dilluns, 26 de novembre del 2012

Albert Jané, el compromís amb la llengua




Hi ha qui el coneix pels seus articles a l'AVUI, publicats entre el 1976 -naixement del diari- i el 1985, en una secció titulada "El llenguatge". Hi ha qui el coneix per haver estat director de la revista "Cavall Fort" durant un pilot d'anys. També és conegut com a traductor i adaptador de molts còmics, com ara Els Barrufets, el nom dels quals fou una invenció seva que va donar peu a tot un vocabulari digne de les més ingènues possibilitats del verb barrufar -perdó de jugar- amb la llengua. És l'Albert Jané (Barcelona, 1930), l'home que ha estat sempre al darrera de molts projectes, duts amb rigor, honestedat i molta modèstia i per als quals ha estat l'home indispensable.

Jané, home compromès amb la llengua, ha escrit contes i ha adaptat tota mena de rondalles. Ningú com ell sap adreçar-se millor al públic infantil amb un llenguatge precís, elegant, efectiu i amb un punt de dificultat per estirar els lectors cap a un millor domini de la llengua. No debades és autor també de més d'una gramàtica de la llengua catalana, d'un diccionari de sinònims, com també d'uns dietaris i multitud d'articles sobre els temes més diversos. En aquests dietaris és on deixa entreveure més la seva manera de viure en el món: ironia, bonhomia i sinceritat. I sobretot, també, l'habilitat i la capacitat de trobar el mot adequat en el moment just. Posseïdor d'un fort sentit crític contra moltes de les bajanades que podem veure i viure en la societat d'avui. Un cronista, en definitiva, de l'evolució lenta d'aquest gènere humà a qui costa déu i ajuda evolucionar positivament i aprendre per l'experiència.



Autor d'una excel.lent adaptació de L'Odissea

Una de les últimes adaptacions que ha publicat Albert Jané és L’Odissea d’Homer, editada per Combel l'any 2008, amb unes excel.lents il.lustracions de Pep Montserrat. Un llibre que és un autèntic regal que honora no sols els seus autors sinó també els editors que l'han fet possible.

Albert Jané, extraordinari vivificador de la llengua, en fa una lectura molt personal, però el seu art literari és present a cada pàgina, a cada escena, a cada aventura. Un llenguatge que obliga al lector a assaborir amb atenció un text que realment ha estat escrit per ser escoltat, més que llegit.

La seva lectura –diu Carles Miralles en el pròleg- ajudarà a mantenir i acréixer entre nosaltres, ara que sí que tenim de tot, tota llei d’objectes i productes tècnics, el gust per la paraula i per les contalles que les paraules conten, el gust de dir, d’explicar i d’enraonar, els uns amb els altres; el gust de llegir, de viatjar amb la ment, de somiar i d’aprendre i d’entendre.



Aquest llibre -diu també Jordi Cervera- és una peça serena, fruit de la reflexió, el treball metòdic i precís i, sobretot, de l’amor a la feina ben feta i de la creença que calen uns mínims imprescindibles per tal de mantenir el nivell de qualitat de la nostra cultura, un reducte que cal alimentar amb bon combustible. De fet, aquests mots, que Cervera aplica a la versió de L'Odissea, són mots que realment es poden aplicar a tota la tasca realitzada per l'Albert Jané durant més de mig segle. Una tasca envejable i fonamental que crec que no li ha estat mai reconeguda com caldria. Com ja he dit molt sovint, en aquest país tenim el costum de reconèixer un autor i la seva obra quan ja no el tenim entre nosaltres. Espero que en el cas de l'Albert Jané això no sigui així.

Jopsep Maria Aoy


dilluns, 19 de novembre del 2012

Jordi Sierra i Fabra, l'escriptor imparable


Jordi Sierra i Fabra 

Estic convençut que l'escriptor Jordi Sierra i Fabra donaria la vida per escriure. De fet, des que el conec he pogut observar, esparverat, com dedica les vint-i-quatre hores del dia a escriure o, si més no, a barrinar noves històries. És l'escriptor imparable!

Imparable i inesgotable pel que fa a idees, projectes i noves històries. Històries escrites en castellà, llengua que domina a la perfecció. Històries que dibuixen qualsevol tema d'actualitat o no, que sedueixen petits i grans, però sobretot als adolescents, el seu públic més fidel i fervorós.

És difícil seguir-ne la trajectòria i més difícil encara llegir-ne tota la producció. Els seus llibres s'acumulen ininterrompudament damunt qualsevol taula de qualsevol estudi. Només ell sap amb tota certesa els títols que ha publicat. Els lectors, això sí, tenen clar que qualsevol títol seu té la capacitat d'atraure la seva atenció i que Jordi Sierra i Fabra els recompensa amb bones dosis d'intriga, de sensibilitat i d'aventura.

Per a petits i grans, indiscriminadament

Els temes que més domina l'escriptor són, d'una banda, aquells que parlen amb un llenguatge i d'una problemàtica propera als joves. Són històries que deixen empremta. A mi, personalment, la història del nen violinista que actuava al Palau de la Música i la seva relació amb un rodamón de la Rambla barcelonina, que també tocava el violí, no m'ha desaparegut mai més del cap. I parlo d'una novel.la Concert en sol major publicada per Columna l'any 1997, a la col.lecció "Columna Jove".

Jordi Sierra tant escriu sobre temes on la música hi és sovint present -ell és un gran coneixedor i estudiós de la història de la música- com també sobre qualsevol tema que denunciï alguna problemàtica de caire social. Així per exemple la violència, les drogues, el racisme, els problemes habituals, o no tant, dels nostres joves, entre els quals també el suïcidi, com s'esdevé en la novel.la El dolor invisible (Empúries, 2002) obra que en aquests moments s'està representant en versió teatral... També la guerra: Els focs de la memòria (Bromera, 2007) és una interessant novel.la sobre la recuperació de la memòria històrica en un poble petit on troben una fossa comuna en la qual van soterrar tretze homes del bàndol republicà torturats i assassinats durant la Guerra Civil.


 Generalment es tracta d'obres colpidores on l'autor combina uns ingredients en dosis equilibrades perquè generin interès i despertin l'atracció dels lectors. Una obra prolífica -més de dos-cents títols- que, escrits a raig, poden fer pensar en una certa repetició tant dels temes com dels esquemes narratius. Però el públic lector ho accepta perquè sap que no en quedarà decebut ja que l'autor sempre troba nous recursos per arrossegar-lo cap a la lectura. Molts d'aquests títols tenen un ritme vertiginós que fa que sigui difícil abandonar-ne la lectura, fet que denota ja el poder d'atracció i les habilitats d'aquest escriptor. 

Hi ha un Sierra i Fabra per a nens

I gens menyspreable, tanmateix. En alguna ocasió ja vaig escriure sobre les narracions més infantils d'aquest escriptor i la força i vitalitat que desprenen. Llibres com El festival de les paraules (Edicions del Pirata, 2008), Un llibre monstruós (Cruïlla, 1990) o bé  Kafka i la nina que se'n va anar de viatge (Empúries, 2008) o, fins i tot, El nen que vivia als estels (Alfaguara/Grup Promotor, 1996) són una mostra més de la facilitat que té l'autor per transmetre missatges positius i encoratjadors a uns lectors ben joves. La sensibilitat de Sierra i Fabra és un ingredient abundant i abundós dins la seva obra.


 Un dels últims títols publicats, precisament, és un petit conte, molt infantil que acaba de publicar l'Editorial Fil d'Aram. Aquest conte és un botó de mostra de la capacitat d'aquest escriptor per escriure tan per a adults i per a adolescents com per a una mainada ben jove. La historieta, escrita en versos, està molt ben editada i és un petit recorregut per aquelles coses que l'avi ja no pot fer -tot i que avui tenim avis i àvies prou joves- com córrer, anar de pressa o jugar a futbol... però, en canvi hi ha moltes altres coses que sí que pot fer, com explicar contes -en sap la tira, / tothom se'l mira-, o fer pessigolles -em fa riure / i em sento lliure-, i, sobretot, estimar amb delit -i jo l'estimo a ell, / perquè és dolç i vell.. Les il.lustracions de la lleidatana Sílvia Cabestany ajuden molt i molt a disfrutar dels poemes i assaborir-ne les diferents mirades que ajuden als joves lectors a treure'n el màxim de partit.

 Es parla sovint del fenomen Sierra i Fabra. No sé si a ell li agraden aquestes afirmacions. En tot cas, si hi ha fenomen o no això ho dirà el temps i sobretot ho diran els lectors. De moment és un autor molt llegit i venerat. A part d'escriure novel.les dirigeix també una Fundació per ajudar a desenvolupar la lectura i l'escriptura en països on això no es practica o no s'ensenya. Però aquest ja és un altre tema. Tindrem ocasió de parlar-ne en algun proper comentari.

Josep Maria Aloy

dilluns, 12 de novembre del 2012

Rodari, Dahl i Ende... tres dels grans!

Roald Dahl
Gianni Rodari
Michael Ende



        









Entre els anys 1980 i 1995 —o sigui, en tan sols quinze anys!— van morir tres escriptors europeus d’un nivell excepcional, considerats escriptors referents i impres­cindibles dins la parròquia de lectors, al marge fins i tot de l’edat i del lloc de residència dels lectors.

Al nostre país, durant aquests anys, vivíem una autèntica eufòria editorial. Gairebé mig centenar d’editorials catala­nes oferien les seves novetats a la població de lectors que, malgrat que no era enormement àmplia, estava sotmesa als dictats de l’escola que era qui recomanava la lectura d'aquells títols que calia llegir durant el curs escolar.

Mentre aquí, doncs, vivíem aquesta eufòria editorial, ens arribaven també de fora un pilot de traduccions de diversos escriptors. I si algunes d’aquestes traduccions eren bones, d’altres eren excel.lents, i si uns autors eren molt interessants, d’altres es­devenien imprescindibles. L’eufòria per la literatura infantil i juvenil que venia d’Europa, va arribar a cotes excepcionals pel que fa a l’interès i a la satisfacció dels lectors. Quan penso en aquests escriptors m’adono de tot el que es perden aquells que diuen que no els agrada llegir.

Tres extraordinaris escriptors, doncs, foren els protagonis­tes —problablement els més grans de la segona meitat del segle xx— d’una obra molt sòlida que es continua devorant amb una fidelitat excepcional per un bon coixí de lectors. Em re­fereixo a l’italià Gianni Rodari (1920-1980), al gal·lès Roald Dahl (1916-1990) i a l’alemany Michael Ende (1929-1995).

Només en el breu període de quinze anys, com ja he dit, la mort se’ls va endur a tots tres en el millor moment de la seva vida i prou joves tanmateix, ja que Rodari només tenia 60 anys; Ende, 65 i Dahl, 74. Tres morts molt sentides que van commoure el món de la fantasia i el món màgic de la literatura. Tres desaparicions sobtades que ens van fer pensar i creure que la mort no volia saber res de fantasies ni de màgies i actuava amb una cruesa exasperant. Al dolor per la mort de tres escriptors s’hi ajun­tava el dolor per la desaparició de tres grans persones que es van guanyar de seguida la simpatia de tots els amants de la literatura.

Es tracta, en els tres casos, d'autors emblemàtics, creadors indiscuti­bles de mons suggerents i màgics que seduïen —i encara sedueixen— no sols els lectors joves sinó també molts d’al­tres lectors i lectores aparentment no tan joves. Si de Rodari s’ha comentat que quan telefonava cada dia a la seva filla per explicar-li un conte les telefonistes aturaven tota la seva ac­tivitat per escoltar-lo també, embadalides, d’Ende es diu que, a la impremta, els linotipistes que composaven La història interminable es disputaven els torns de treball per saber com continuava la història.

Tots tres han esdevingut ja uns clàssics, perquè posseeixen l’habilitat d’adreçar-se als lectors sense embuts. Perquè sabien adreçar-se al nen que ells mateixos portaven dins, al nen que tots hem estat i que amb més o menys intensitat encara recordem i pot­ser fins i tot enyorem... Dahl ho fa amb tota la complicitat del món, encara que això li suposi una esbroncada general dels adults molts dels quals no li perdonen aquest excés de fami­liaritat esbojarrada amb els petits. Però avui Dahl és encara número u de les llistes de llibres més venuts a la Gran Bretanya.

Ende i Rodari, més delicats i més subtils, partien de la fantasia, del joc màgic de les paraules, del lirisme d’uns personatges entranyables i, sobretot, d’una sinceritat clara i d’un respecte enorme al lector. I això el lector, tingui l’edat que tingui, ho agraeix i ho celebra.

Rodari, Dahl i Ende són tres escriptors que no van tenir cap vergonya de dedicar-se a un gènere literari —l’infantil i juvenil— massa sovint infravalorat. Tres autors que van dig­nificar una literatura considerada per a molta gent de segona categoria. Algú ha dit que amb aquests autors els pares es van apropiar de la literatura dels seus fills. I és que tots tres van saber eliminar les fronteres entre la literatura per a infants i joves i la d’adults, perquè creien que la literatura no havia de tenir qualificatius empobridors, ja que de Literatura —així, amb majúscula— només n’hi ha una. Això que aquests es­criptors tenien tan clar no ho tenen molts escriptors actuals, que es pensen que perquè els nens llegeixin se’ls ha de donar o bé historietes carrinclones d’una gran simplicitat i que no aporten res o novel·les dures que expliquin conflictes juvenils d’extremada tensió per creure que així els joves s’hi sentiran identificats.

Aquests autors van tenir imitadors a casa nostra. En un altre comentari d'aquest bloc comentava que l'escriptora Maite Carranza fou anomenada en un moment determinat la Roald Dahl catalana per les seves obres transgressores i vitals. Tampoc no costa massa associar l'estil fantasiós de Rodari a algun títol de l'escriptor Pep Albanell, com per exemple La guia fantàstica. I també és fàcil entreveure l'estil del realisme meravellós d'Ende en més d'una i més de dues narracions de l'escriptor Gabriel Janer Manila.

Rodari, Dahl i Ende ens han deixat obres excepcionals. Del primer tenim l'excel.lent Contes per telèfon (Joventut, 1973), un grapat de contes que arrenquen sempre un somriure. De Dahl, esbojarrat i divertit, irònic i sorneguer, vull destacar-ne títols com Matilda (Empúries, 1988), En James i el préssec gegant (La Magrana, 1990) o bé Les bruixes (Empúries, 1986). Finalment, d'Ende, elegant i sensible, van ser llegides amb fruïció obres com Momo (Alfaguara/Grup Promotor, 1988), La història interminable (Alfaguara/Grup Promotor, 1988) i En Jim botó i en Lluc, el maquinista (La Galera, 1983).

Tots tres van marcar una època que encara és la seva. Rodari, Dahl i Ende... tres dels grans! Serveixi aquest comentari d'homernatge als tres, però molt especialment a Michael Ende que justament avui hauria complert 83 anys.

Josep Maria Aloy

dimecres, 7 de novembre del 2012

Recordant l'escriptora Dolors Alibés

Maria Dolors Alibés (Vidrà, 2.01.1941- St. Pau de Segúries, 7.11.2009)


Avui, 7 de novembre, fa tres anys que va morir l'escriptora Maria Dolors Alibés, víctima d'una cruel malaltia. Tenia 68 anys. Només els qui la coneixíem sabem quin bé de Déu de coses vam perdre amb la seva mort. I com la trobem a faltar.

La Dolors era tot vitalitat i mostrava una capacitat per sorprendre’s de tot, que era admirable. Mantenia una enorme complicitat amb les coses més senzilles i semblava que descobria el món cada dia. Sentia una veritable passió per les paraules i pel llenguatge i sovint et feia parar esment en una paraula concreta i deia: -M’agrada aquesta paraula, no la coneixia, me l’apunto. Aquesta fascinació per la llengua suposo que fou la base damunt la qual va construir tota la seva obra literària, una obra fresca, alegre, senzilla i amb aquell deix d’innocència i d’ingenuïtat que no és altra cosa que una enorme capacitat d’observació i de sensibilitat i un bon recurs per apropar-se als lectors joves.




Després de la seva mort, ens queda, és clar, la seva obra. Només cal enumerar els títols dels seus llibres infantils i juvenils per comprovar aquest tarannà tan jovial i tan incisiu de l’escriptora: Màquines d’empaquetar fum i altres invents (La Galera, 1980), Tres trifulgues i una vaca (La Galera, 1981), Això són rates comptades (La Galera, 1983), Contes per refredar la sopa (Edelvives, 1989), Floquet de neu i la seva puça blava (L'Arca de Junior, 1993), Monstre busca monstra (Cruïlla, 1994)... La Dolors Alibés va publicar el primer llibre l’any 1979 i no va parar fins que la malaltia li va arravatar, sobtadament, aquesta seva facultat de dibuixar el món de la mainada.




Li agradava especialment escriure sobre animals, però d'animals molt animals: Un goril.la sobre la teulada (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992), El Pop polit (Baula, 1994) junt amb conte del Floquet que ja he esmentat. Això va fer que se la inclogués, junt amb escriptors com Toni Matas, Elena O'Callaghan i algun altre, dins el corrent literari anomenat realisme bestial que, segons els seus conreadors, pretenien investigar molt seriosament els costums ocults dels animals. La gràcia d'aquest realisme bestial es trobava sobretot, en el to de les narracions, més aviat barreja de comicitat ininterrompuda, d'ironia desenfadada i de poca-soltada divertida que els autors utilitzaven d'una manera fresca, àgil i sense cap mena de transcendentalisme.

Malgrat la senzillesa dels seus arguments, la Dolors Alibés creia en el poder de la literatura per ajudar a créixer i a madurar. Sabia que la canalla que llegeix és més sàvia i més viva perquè les experiències dels altres ens ajuden a fer-nos grans amb més recursos i amb més habilitats. La seva pretensió, per damunt de tot, era divertir el lector jove i fer-li veure que la vida i la realitat tenen també una cara alegre que convé explotar i viure amb plena eufòria i amb una actitud vital propera, si cal, a l'esbojarrament.

Alibés confiava en els mestres perquè deia que són ells qui millor poden motivar els nois i les noies a la lectura i a la creativitat. Perquè creia que l'escola és encara un dels millors escenaris per a tota classe d'aventures i històries màgiques que incitin a llegir i a compartir les emocions que la lectura produeix en el lector.

Recordo un dia que jo li demanava quins eren els bons llibres i la seva resposta, encara ara, ressona amb tota claredat: -Un bon llibre -va dir-me- és el que deixa marca. La lectura que entra sense esgarrapar també surt sense deixar rastre. Una definició perfecta i que ella tenia en compte a cada nou llibre. Darrera d’una aparent simplicitat i frescor, darrera uns personatges gens maliciosos i d’unes aventures poc dramàtiques sempre s’hi amagava la força d’algun valor humà, una actitud solidària, un sentiment positiu cap als altres.



Els escriptors ens abandonen però no moren mai. Tenim la sort que quan se’n van ens deixen una bona part del que foren. I la Dolors Alibés ens ha deixat, perquè en disposem, una trentena llarga de llibres. Tot un regal.

Josep Maria Aloy