"Laura", o la recerca de la pròpia identitat

Stonberg Edicions acaba de publicar la novel·la juvenil "Laura" de l'escriptor Antoni Tàpia (Barcelona, 1981). La protagonista, una adolescent de 18 anys, amb la Selectivitat acabada, no sap com afrontar alguns dels problemes, més aviat normals a l'adolescència, com són una mala relació amb els pares i el trencament de la relació amb el noi amb qui surt, i inicia un viatge esbojarrat per la vida que la portarà per camins encara més dolorosos i dramàtics que la faran madurar de veritat i sense contemplacions.

 

"Quan la vida et faci una mala passada,

pots abandonar-te a l'autocompassió o aprofitar

l'ocasió per sortir-ne enfortida. Cada obstacle pot ser

un motiu per enfonsar-te o una oportunitat per fer-te

més forta. L'elecció és només teva."

 

       Laura, la protagonista de la novel·la, opta, excessivament desesperada, per deixar la família i els amics i buscar noves experiències en un món que, de moment, no s'imagina, però que anirà esdevenint cada vegada molt més dur del que ha tingut fins ara, tot vivint i suportant experiències que li mostraran una nova vida ben diferent. Segons diu la contraportada del llibre: "Laura" és una novel·la sobre una jove que descobreix el món dels adults, amb les seves llums i les seves ombres. Sola i lluny de casa, la protagonista coneixerà l'amistat, l'amor, el sexe, la mort, l'alegria, la tristesa... Però, per sobre de tot, es descobrirà a ella mateixa actuant i sentint com mai abans havia fet.

 

Tot i la presència d'alguns tòpics habituals en novel·les d'aquest gènere -i potser inevitables quan es tracta de descriure l'adolescència- l'autor sap teixir una trama que va creixent en intensitat i bon ritme i va explorant les capacitats de la protagonista per afrontar tot el que li va caient al damunt. El missatge, òbviament, serà clar: la Laura tindrà molt de temps per rumiar sobre la idea que al llarg de la pròpia vida qualsevol persona experimenta multitud de vides diferents. El lector, acabada la lectura, serà testimoni que la protagonista segueix sent la Laura però que és una altra Laura. El resultat d'aquest viatge iniciàtic li haurà servit per créixer i enfrontar-se, ara sí, a la vida amb un nou enfocament emocional, amb un nou bagatge i una nova càrrega de maduresa: ...allò que li havien semblat catàstrofes de proporcions bíbliques no eren més que mals tràngols d'aquells que tots els mortals viuen per desenes al llarg de la seva vida.

 

Una acurada descripció dels personatges i un interès per anar marcant, pas a pas, la trajectòria vital de la protagonista són dos dels elements més atractius de la novel·la que, en molts moments, seduiran els lectors adolescents fent-los poc o molt partícips de les experiències de la Laura, experiències que viuran amb més o menys intensitat com si ells mateixos en fossin també protagonistes. Crec que aquest és l'objectiu que pretén l'autor: que sense forçar les coses, les sensacions viscudes per la Laura es transmetin al lector i aquest les faci seves. La novel·la esdevé aleshores un mirall on el lector veu projectada també una part de les seva vida i de la seva història personal.

 

Josep Maria Aloy

"Com un record d'infantesa", una novel·la-homenatge a Ovidi Montllor

"Com un record d'infantesa

sempre recordaré

a la Teresa,

ballant el vals."

(Ovidi Montllor)

El cantant i autor de cançons Feliu Ventura acaba de publicar a l'editorial Sembra Llibres la novel·la "Com un record d'infantesa" on debuta en la narrativa amb una reveladora novel·la il·lustrada per Daniel Olmo.

Enllaçant les lluites populars de Xile amb les de casa nostra, aquesta història de compromís i memòria té com a eix central la figura i l'obra de l'Ovidi Montllor, així com les ferides i esperances dels qui van combatre a les files militars. El resultat és un vibrant i bell homenatge al cantautor d'Alcoi.

Ovidi Montllor

       Tal com podem llegir a la contraportada del llibre, Víctor és un jove xilè dibuixant de còmics que va perdre els pares en un accident de cotxe quan era un infant. Des d'aleshores ha viscut amb el seu avi, un vell republicà exiliat. L'última voluntat d'aquest i un missatge ocult en un disc d'Ovidi Montllor el portaran al cor del País Valencià, on coneixerà Martina, una antiga revolucionària xilena, i la seua filla Violeta. Amb elles resseguirà el fil d'un secret familiar que el canviarà per sempre.

  

"...la música no es pot dissociar del seu context.

Les cançons formen part de les vivències

que evoquen a totes les persones que les escolten."

La història, explicada amb bon ritme i una bona dosi d'emoció, fa transitar el lector, de forma equilibrada entre els dos escenaris esmentats: d'una banda els carrers i barris de Xile, convulsos i agitats pels moviments politico-socials, a l'entorn sobretot del cop d'estat de Pinochet de 1973 i, de l'altra, el viatge del protagonista a Alcoi a la recerca d'una part de la història familiar molt lligada a la música i a les cançons d'un home convençut i lluitador com fou Ovidi Montllor. No passen gens desapercebuts, en aquest segon escenari, els anys nefastos del franquisme i les conseqüències de la seva política dictatorial.

"...no deixes que doblegen les teues conviccions,

aprofita la vida i gaudeix de la gent preciosa

que encara hi ha al món..." (24)

 És impossible llegir la novel·la i no sentir de fons les cançons de l'Ovidi. El component emocional que tenen les seves lletres constitueixen un acompanyament constant que a moments s'accentua i esdevé una música de fons emotiva i imprescindible. Les cançons -segons Feliu Ventura- encapçalen els capítols del llibre però també il·lustren un moment social del nostre país, que va ser el final de la dictadura i el principi de la modèlica Transició, que no deixa de ser una època paral·lela a la que vivim ara: una societat que volia fer un procés constituent cap a una realitat nova i canviar tot el que era antic.

La novel·la, al marge o no de les cançons de l'Ovidi- esdevé una reivindicació clara i una defensa de la memòria històrica com un fet molt important que ens transforma com a persones i com a societat. Xile és un lloc -diu l'autor- on molts espais de memòria ja no existeixen perquè han sigut destruïts i la memòria es reconstrueix a través d’espais simbòlics: a Villa Grimaldi hi ha un jardí de roses en record de les dones que hi van ser torturades i desaparegudes. L’art i les cançons no deixen de ser també una reconstrucció simbòlica de la memòria. Les cançons d’Ovidi i dels nostres cantautors que van començar als 60 i 70, potser sense adonar-se’n, estaven preservant una part de la història per al futur.

 Per tots aquests continguts, per la forma com està explicada la història, pel ritme creixent que va adoptant la seva lectura i per l'estímul que suposa per al lector una mirada reflexiva a la història del propi país i de la trajectòria de la pròpia família, crec que la novel·la és una lectura molt recomanable també als lectors joves. Potser per la necessitat d'explicar la història i de difondre-la perquè no es perdi i perquè no l'oblidem. Potser per la necessitat de prendre posició davant de totes les coses que ens afecten a nosaltres i als homes i les dones del món. Per tot això i més és una lectura recomanable, certament.

Josep Maria Aloy

Faules de sempre per als lectors joves d'avui

 Eumo Editorial acaba de publicar "Faules de sempre i altres contes d'animals", un recull de nou relats adaptats als lectors joves d'avui per les professores M. Carme Bernal i Carme Rubio, especialistes en literatura per a infants. El volum ha estat bellament il·lustrat per Laura Reixach.

No sé si avui les faules passen per uns moments crítics davant d'una societat que no està massa predisposada a rebre ni a donar consells ni doctrines moralistes. Avui molts mestres i pares rebutgen qualsevol mena d'exhortació a les generacions joves que és l'objectiu principal d'una faula.

El que és ben cert, però, és constatar amb quina facilitat els lectors joves accepten i es diverteixen amb la majoria dels protagonistes animals de les faules i observen i s'adonen de com arriben a ser-ne, de murris, alguns i de desconfiats i falsos els altres i com el més llest sempre surt victoriós de les seves trifulgues amb la resta del bestiar.

"La cua del ratolí"

       El recull de "Faules de sempre" està format per nou relats, protagonitzats tots ells per animals de tota mena on, com és propi de les faules, permeten exhibir les seves millors qualitats -la murrieria, la intel·ligència, l'esforç...- o bé, contràriament la seva habilitat per enganyar, fins i tot per mentir sense escrúpols. Qualitats i defectes que, malgrat que són escenificats per animals, van destinades a criticar directament les conductes dels humans.

Les faules, ha dit algú, són històries fictícies que diuen la veritat. Totes elles adopten el recurs d'un desenllaç més o menys moralista però que no sempre és allò que preval després de la lectura. El lectors joves valoren per damunt de tot com es mouen els diversos animals que les protagonitzen i quines són les estratègies que s'inventen per sortir guanyadors dels seus embolics. Normalment allò que aconsegueix la seva lectura -més que una lliçó moralista- és el somriure sincer i espontani del lector que durant la lectura del text ha mostrat la seva simpatia amb algun dels animals i arriba a identificar-se amb ells. I és que per això es van inventar les faules. I les que presentem avui tenen aquestes característiques i aquesta finalitat. Literàriament són textos correctíssims, ben treballats i presentats amb elegància, il·lustrats amb precisió i detallisme i buscant sempre la complicitat amb els lectors, que tots sabem com és de fàcil seduir-los quan els presentem històries senzilles, divertides i especialment protagonitzades per animals.

"El lleó i l'home"

Els nou relats de "Faules de sempre"... tenen l'atractiu suficient per empènyer els lectors joves cap a territoris ficticis però plens de bonhomia, de sorpreses, de propostes interessades formulades per alguns individus de la nostra fauna més propera. L'objectiu: fomentar la lectura de forma divertida, sense rebaixar-ne la qualitat literària i permetent que els lectors observin i revisin algunes conductes animals i els seves conseqüències i, si volen o si s'escau, se les apliquin. Per què no? Algunes són ben senzilles i, tanmateix, ben ingènues, com la petita lliçó que es desprèn de la faula búlgara L'ós que es va clavar un osset a la gola, i que fa així:

Si quan et fan un favor

no saps que l'has d'agrair,

pot passar-te com a l'ós

que es va haver de penedir

de no haver estat generós,

i va acabar menjant flors.

Josep Maria Aloy

"Res no és com diuen els contes", d'Anna Tortajada

L'editorial Animallibres acaba de publicar un excel·lent conte d'Anna Tortajada (Sabadell, 1957), molt ben il·lustrat per Jorge del Corral que, malgrat el títol, és un cant a l'art d'explicar contes i sobretot a l'art de saber transmetre els sentiments i desitjos dels infants immersos en un món que no sempre troben fàcil de suportar i de resistir.

" ...no és que siguin mentida sinó que cada vegada

que els tornes a llegir, i a mesura que et vas fent gran,

si ets prou eixerit, en pots descobrir altres significats,

en allò que ens ensenyen els contes..."

       La Júlia no té cap ganes de fer-se gran. Demà farà 10 anys... Hi ha alguna poció màgica per no créixer? La Júlia mira la gent, a l'autobús, i gairebé tothom fa cara de pomes agres. Tothom s'enfada i rondina... El seu esperit crític de nou anys fa que es plantegi moltes qüestions sobre la manera de ser dels grans i es pregunta constantment què ha de fer per superar els dubtes i els obstacles d'una societat bastant infeliç i incapaç de trobar solucions a molts dels seus problemes.

Tot i així, la Júlia té la il·lusió que demà, pel seu aniversari, li comprin un abric que té ullat a una botiga de roba de segona mà. Ella té tres abrics que es posa per pensar... però se li han fet petits... Es refia d'aquell conte que diu que quan la mare fa l'últim petó a un fill, encara que aquest ja dormi, li passa la mà pel front i li llegeix el pensament. La Cristina, la seva germana gran, li ha dit i repetit que res del que diuen els contes és veritat i la Júlia ho vol comprovar... No sols això, també voldrà comprovar si a la vida les coses s'esdevenen com en els contes... i, és clar, haurà d'anar descobrint que no és ben bé així, exactament.

"Trobar l'elixir de la vida consisteix a aprendre

a estar content per dins i a gaudir de les coses...

Et diré un secret: aquesta font és dins nostre.

I a l'hora de la veritat, menuda, l'única cosa

que compta és haver estat feliços..."

Per aquest viatge comptarà amb persones sensibles que l'estimen molt com són l'avi Gaspar, un bon explicador de contes. També comptarà amb la seva millor amiga, Carlota, i sobretot amb el Pere, un nen també especial però amb un gran cor i moltes ganes de complaure la seva amiga.

A través d'aquests personatges, i a través de les seves atractives converses, s'aniran revisant conceptes no sempre fàcils d'entendre pels infants com són l'amistat, la crisi econòmica, la pobresa, l'ecologia i sobretot la mort, arran de la pèrdua de l'avi Gaspar que provoca un daltabaix a la Júlia i que van ratificant que la vida no és tan plàcida com un conte bonic. I a sobre els pares no li regalen l'abric que havia demanat. Serà que no és veritat el que diuen els contes i per tant allò que les mares fan de passar la mà pel front de la filla per llegir-li el pensament no deu ser veritat? No deu ser veritat que existeix el famós elixir de la vida de què parlen alguns contes?

"...els bancs feien fora de casa les famílies que

no podien pagar la hipoteca. La mare tenia por.

El pare reia cada cop menys. I la Júlia no sabia

ben bé què passava, perquè els pares

no els explicaven res. ... i es passava

moltes estones a l'armari, amb l'abric lila,

que era l'abric de quan estava amoïnada."

Sort que l'avi Gaspar va ser a temps a manifestar-li un secret que la Júlia recordarà sempre més: Trobar l'elixir de la vida consisteix a aprendre a estar content per dins i a gaudir de les coses... aquesta font és dins nostre. I a l'hora de la veritat, menuda, l'única cosa que compta és haver estat feliços...

Malgrat un final tan emotiu el conte és molt optimista i afronta els diversos temes amb molta naturalitat i sobretot sinceritat. És un bon text per fer arribar als lectors joves que busquen sortides als diversos inconvenients de la seva vida i volen enfrontar-s'hi amb ganes d'esbrinar perquè res no és com diuen els contes.

Josep Maria Aloy

"El nen dibuixat" el primer conte infantil de Martí Gironell

Amb "El nen dibuixat" (La Galera, 2015), l'escriptor Martí Gironell s'endinsa, per primera vegada, dins del món de la literatura infantil amb un conte que, il·lustrat amb uns atractius i rutilants dibuixos de Pedro Rodríguez, gira a l'entorn de la necessitat de fomentar el gust per la lectura des de la infància.

       Un llibre -i, per tant, també un conte- és una porta oberta a un món nou, sovint desconegut, però que potser per això, esdevé molt atractiu i meravellós. “El meu fill de dos anys sempre ha estat envoltat de llibres i diu sovint que li agradaria entrar dins de les il·lustracions. És per això que vaig decidir escriure un llibre per a ell, en què seria el protagonista”, explica l'escriptor Gironell.

La necessitat d'entrar dins la mègia dels contes

A "El nen dibuixat", cada cop que el Quim, el protagonista, girava full se li apareixia un món al davant... i ell volia viure dins els contes i conèixer els paisatges que ja havia visitat en cada una de les ocasions en què el pare o la mare li explicava un conte. Un vespre la mare li va xiuxiuejar un secret a cau d'orella: "Si tanques els ulls i demanes un desig amb totes les teves forces, les fades i els follets el faran realitat". I abans d'adormir-se, en Quim va demanar convertir-se en dibuix i poder així entrar dins dels contes... Quan l'endemà es va despertar va sentir el so d'uns tambors... Va obrir la porta de l'habitació i es va trobar rodejat dels personatges més coneguts dels contes que havia escoltat.

No puc explicar més coses per no avançar els fets que el lector jove ha de descobrir a través de la seva lectura, tot vivint les emocions que una senzilla història com aquesta li pot provocar. Molts escriptors han creat històries perquè saben que el somni de viure rodejat dels personatges més entranyables dels contes constitueix un dels escenaris més cobejats per als infants. I molts d'aquests infants s'han deixat seduir, des del primer moment, per les més tendres històries com la que avui presentem. Aquesta identificació amb els personatges de ficció, a part de les complicitats que genera, contribueix, sens cap mena de dubte, a enfortir la personalitat dels joves lectors i a dotar-los d'una bona dosi de sensibilitat i d'emoció positiva que els ajudarà a créixer amb normalitat i plenitud i, potser, amb una petita dosi més de felicitat.

Josep Maria Aloy