dilluns, 19 de juny del 2017

Cinc relats destinats a fer visible el món dels gitanos



Cinc relats ens fan sentir veus i vivències gitanes.
Parem-hi bé les orelles, obrim-hi de bat a bat el cor.

Són diversos els esforços que la nostra societat està fent per integrar tothom en el seu si i tothom vol dir tothom. I, per tant, també el poble gitano, els parents pobres més oblidats i marginats del país, des de sempre. Quantes novel·les o relats juvenils o infantils existeixen al mercat que tinguin com a protagonistes els gitanos? Quina atenció els han dedicat els nostres escriptors?

L'Editorial Fil d'Aram acaba de publicar un volum amb cinc relats destinats als lectors joves que tracten el món dels gitanos. La particularitat d'aquest volum és el fet que els cinc relats que el componen es publiquin en tres idiomes: romaní, castellà i català. El projecte forma part del Pla integral del poble gitano a Catalunya. Un dels seus objectius és el de promoure estratègies per a la implementació d'actuacions d'èxit a diferents espais, com ara els centres educatius, els centres sanitaris i les universitats.

"L'escola "paia" és viscuda amb estranyesa
per part de l'alumnat gitano i les seves
famílies, en bona mesura perquè els costa
trobar marcs de referència que permetin
empatia i, sobretot, sentiment d'utilitat a
aquesta institució". (Miquel Àngel Essomba)

       El llibre que presentem avui, doncs, ha estat elaborat conjuntament per l'equip docent de l'Institut Escola del Prat, junt amb les famílies i l'alumnat. Els seus relats -un total de cinc- i les seves il·lustracions neixen precisament d'aquesta voluntat de compartir uns trets culturals que els identifiquen des d'una perspectiva positiva i enriquidora i fer del context escolar un entorn agradable i de confiança en el qual les persones gitanes puguin veure's reflectides i desitgin participar-hi més activament.

Es tracta d'un llibre d'històries gitanes, explicades per adults gitanos a infants gitanos, amb paraules pròpies gitanes al llarg de totes les seves pàgines. És una obra col·lectiva i un exemple de bona pràctica per l'educació intercultural, a Sant Cosme, al Prat de Llobregat i al conjunt del país.



Cin relats encoratjadors i molt positius

Cinc són els relats que conté el llibre. Són breus, senzills i encoratjadors. El primer es titula El ferroveller -la petita història d'un avi que es llevava molt de matí per anar a recollir ferro... El segon porta per títol Ser gitano - ser gitano és el millor del món... L'escola és el tercer relat i narra la història del José, un nen feliç però a qui no agradava anar a l'escola... La mediadora, el quart, és la història de la Rafaela, una dona gitana que viu a Sant Cosme, una dona valenta i treballadora que es va proposar estudiar per ser mediadora i és feliç ara treballant entre persones gitanes i paies. L'últim és El matrimoni -els gitanos es casen en set passos, tants com vides té un gat. I el relat explica quins són els set passos. Òbviament són relats optimistes i sempre positius que pretenen estimular els lectors, siguin gitanos o no, a entendre que entre uns i altres no hi ha tanta diferència i que tots som -o hauríem de ser-capaços de conviure i relacionar-nos de la millor manera.

El recull dels relats, la seva transcripció i traducció a les tres llengües, les il·lustracions i la maquetació i tot el que ha tingut a veure amb la idea i la planificació ha estat fruit de la participació activa de famílies, alumnat, professorat i entitats amb les quals l'Institut Escola col·labora habitualment. Un volum exemplar que hauria de tenir continuïtat.

"Esperem que us emocioneu
de la mateixa manera que ho fem
nosaltres cada vegada que obrim aquest
llibre i llegim i mirem i ens reconeixem en
tot el que hi ha." (Jaume Bosch del Rio,
Director de l'Institut Escola del Prat).


Josep Maria Aloy

dilluns, 12 de juny del 2017

"Un llop com cal", un conte com cal, de Joaquim Carbó



El llop és una de les bèsties més presents en els contes infantils. Hi són descrits de les més variades maneres i amb tota mena de característiques atenent al grau de ferotgia, de bondat, de complicitat i de generositat que manifesten. I també del grau d'humor de l'autor. N'hi ha per a tots els gustos i sensacions, per a totes les conductes i emocions. La història l'ha tractat de tot, sovint injustament.
El llop del veterà escriptor Joaquim Carbó, publicat per Nandibú i il·lustrat per Pedro Rodríguez Rodríguez, és  "Un llop com cal".

Com molt bé diu la contracoberta del llibre, un llop, fill d'una lloba de molt bona família del Pirineu, decideix escapar-se del jardí d'una casa de ciutat on va néixer perquè la seva mare havia estat capturada feia uns anys. La mare li ha explicat les delícies de viure en llibertat. El llop, il·lusionat per arribar al Pirineu on van viure els seus avantpassats, aprofita la primera ocasió que se li presenta per escapar-se.

Em sembla que els homes,
quan deixen de ser infants,
ja només pensen a dir
i a fer criaturades

En començar el conte, el llop es presenta i explica al lector com són aquests animals, què fan, com viuen, com es reprodueixen, què mengen... i ho fa a base de pictogrames, en les dues primeres planes del llibre, un gènere, el dels pictogrames, que agrada molt als lectors joves. A partir d'aquesta breu i original presentació, arrenca la història d'aquest "llop com cal", explicada en primera persona. S'afanya a aclarir que els llops tenen mala fama per culpa d'un parent seu que fa molts anys es va menjar l'àvia d'una nena molt simpàtica que es deia Caputxeta Vermella, cosa que qualifica de mentida podrida... quin llop es pot empassar ell sol una iaia sencera vestida i calçada amb esclops, guarnida amb arracades, ulleres. agulles de fer mitja, anells..? Em sembla que els homes, quan deixen de ser infants, ja només pensen a dir i a fer criaturades. I comença a explicar la seva vida... que ve d'una família del Pirineu però que sempre ha viscut en captivitat... El "llop com cal" explica que es troba dormint al carrer perquè ha aprofitat la primera ocasió que se li ha presentat per escapar-se de casa i anar al Pirineu, a les terres on van viure els meus avantpassats... Per estalviar-se problemes amb els humans només viatjarà de nit... I, de cop, s'acomiada del lector: Us prometo que quan arribi a Ribes de Freser us enviaré una postal perquè estigueu contents. Serà senyal que la meva aventura ha acabat bé.


 Amb aquest final sobtat i contundent, que ens deixa amb un somriure als llavis, el lector es queda amb les ganes de saber com acaba l'aventura d'aquesta intrèpida bestiola. Però ja no cal perquè el missatge de l'autor ha quedat fixat en els sentiments dels petits lectors: el camí de la llibertat serà difícil de seguir però és l'únic que ens aportarà satisfacció i que ens permetrà viure allà on vulguem i acompanyat de qui vulguem que és en definitiva allò a què aspirem tots els éssers vius, llops i humans. Tot i així esperarem la postal... Una lliçó com cal, mestre Carbó!


Josep Maria Aloy

dilluns, 5 de juny del 2017

"I si fos un ocell?", un conte emotiu d'Anna Manso



"I si fos un ocell?" és un conte especial, basat en fets reals escrit per Anna Manso i il·lustrat per Susanna Campillo, que acaba de publicar l'Editorial Arcàdia, i que explica una història emotiva que esdevé un cant al coratge i a la perseverança com a eines per recuperar l'estabilitat no sols de la protagonista del relat sinó de tots els que conformen el seu entorn. El missatge que transmeten els mots del filòsof Joan-Carles Mèlich a la contracoberta del llibre i que reprodueixo al final d'aquest comentari, parla precisament del fet de perseverar, la idea que guiarà en tot moment la lectura que en facin els lectors sobretot joves.

Inventar per inventar no té gaire sentit.
Busca un problema i llavors troba
el millor invent per solucionar-lo.

Una història basada en fets reals

       A vegades les històries neixen per casualitat o són fruit de la imaginació de l'autor o de l'autora. Aquesta història però no va néixer ni per casualitat ni és fruit de la imaginació de l'Anna Manso. És una història real que l'autora explica en el seu blog i que va patir ella mateixa en pròpia pell. Per tant, no és inventada i les històries que són basades en fets reals són històries que moltes vegades han fet patir abans de néixer.  Precisament per això tenen necessitat de ser escrites, de ser explicades i de ser llegides. Potser fins i tot amb més atenció i amb molta més emoció.

L'autora explica que tot va començar fa molts anys, quan va suspendre per tercera vegada l’examen per al carnet de conduir i va saber que allò no estava fet per a ella. Encara més, amb els anys s’hi va afegir una por cada vegada més gran a les altures. Mentre rumiava com havia de suportar aquella por una amiga es va disposar a ajudar-la. La nostra protagonista va aprendre coses com que la valentia és fer tot allò que et fa por, tot i que et faci por. I que la perseverança és una aliada imprescindible. I va provar de fer alguns exercicis com pujar dalt del terrat del seu edifici del barri de Gràcia per aprendre a mirar enllà i cap avall, cap al terra, cap a l’abisme. Havia de conviure amb aquella por si la volia vèncer, per molt malament que s'ho passés.


 Però no puc explicar el final. Sí que puc explicar que va decidir escriure aquesta història. Una història la protagonista de la qual es diria Lola, que tenia un fill que es deia Arnau i que va ser el motor que va revolucionar els canvis necessaris perquè la seva mare es curés d'aquelles pors i les superés. L'Arnau, tot i tenir problemes ell mateix, ja que treia mals resultats a l'escola, tenia una intuïció i un optimisme extraordinari. No sols va ajudar la mare sinó que també va ajudar a la germana, una adolescent un pèl massa desbordada per viure amb una certa estabilitat i va ajudar a crear un clima dins la família que facilités la convivència entre tots plegats. L'Arnau, vaja, es va convertir en l'heroi de la pel·lícula i la seva dedicació va ser total per solucionar les mancances i les diverses problemàtiques familiars.

"I si fos un ocell" és un cant a l'esforç i a la perseverança. Una mena de manual per saber què podem fer davant els obstacles, davant les dificultats amb què ens podem trobar en la nostra vida. 
Una de les qualitats de l'Arnau era la seva imaginació. Ell creia que la mare havia estat en una altra vida, un ocell i que per això li havia de ser fàcil superar aquelles pors a les alçades. Era, si més no, una idea interessant i divertida que la mare va entomar i va fer seva. I no puc explicar més. Només que tot el que va fer l'Arnau no va ser inútil. L'esforç per superar obstacles no és mai inútil i el coratge que cal tenir per perdre les pors sempre comporta uns beneficis.

"L'ésser humà camina, anhela i desitja,
i també fracassa en els seus propòsits, veu
els seus projectes trencats pels esdeveniments
 i per les contingències del temps i de la història.
 I, enmig de la desesperança, contra tot pronòstic
 i contra tota lògica, l'ésser humà persevera,
insisteix en el desig i en la utopia."
(Joan-Carles Mèlich)


Josep Maria Aloy