendència social i cultural ocorreguda al nostre país durant els últims cinquanta anys.

Una altra efemèride, continua l'Andreu Sotorra, és la dedicada a la veteraníssima poetessa Joana Raspall, que complirà 100 anys -escrit amb nombres crec que fa més impacte- el proper 1 de juliol. Els actes d'aquest centenari ja han començat i duraran tot l'any gràcies als suports que s'han rebut d'arreu del país per homenatjar aquesta centenària escriptora i de la qual tindrem ocasió de parlar-ne abundantment i de felicitar-la efusivament.

Finalment, una celebració també a tenir en compte, serà el norantè aniversari de l'escriptor Josep Vallverdú, el pare del Rovelló. El nou de juliol, dia del seu aniversari, tancarà un seguit d'actes que està preparant l'Institut d'Estudis Ilerdencs i que tindran un abast nacional, digne dels millors escriptors del país.

Però no s'acaba aquí la cosa. La literatura per a joves dóna per a moltes i molt diverses celebracions. Dins d'aquest any 2013 s'escau el cinquantenari dels dos premis més veterans de la literatura infantil i juvenil catalana: el Josep Maria Folch i Torres i el Joaquim Ruyra, respectivament. Dos premis que continuen convocant-se encara. El Folch i Torres va quedar desert en aquella primera convocatòria però el segon, el Joaquim Ruyra, es va atorgar a la novel.la de Josep Vallverdú, Trampa sota les aigües.

Molts llibres, òbviament, s'han publicat durant els anys acabats en tres i s'han concedit també molts premis en aquestes mateixes ocasions. Seria llarg enumerar-los. La implantació de la Normalització lingüística l'any 1983 -farà, doncs, trenta anys, i que ara el ministre Wert ens vol arrabassar- va ajudar molt a l'expansió d'una literatura que en alguns casos no tenia res a envejar a la que ens arribava d'altres punts d'Europa. Si l'any 1963 es podien comptar amb els dits d'una mà els escriptors que iniciaven la represa cultural del país, actualment, o sigui, cinquanta anys després, són prop d'un miler els escriptors que han escrit almenys un llibre per a infants i joves.

Enguany en farà vint, ja, de llibres importants com Han cremat el mar, de Gabriel Janer Manila; La medalla, del propi Andreu Sotorra, per citar-ne només dos exemples. També hi haurà, durant el 2013 molts aniversaris d'escriptors i il.lustradors però també aniversaris luctuosos, com ara els vuitanta anys que hauria celebrat l'Emili Teixidor, o bé deu anys de la mort d'Aurora Diaz-Plaja, una activista convençuda i tenaç en la creació de lectors joves.

La literatura per a joves té molts motius per celebrar onomàstiques, homenatges, efemèrides... És una activitat constantment en ebullició i que, malgrat la crisis, intenta aguantar com pot l'estrebada del moment. Tot i això, la crisi més greu que podria patir seria una possible davallada de lectors, cosa que caldria evitar de totes totes. I per evitar-la, tots plegats hi tenim, sens dubte, la  nostra part de responsabilitat.

Josep Maria Aloy

Llibres-guia que ajuden a fer lectors

La creació de lectors i el foment de la lectura entre els joves és un repte que ens implica a tots plegats.

Convertir el llibre en un objecte accessible i familiar és ajudar a convertir la lectura en una activitat útil, plaent i entranyable. No és una activitat fàcil. En els moments en què vivim hi ha coses molt més còmodes que no pas llegir.

A banda de La lectura i la vida, de l'Emili Teixidor, que comentava a l'anterior article d'aquest mateix bloc, tenim més treballs, d'autors diversos, que s'han elaborat amb el propòsit d'esdevenir guies pràctiques per a fer lectors. Són els que comentaré a continuació: Llegir per a créixer (Bromera, 2012), M'agrada llegir (Ara Llibres, 2004), El patrimoni de la imaginació: llibres d'ahir per a lectors d'avui (Institut d'Estudis Baleàrics, 2007) i Et diran que llegeixis, Bernat (Edicions de l'Albí, 2010)

       La majoria de mestres, bibliotecaris i altres professionals que tenen per missió crear lectors i fomentar la lectura estan d'acord que el lector es fa. No s'hi neix lector. I difícilment es crearan lectors si no es donen les condicions necessàries i una de les primeres és atribuir al llibre i a la lectura el protagonisme que es mereixen. Això és bastant difícil en una societat que no sols llegeix poc sinó que no considera necessària la lectura.

Autors diversos, entre els quals els autors dels llibres que presento avui, s'han proposat estimular la lectura en els joves perquè creuen que estimular-la és promoure interrogants, és incitar-los al joc, a la diversió creativa, és provocar la seva imaginació, despertar-los la curiositat i educar la seva consciència crítica. D'alguna manera saben que llegir els ajudarà a comprendre el món. Però sobretot, llegir esdevindrà per a ells un plaer del que no podran prescindir.

Llegir per a créixer, de Joan Carles Girbés (Bromera, 2012)

Es tracta d'un llibret de seixanta-cinc pàgines que porta un subtítol molt clarificador: Guia pràctica per a fer fills lectors. Una guia amena i entenedora, escrita amb claredat que vol facilitar a pares i mares estratègies útils i pràctiques per a fomentar l'hàbit de llegir en la família: des de consells sobre com contar un conte o com triar el títol més adequat a cada edat fins a idees senzilles per a estimular-los el gust per la lletra impresa. L'obreta -obreta pel volum, és clar, no pas pels continguts!- està dividida en quatre capítols cabdals: 1) La importància de la lectura, 2) Com contagiar el gust per la lectura, 3) Consells per a escollir un llibre adequat i 4) Un conte per a començar.

Les idees són clares i el llibre n'està ple. En destaco dues: Un bon llibre infantil ha de captar l'atenció del lector, transmetre emocions, i no avorrir mai. Igual que un d'adults. La segona: Sempre que puguem, fem evident el nostre contacte amb la paraula impresa. Que senten, que noten, que ens vegen riure, patir i plorar amb el protagonista del relat que gaudim.

 M'agrada llegir, llibre coordinat per Joan Portell (Ara Llibres, 2004)

Es tracta d'un llibre-guia on podem trobar els consells més clars i eficaços perquè llegir formi part de la vida quotidiana dels nens i joves i ells sols puguin endinsar-se en el món màgic dels llibres, perquè llegir -diuen els autors- és de ben segur l'activitat més enriquidora per al seu desenvolupament intel.lectual i personal.

El llibre està format per una sèrie de capítols i cada un intenta respondre una pregunta: Per què llegir? Què fer perquè el vostre fill sigui lector? Quins són els criteris per fer una bona tria? On informar-se? Com detectar les dificultats lectores? Com fomentar l'hàbit lector a l'escola? Les biblioteques, com fer-ne ús? Les il.lustracions, com cal mirar-les?

El llibre acaba amb un capítol destinat a aquells llibres que s'han considerat imprescindibles i que tot lector jove hauria de llegir o d'haver llegit. Un capítol que vol ser l'embrió d'una primera llibreria personal i intransferible on el jove lector guardi aquells "tresors", aquells records que a poc a poc aniran creant l'equipatge necessari per esdevenir un lector capaç d'enfrontar-se als mars de Moby Dick, o recórrer la Rússia estepària de la mà de Tolstoi, o enfonsar-se en els pensaments de Camus.

El patrimoni de la imaginació: llibres d'ahir per a lectors d'avui, llibre coordinat per Mònica Baró, Teresa Colomer i Teresa Mañà (Institut d'Estudis Baleàrics, 2007)

Aquesta publicació de l’Institut d’Estudis Baleàrics recull, de forma ordenada per un grup de crítics de literatura infantil, l’excel.lent patrimoni dels llibres per a infants i joves que conformen una selecció de la producció del primer terç del segle XX, fins a l’any 1937. Fins que va caure -diu Gabriel Janer Manila a la introducció- el tallant de la repressió sobre el gran esforç de construcció del país que havien iniciat els noucentistes.

El llibre prové del treball de la Xarxa "Teoria, història i ús educatiu de la literatura infantil i juvenil catalana". Segons Teresa Colomer, coordinadora del llibre i de la Xarxa, el propòsit de la seva creació (de la Xarxa), va ser el d’oferir un espai que potenciés l’intercanvi, la recerca i la docència del tercer cicle sobre la literatura adreçada als infants.

Teresa Colomer afirma que una de les constatacions fetes per la Xarxa durant aquests anys va ser l’alarmant desaparició de la memòria històrica sobre el patrimoni cultural dels llibres que configuren el naixement i primera etapa d’aquesta literatura al nostre país. I com a conseqüència d’això, la constatació que els nostres alumnes actuals i la població en general desconeixen cada cop més una producció que fa molt de temps que no es troba al mercat.

El contingut d’aquest llibre es distribueix en dues parts: una primera que acull els estudis sobre les vint-i-sis obres infantils i juvenils seleccionades, publicades entre 1904 i 1937; i una segona on s’incorporen cinc aportacions que tracten alguns aspectes transversals en relació a l’edició i la difusió de la producció editorial, com ara la política de traduccions, la pràctica de l’edició en castellà, la valoració que la crítica féu de les obres en el moment de la seva publicació, la presència que aquestes tingueren a les biblioteques públiques del moment i el valor de les adaptacions.

Cada una de les obres comentades, per la vintena llarga d’especialistes, s’acompanya de la reproducció de la coberta i de les línies inicials del text, així com d’una fitxa bibliogràfica. Presideix tots els treballs un estudi de la Teresa Rovira, publicat l’any 1989, un estudi emblemàtic i pioner pel que fa a l’establiment dels paràmetres dels estudis històrics de la literatura infantil catalana. Tot plegat fa que aquest llibre esdevingui tot un referent per als estudiosos i interessats en el patrimoni literari de casa nostra.

Et diran que llegeixis, Bernat, de Josep Maria Aloy (Edicions de l'Albí, 2010)

Sóc plenament conscient que no sóc la persona més indicada per parlar d'aquest llibre. Però també sóc plenament conscient que, per ser-ne l'autor, puc dir que està escrit amb el propòsit d'encomanar el virus de la lectura als joves i fer-los arribar, a través del meu fill Bernat, l'estímul seductor dels avantatges de ser lector.

Com la majoria de llibres que tracten sobre la lectura, aquest també està escrit amb la pretensió de ser un bon company de viatge per a pares, mestres i lectors en general. En ell hi trobaran resumida la crònica de mig segle de literatura catalana per a joves, el mig segle que va des dels inicis dels anys 60 fins els nostres dies. Hi són tractats dos dels escriptors referents de la nostra literatura: Josep Vallverdú i Joaquim Carbó. Hi és, també, resumida, l'evolució de la literatura de ses Illes. S'hi entreveu un petit cànon dels nostres clàssics actuals, com també la trajectòria que ha tingut la poesia i el teatre a casa nostra, dues matèries que qualifico de "parentes pobres". El món del conte, amb un llistat d'aquells contes que han aportat elements innovadors a la literatura per a joves, tanca el llibre. Un llibre que vol ser un homenatge no sols al meu fill sinó a tots els que han mediat per fer de la lectura una eina de formació i de diversió.

Tots aquests llibres tenen en comú el desig de mostrar algunes pautes bàsiques per iniciar els joves lectors, en el sentit més ampli de la paraula, a interpretar el món que els envolta, a fer les primeres passes... I si, a més, contribueixen a fer-los una mica més feliços, molt millor. Haurà valgut la pena escriure'ls i llegir-los.

Josep Maria Aloy

(Ens retrobarem, si així ho voleu, després de festes. Bones lectures per a tots!)

"La lectura i la vida", de l'Emili Teixidor

El dia 19 de juny d'aquest 2012 iniciava aquest bloc de literatura per a joves amb aquesta carta adreçada a l'Emili:

M'he decidit a iniciar el meu bloc i tenia previst començar-lo parlant d'un altre tema però la teva mort m'ha destarotat i he volgut iniciar-lo amb aquesta carta. Per tant, l'inici d'aquest bloc anirà ja sempre més lligat a tu i a la teva obra. I, si m'ho permets i no et sap greu, parlaré de tant en tant de tu perquè has estat un escriptor fonamental i un referent per a moltes generacions.

Avui fa sis mesos que va morir l'Emili Teixidor i crec que serà bo recordar-lo comentant un dels seus llibres que més ens va estimular als qui prediquem els avantatges i les virtuts de la lectura. Es tracta de La lectura i la vida (Columna, 2007). El llibre porta un subtítol que diu: Com iniciar els nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres.

Els qui coneixíem l'Emili recordem la seva passió pels llibres i la lectura i la seva tasca, gairebé missionera, per escampar la llavor capaç de transformar les persones joves en lectors. Durant molts anys de la seva vida no es va cansar de donar eines a pares i mestres per aconseguir que els nens i els adolescents s'entusiasmessin per la lectura i per saber quins requisits ha de complir la literatura dirigida a ells. La seva preocupació, de fet, anava més enllà de la lectura: el preocupava l'ensenyament i l'educació i maldava perquè els mestres treballessin amb responsabilitat i rigor, com ell ho havia fet durant molts anys.

Els seus arguments a favor de la lectura vénen exposats en el llibre que comento avui. Teixidor creia que llegir no constitueix tan sols un plaer meravellós, sinó que també ens ajuda a entendre millor el món, a enfrontar-nos amb les nostres emocions i a madurar i a ser persones més completes.

Emili Teixidor no s’està de dir-nos, entre altres coses, que la gent que llegeix viu més: viu la seva vida i la dels llibres que llegeix i, per això té més experiències, més emocions, més vides. De fet en aquest llibre Teixidor no diu res que no sapiguem però és important i ens va molt bé a tots plegats un text que reculli velles idees i suggeriments que els temps moderns i poc sensibilitats per la lectura ens podrien fer oblidar.

A través de 10 capítols, l’autor va repassant tots els àmbits que tenen relació amb el llibre (les biblioteques, l’escola, la famíia), com també les activitats implicades (el teatre, l’escriptura, la poesia...) mentre, alhora, no para de donar consells, repetir suggeriments, expressar desitjos, pautar criteris educatius que faciliten l’hàbit de la lectura, destacant el paper dels clàssics: clàssic és allò que sobreviu a la pitjor barbàrie, allò que sobreviu perquè hi ha generacions de persones que no es poden permetre ignorar-ho i, per tant, s'hi aferren a qualsevol preu.

(Dedicatòria amb què em va obsequiar l'Emili)

 No cal dir que Teixidor aposta fort per estimular a llegir i en dóna un bon pilot de motius, d’entre els quals en destaco un de contundent: Sense la literatura no seríem el que som. No seríem humans. I ho justifica amb arguments igualment contundents i clars: els llibres són la memòria del món... els llibres són molt més que les veus del passat, ens diuen més coses que la història de veritat. Els llibres ens porten a mons imaginaris, inventats, fantàstics, que només existeixen gràcies a les paraules, les paraules que encenen la nostra imaginació... Però, per damunt de tot, cal llegir en llibertat, sense pressions i sobretot per ser més feliç: encara que sabem que el tresor dels llibres mai no és real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquen als llibres la metàfora de la felicitat. I estic plenament convençut que Emili Teixidor la va trobar i, per això, fou un home feliç.

Josep Maria Aloy

"Els nens de la meva classe són com estrelles"

L'editorial Cruïlla acaba de publicar un llibre que porta per títol Les gallines del Batat i altres històries, escrit i il.lustrat per Victòria Tubau (Berga, 1959), dins la col.lecció "El Vaixell de Vapor". És un títol que no hauria de passar desapercebut per l'originalitat, la sensibilitat i l'emoció que desprenen no sols les seves pàgines sinó, i sobretot, la personalitat dels seus personatges.

El llibre  -Premi Vaixell de Vapor, 2012- està format per brevíssims capítols. Cada capítol porta el nom d'un nen de la classe: Batat, Leila, Fani, Mizar... i així fins a quinze. Un ventall o una galeria de personatges tots diferents però tots rics en sentiments. Així com aquell home -llegim a l'epíleg- que mirava les estrelles va veure que n'hi havia de tots colors, de totes les formes, de totes les mides: els nens de la meva classe són com les estrelles.

La narració, excel.lent, ens va presentant els protagonistes: Batat, és un nen que té deu gallines a la cuina... La mare el renya perquè ha deixat que les gallines es banyessin a la banyera i ho han mullat tot... O bé la Leila: quan la professora pregunta qui sap la poesia, la Leila fa que no amb el cap. Però en realitat sí que se la sap. Li fa massa vergonya dir-la a la classe. La diu quan va caminant sola cap a casa, fluixet, perquè ningú la pugui sentir...

Hi ha també la Fani, una personalitat forta. La Fani és una nena que sempre diu: Jo no ho sé fer. Es pensa que així ja no haurà de fer res... Al menjador fa una cosa semblant: a mi no m'agraden... El que li agrada és dibuixar. Un dia va dibuixar una casa i quan la va tenir acabada va trucar i va entrar a dins...

I el Mizar que està sempre castigat... perquè diu unes coses tan espantoses que no les puc repetir... O la Mela a qui agrada molt manar... sempre ho vol fer tot... O la Cleo: si hi ha en el món una persona més lenta que una tortuga, és la Cleo... Si menja una sopa que crema, quan acaba està congelada... O el cas curiós del Nur... el nen que costa de veure... desapareix quan té por que algú el renyi... quan té vergonya...

I m'aturo aquí perquè no vull estalviar la lectura del conte als mestres i als pares que probablement xalaran amb aquest reguitzell d'estrelles. Aquests són alguns dels nens de la meva classe -diu el narrador a la primera pàgina. La nostra escola és un edifici blanc de dues plantes que s'aixeca sobre el pati com un vaixell. Nosaltres en som la tripulació: pirates, corsaris i aventurers d'arreu del món, alts, baixos, grassos, prims, rossos, morenos, castanys.

Excel.lents metàfores sobre els nens i nenes d'una classe i d'una escola qualssevols: la del vaixell i la seva tripulació i la de les estrelles totes diferents però totes estrelles. Poques vegades és tan plaent llegir un llibre. Poques vegades una narració és capaç d'arrencar-te un somriure rere l'altre i al mateix temps fer-te venir pell de gallina. Senzillesa i sensibilitat, en aquest volumet, semblen paraules de la mateixa família.

Josep Maria Aloy

(Dedico aquest comentari a tot el personal del programa "Puntal", de Manresa, que treballa desinteressadament donant suport escolar a nens i nenes amb problemes d'aprenentatge però que no, per això, deixen de ser també estrelles, cada una amb la seva personalitat diferent, rica i entranyable).