dilluns, 18 de febrer de 2019

“El teu nom és Olga”, de Josep M. Espinàs




És que el fonoll és defectuós
perquè no és una rosa?
(Josep Maria Espinàs)

Si alguna diferència mostren les noves generacions amb les generacions anteriors és la facilitat i l’espontaneïtat a l’hora de parlar sobre qualsevol dels temes d’actualitat i mantenir qualsevol debat sobre tot allò que avui colpeja la societat com poden ser el la igualtat de gènere, l’assetjament sexual, l‘educació de les emocions i l’us de les noves tecnologies entre altres.

I entre aquests altres, diria que hi podríem encabir les drets humans, el respecte per les persones i, per tant, la solidaritat cap als altres vinguin d’on vinguin i siguin com siguin. Les novel·les juvenils van plenes de temes com els que acabo d’enumerar però poques vegades he trobat textos que parlin del respecte que cal mostrar a aquelles persones amb alguna disminució o discapacitat i, per tant, el llibre que Josep Maria Espinàs, “El teu nom és Olga”, publicat per La Campana l’any 1986, va dedicar a la seva filla mongòlica o amb síndrome de Down, és un botó de mostra per als joves lectors d’un comportament just i ple de complicitat.

Vosaltres dieu Mongòlic.
Nosaltres diem Síndrome de Down.
Els seus companys li diuen pel seu nom.

(Text d’un cartell de la Fundació
 Catalana per a la Síndrome de Down)

       “El teu nom és Olga” és un recull de cartes que l’escriptor Josep Maria Espinàs escriu a la seva filla nascuda amb síndrome de Down i que va morir el dia sis d’aquest mes de febrer. Si alguna virtut té el llibre –i en té més d’una- és el fet de saber transmetre les sensacions que provoca el naixement d’un fill amb aquestes característiques però sobretot com els pares afronten la problemàtica i n’assumeixen l’educació i la convivència. Espinàs, al llarg de totes les disset cartes que escriu a la seva filla, mostra una enorme lucidesa i serenor. Són cartes dignes de ser llegides i assumides per aquells lectors que poques vegades hauran tingut ocasió de reflexionar sobre un tema tan dolorós com pot arribar a ser aquest. És per aquest motiu que crec que la seva lectura pot fer prendre consciència a molts d’aquests lectors.

Les cartes del pare de l’Olga estan plenes d’estimació, de comprensió i sobretot d’acceptació. Escampen optimisme i molta complicitat. Esdevenen un cant a la vida i a l’amor a la vida. Posen en evidència qüestions com: el primer dret que tenen els fills subnormals és tenir uns pares normals. Normals vol dir uns pares que acceptin el seu fill deficient com un ésser humà que s’incorpora a la seva vida, no que la destrueix.... Normals vol dir uns pares que no s’ensorren davant la dissort, sinó que saben estimar les petites o grans satisfaccions que dona, també, la vida... Normals vol dir uns pares que en comptes d’alimentar malaltissament la seva excepcionalitat de pares, alimenten constructivament la seva normalitat de persones...

Espinàs no dubta gens a l’hora d’explicar petites anècdotes divertides de l’Olga per demostrar que no és ella la que és diferent: tots som diferents perquè cadascú és ell i cadascú és com és... i l’ Olga no és un subproducte de la natura catalogable sense dubtes sinó un ésser plenament humà. Jo sóc més intel·ligent que tu, però no estic segur de ser més “humà. I en un altra de les cartes afirma: m’emociona sentir-me el teu pare, i compartir amb tu tantes habilitats i tantes ineptituds.



I li explica que ella no sap què vol dir “subnormal”, però moltes persones que son adultes i intel·ligents tampoc no ho saben. Si sabessin què hi ha al darrere de la paraula “subnormal” no la farien servir tan inconscientment. Perquè la fan servir com a insult. Insultar algú dient-li que té una intel·ligència per dessota de la normal. Com si tenir una intel·ligència inferior a la mitjana fos un delicte, un pecat, un vici, una culpa. És com insultar algú dient-li “cec de naixement”, o “sord”, o “invàlid”. Una esplèndida lliçó per aquells que la vulguin escoltar.

L’Olga ens ha deixat fa pocs dies però estic segur que ha marxat feliç i l’autor de les cartes, malgrat la pèrdua, ha d’estar satisfet de la feina feta i de les hores que ha passat amb ella. Nosaltres, els lectors, joves i no tant, hem pogut aprendre una magnífica lliçó.

Josep Maria Aloy

dilluns, 11 de febrer de 2019

“No tinc por!”, un poemari bellíssim de Ramon Besora




Ha estat probablement l’arribada de les netes el que ha estimulat l’escriptor i editor Ramon Besora a teixir uns quants versos més per poder-los regalar al seu parell de joies i, de passada, a tota la resta de joies de la mateixa edat que tenen o tindran el privilegi de poder accedir a una obra poètica insòlita i bellíssima com la del poemari “No tinc por!”

No fa gaire ja vaig comentar en aquest mateix blog un altre recull de poemes d’aquest mateix autor titulat “Zoo de paraules” un excel·lent petit bestiari publicat per Edicions Edebé, que recull vint-i-dos poemes dedicats a un bon grapat de bestioles. D’aquest bestiari en destacava la delicadesa, el bon gust i el bon humor, així com la riquesa d’uns textos plens de sensibilitat. (Veure’n més informació).


 El llibre que presento avui, publicat per Bambú i il·lustrat per Àfrica Fanlo, recull vint-i-tres petits poemes amb els quals, i segons el text de la contracoberta, Ramon Besora ens proposa un viatge poètic per l’univers fascinant de les primeres sensacions, dels primers descobriments, de les primeres paraules de la natura i del món que ens envolta: sol, lluna, formigues, estiu, cucut, cirerer... Literatura iniciàtica per a esperits intrèpids.

       La gràcia i l’interès d’aquests poemes cal trobar-los sobretot en la capacitat i l’habilitat de l’autor a l’hora de descriure, amb gran delicadesa i precisió, les coses més petites des de l’hivern a qui un núvol petit li envia un abric perquè no tingui fred, passant per la visió de les ones que van gronxant la Lluna, que ha caigut al mar o la bonica sensació d’escoltar el rossinyol com canta a les seves cries cançons de bressol...



Són versos que parlen el llenguatge dels lectors més petits, on somriuen els colors, on les pomes, galtes rosades, rodones, regalen tantes aromes... El recull, en definitiva, esdevé una simfonia de llums i de matisos; un esclat de ritmes on tot és música, alegria i balls, com el del ratolí que canta i balla tocant el violí...


Però l’autor sap que no tot és tan bonic ja que a vegades hi ha foc al bosc i les abelles amb tant de fum ploren llàgrimes de mel... El recull sorprèn també amb un poema final que porta el mateix títol que el llibre: “Jo no tinc por” que encoratja els lectors a vèncer les pors i a fruir de la vida amb alegria. Un missatge estimulant que no pot ser més adient. Tot un regal d’un mestre-escriptor detallista i entusiasta i un bon regal al públic infantil que sens dubte aplaudirà uns mots tan ben teixits. Un crit, en definitiva, a favor de l’autenticitat i la llibertat. Que els poemes onegin com senyeres!

Josep Maria Aloy

dilluns, 4 de febrer de 2019

“Retorn”, de Carles Casajuana, una lliçó excel·lent de literatura




Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava
pel camp i que, en tornant de donar un volt,
deia el que havia vist, a tots portant consol.
(Joan Ferrater)

“Retorn”, la novel·la de Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954), publicada per Columna, narra la visita del poeta Josep Carner a la Barcelona encara franquista, l’any 1970, després de 30 anys d’exili. La novel·la és la crònica d’aquest “retorn” quan Josep Carner, el príncep dels poetes catalans, no sabem massa per quin motiu, retorna a casa quan ja és molt gran i es troba en un procés de degeneració física que no li permet entendre i viure, amb intensitat i plenitud, aquesta part final de la seva vida.

Aquesta situació física i mental del poeta el converteix en un protagonista excepcional i molt vulnerable que permet que el lector el vagi descobrint a poc a poc i el vagi estimant, tant a ell com a la seva obra. Podria dir que el llibre de Casajuana esdevé una boníssima porta d’entrada a l’estudi de la biografia del poeta per part, sobretot, dels estudiants de literatura de qualsevol institut. Una lliçó excel·lent de com ensenyar la literatura als joves. Ensenyar-la i fer-la estimar.

Filla del cel, jo só la Font de l’Oreneta,
em descobrí l’ocell i em coronà el poeta...
(Josep Carner)

            

Diversos son els aspectes que ens permet descobrir la novel·la de Casajuana. En primer lloc, la situació política del moment a l’estat espanyol i la necessitat d’exiliar-se si hom no volia patir les conseqüències nefastes de la dictadura franquista que afectava, i de quina manera, la trajectòria de molts intel·lectuals catalans del moment. A la novel·la hi trobem també les figures de Calders, Pere Quart, Salvador Espriu i d’intel·lectuals com Marià Manent o Joan Triadú, entre d’altres. Va evidenciar-se clarament que aquest retorn no va ser comprès igual per tothom i, fins i tot, va incomodar a alguns. Per què després de 30 anys d’exili torna a una Barcelona encara franquista? Per què es va desdir de la seva intenció primera i va tornar abans de la mort del dictador?

Un altre dels aspectes narratius que crida l’atenció del lector i li aporta una agradable sensació és el desenvolupament d’una trama formada per dues línies argumentals que avancen paral·leles entrecreuant-se constantment. D’una banda la crònica del retorn del poeta a Catalunya i de l’altra l’evolució que està fent el protagonista, en Lluís, un jove estudiant de dret, que s’ha ofert per acompanyar i ajudar el poeta en tot allò que calgui, però que alhora fa la seva vida, amb la seva parella, els seus amics, la seva família i els seus projectes... A mesura que la novel·la avança també avança el creixement personal d’aquest jove i avança també el seu coneixement del poeta:  A mi m’agradava acompanyar-lo perquè notava que, quan estàvem sols, s’establia entre nosaltres una relació diferent, més estreta. Coneixement i fascinació, que és el que sent també el lector que s’identifica sovint amb aquestes mateixes emocions i provoquen una admirable fruïció.

De rosegar ton silenci
es migra mon pensament,
 campana desbatallada
 caiguda al fons d’un torrent.
(Josep Carner)

Hi ha, al llarg de la novel·la, escenes brillants i cinematogràfiques que provoquen una bona dosi d’expectació i d’emoció com l’arribada de Josep Carner a l’aeroport: ... Quan Josep Carner va sortir, amb abric, bufanda i barret, agafat de la dona, una onada de murmuris va recórrer la gent que l’esperava. L’aire ranci, d’home d’un altre temps, era inconfusible, i la cara mig d’astorament mig d’il·lusió, de no acabar-se de creure que era de debò a l’aeroport de Barcelona i que tota aquell multitud havia vingut a rebre’l. Josep Carner arrossegava els peus recolzant-se en la dona, que portava un abric d’astracan descordat, amb un mocador molt gros lligat al coll, i somreia com la primera dama d’una gran potència. Una noia li va oferir un ram de roses i ella el va agafar amb els ulls espurnejants de satisfacció. La gent aplaudia i a Josep Carner se li van negar els ulls... Són escenes emotives que ajuden a entendre com vivien aquella situació molts dels personatges rellevants del moment i quines eren les dificultats per consolidar una obra literària escrita enmig de les dificultats dels  alts i baixos de la guerra.

A una gentil minyona
 que mai no té el cor marrit:
 tots li diuen Mariona
 i quan riu és un deli.
(Josep Carner)


La novel·la mostra una excel·lent qualitat literària que convida a qualsevol lector a llegir-la amb ganes perquè li permet assaborir el gust per la llengua ben escrita. Al llarg del llibre s’observa també un degoteig de petits fragments d’alguns poemes de Josep Carner que hi aporten bellesa i sensibilitat. Una obra, en definitiva, molt recomanable als amants de la literatura de casa nostra. Recomanable i del tot aconsellable.

Josep Maria Aloy


dilluns, 28 de gener de 2019

“Ja us enxamparé, pocavergonyes!”, de Xavier Blanch




“Ja us enxamparé, pocavergonyes” de l’escriptor Xavier Blanch, dibuixat per Sílvia Cabestany i publicat per Animallibres, és un relat infantil, senzill, espontani, atrevit i escrit amb un llenguatge planer, desimbolt i espontani que flueix bé i no deixa que el lector l’abandoni a mig fer.

Es tracta d’una aventura, en un poble petit, entre una colla de nens i nenes que tan aviat juguen junts i estan a partir un pinyó com es detesten –sobretot els nens a les nenes- i no volen saber res els uns de les altres. Però sempre amb tota la naturalitat del món i sense massa escarafalls. Un llibre de colla amb totes les característiques habituals dels llibres que tracten aquest subgènere, que ha estat molt cultivat en la nostra literatura infantil i juvenil.

Però no és tant un relat pel que s’hi explica sinó per com s’hi explica. No és tant important potser el tema com el seu desenvolupament i  com els moviments dels personatges. No és tant la problemàtica que ha de resoldre la colla com la forma de resoldre-la. No són els fets només allò que importa al lector, sinó la mateixa colla, les seves relacions i les actituds de tots els seus protagonistes davant dels fets.


 En Peret i en Xesco són els protagonistes que encapçalen i dirigeixen les actuacions. Valents, decidits, sense pèls a la llengua, expeditius, llestos... Són molt diferents, però també són amics inseparables i la seva amistat els porta a resoldre uns robatoris en un poblet on els robatoris no s’havien donat mai i que coincideixen amb l’arribada d’un campament de gitanos. Però, pobres gitanos, ells tampoc no en tenen pas la culpa. Què està passant, doncs, en aquest indret tranquil i pacífic on no passava mai cap fet desagradable? Qui són els pocavergonyes que han d'enxampar? Això és el que hauran d’esbrinar els membres joves de la colla i que el lector haurà de descobrir pel seu compte. I, a diferència d’altres aventures de colles, serà el resultat qui enfortirà l’amistat de la colla i no pas l’amistat qui ajudarà i permetrà resoldre el problema.

Josep Maria Aloy

dilluns, 21 de gener de 2019

“Els animals del bosc”, un àlbum excel·lent i molt atractiu




“Els animals del bosc” és un àlbum il·lustrat que continua la sèrie iniciada amb “Els animals de la sabana” i “Els animals de la mar”, obres excel·lents pensades i destinades a conèixer millor els animals des d’una edat ben jove. Editats amb fotografies molt atractives, acompanyades de textos breus que aporten informacions precises sobre cada un dels animals. En el cas del llibre que presentem avui es tracta de vint animals del bosc on hi podem trobar des del mussol fins a la puput passant per la guineu, l’eriçó, el cérvol, el teixó... entre altres.


 Cada animal és descrit amb un primer text on s’especifiquen alguns dels seus trets o particularitats de la seva espècie. Uns textos molt més breus n’expliquen algunes curiositats que, sens dubte, fascinaran els joves lectors –i potser no tan joves- com és el cas, per exemple,  de l’esquirol que explica com la seva cua li serveix de manta i de contrapès alhora... o bé el cas de la puput que no neteja mai el seu niu i així la mateixa pudor dels excrements espanta els predadors que podrien tenir la temptació de menjar-se els pollets mentre els pares són a fora, buscant aliment.


 Tot aquest seguit de textos tan breus com atractius així com la col·lecció d’exuberants i detallades fotografies converteixen aquest àlbum en un interessant i deliciós recorregut pel món dels animals. Un autèntic regal de l'editorial Algar!

Josep Maria Aloy



dilluns, 14 de gener de 2019

“La nena huracà i el nen esponja”, un àlbum exquisit





“Des de ben aviat, tothom va descobrir la força del vent als pulmons de la nena huracà. Plorava amb una força descomunal. Somreia amb la mateix intensitat. Quan va començar a gatejar, allò era un campi qui pugui. Quan va començar a caminar, els pares van decidir encoixinar la casa sencera; el terra, el sostre, les parets...”

“Un dia, la nena huracà va conèixer el nen esponja... Quan el nen va mirar la mare per primera vegada, va imitar el seu somriure tímid... A casa, quasi no plorava, no demanava gaire i donava poca feina... De vegades ningú notava la seva presència, mentre que ell notava la presència de tothom...


Quan la nena huracà va acabar el primer dia d’escola, la professora feia cara d’estar més esgotada que mai... Quan el nen esponja va acabar el primer dia d’escola, la mestra va dir als pares: “És molt bon nen”...
Quan la nena huracà va tenir la seva primera mascota, va ser una festa única. El cadellet es va adaptar a la nena huracà. Feia tombarelles amb ella... La primera mascota del nen esponja va ser una tortuga i el nen va fer una festa interna..
La nena huracà era molt intel·ligent, tan intel·ligent que acabava els deures i els exàmens abans que ningú. Volia ser lliure per volar! El nen esponja era molt intel·ligent, fins al punt que sempre era l’últim a acabar els deures i els exàmens, perquè volia assegurar-se que tot estava bé.


 Aquests són els dos protagonistes d’aquest atractiu conte, de l’editorial Animallibres, amb text d’Ilan Brenman. Dos protagonistes completament diferents... Els dos amb grans qualitats... els dos amb grans diferències...No puc explicar el final, però el plantejament ens obliga a reflexionar sobre el resultat de la seva coneixença i sobretot de la seva peculiar relació... Les diferències entre persones separen o uneixen? Ens allunyen o ens enriqueixen? El lector jove és qui ho ha de comprovar, i si cal, l’hem d’acompanyar en la lectura per tal d’ajudar-lo a reflexionar sobre el tema de l’amistat, sobre les diferents maneres de ser, sobre la tolerància i l’acceptació... Val la pena dedicar-li temps, oimés amb l’acompanyament d’unes il·lustracions tan exuberants, ampul·loses, divertides i descriptives de Lucia Serrano.

Josep Maria Aloy.

dilluns, 7 de gener de 2019

La literatura per a nois i noies celebra també els seus aniversaris




La literatura mal anomenada d’adults, o Literatura amb majúscula, acostuma a publicar cada any el llistat d’obres i d’autors que celebren algun aniversari o alguna efemèride per tal de rebre el merescut homenatge dels lectors i de la societat per a la qual escriuen i treballen.

Això, tan fàcil d’organitzar, i alhora tan just, no s’acostuma a fer en el món del llibre per a nois i noies i aquesta invisibilitat ens sorprèn, oimés quan molts autors d’aquest gènere també són autors d’obres per a adults. En algun cas es dona la incoherència que d’un autor amb obres per a adults i per a nois i noies, tan sols se’n destaquen les obres per a adults, o sigui, les de Literatura amb majúscula deixant la resta com a obres incomprensiblement menors o secundàries.



       No reconèixer ni valorar la literatura per a nois i noies és no tenir en compte ni valorar les obres i els autors que pertanyen a aquest gènere. És no demostrar interès per a la formació de lectors joves que seran els qui hauran d’enfrontar-se amb la literatura d’adults en el futur, llegir-la, valorar-la i sobretot disfrutar-la. Un llegat que ens hauria de comprometre més per ser el nostre, el més genuí, el més propi.

És per això que els que apreciem la literatura per a nois i noies ens entossudim a publicar qualsevol efemèride, celebració o aniversari sobre els autors d’aquesta literatura i aquelles obres que celebren alguna data d’especial importància. Ens cal, a tots plegats, més sensibilitat cap als nostres referents literaris. Ens cal saber estimar la nostra literatura, ja des de ben petits.

Les principals celebracions i efemèrides del 2019

Aquest 2019 és un any farcit de celebracions, començant per la commemoració, el dia 1 de gener, del centenari del naixement de l’escriptor J. D. Salinger, autor d’”El vigilant en el camp de sègol”.

També celebrarem, el 6 de maig, el centenari de la mort de l’escriptor L. Frank Baum, autor del clàssic de literatura infantil i del conegudíssim “El màgic d’Oz”. Un llibre realment màgic!

El 31 de juliol serà el moment de recordar els 75 anys de la mort d’Antoine de Saint-Exupéry, autor de l’excepcional “El petit príncep”.

El mes d’agost podrem homenatjar l’autor de “Moby Dick”, Herman Melville, pels 200 anys del seu naixement.

El 3 de desembre farà 125 del naixement de Robert Luis Stevenson, l’autor de “L’illa del tresor”.

A casa nostra celebren el seu 50è aniversari cinc novel·les que van fer furor l’any 1969, any de la seva publicació a Edicions de La Galera. Són “La colla dels deu”, de Joaquim Carbó; “Viatge al país dels lacets” i “Festival al barri d’en Pitus”, de Sebastià Sorribas;  “Dídac, Berta i la màquina de lligar boira”, de l’Emili Teixidor i “Rovelló” el best-seller del veterà Josep Vallverdú, escriptor que acaba de complir 95 anys en plena forma. Una efemèride col·lectiva que ens cal reconèixer i homenatjar!

Altres commemoracions que cal tenir en compte són els 45 anys de la novel·la “Mecanoscrit de segon origen” de Manuel de Pedrolo i “Foc a l’albera” d’Estamislau Torres.

També celebrarem els 40 anys de dues novel·les de l’estimat Joan Barceló i Cullerés, mort als vint-i-cinc anys. Són “Viatge enllunat” i molt especialment “Ulls de gat mesquer” una excel·lent novel·la que tant de bo algun editor s’animés a reeditar amb motiu d’aquest aniversari.

Mercè Canela celebrarà també els 40 anys de la seva divertida novel·la “Utinghami, el rei de la boira” així com Joaquim Carbó podrà fer-ho de “Calidoscopi de l’aigua i del sol”, d’“El país d’en Fullaraca” i del primer volum de la seva sèrie del detectiu Felip Marlot. Gabriel Janer Manila s’hi afegirà pels 40 de la seva bellíssima novel·la “Com si els dits m’haguessin tornat cuques de llum” i Empar de Lanuza amb “El savi rei boig i altres contes”; Robert Saladrigas amb “El viatge prodigiós d’en Ferran Pinyol” i Oriol Vergés amb la seva original novel·la “El Superfenomen”.



Una celebració insòlita

Des de fa 25 anys es duu a terme un programa setmanal, “Llegir per sentir”, a Ràdio Vilafranca, dedicat a la LIJ (Literatura Infantil i Juvenil). Es tracta d’una efemèride molt poc habitual que és possible gràcies a l’esforç i a la dedicació de persones com Josep M. Soler, com a locutor i entrevistador i el coordinador del programa, el conegut crític i escriptor, Pere Martí i Bertran.

Pel programa “Llegir per viure” hi ha passat gairebé la majoria d’autors de literatura per a nois i noies, d’il·lustradors, bibliotecaris, crírics i tots els amants del foment de la lectura i de la formació de lectors. Desitgem que el 2019 sigui un any ple de celebracions per a un aniversari tan atractiu, interessant i insòlit com aquest.

Una literatura que dona molt de sí

No ens els acabaríem pas... La nostra literatura infantil i juvenil no té res a envejar a la que ens arriba de fora ja que ha donat i continua donant molt de sí. Alguns dels seus textos són ja grans clàssics que mereixen ser reconeguts pels lectors i cal que els reivindiquem i els fem arribar allà on ham d’arribar perquè es tracta d’una literatura atractiva, positiva i sobretot enriquidora. Llegint-la, aquesta literatura, que hauria d’anar també amb majúscules, honorem i mostrarem la nostra complicitat i gratificació per les nostres lletres. Feliç 2019!

Josep Maria Aloy