divendres, 27 de juliol del 2012

"Ulls de gat mesquer", un títol que s'hauria de reeditar



Demà farà 32 anys que va morir Joan Barceló, i moltes vegades m’he preguntat què hauria estat d'ell si hagués seguit vivint i com hauria estat de brillant la seva carrera literària, si tenim en compte que Ulls de gat mesquer (La Galera, 1979) fou la seva primera novel·la juvenil i que l’escriptor moria, als 25 anys, un any després de la seva publicació. 


¿Cap a on hauria inclinat aquella personalitat que, com un diamant molt valuós, ens enlluernava amb els reflexos que desprenien només algunes de les seves cares, encara no del tot polides? -diu l'escripotr Joaquim Carbó. També Jesús Ballaz ha dit d'ell: Sempre vam tenir la impressió que tractàvem amb un ésser poc comú, una persona en què la dominant era la pulsió estètica, sobretot la literària, per damunt de qualsevol altre interès o ambició.



Els qui el van conèixer diuen d’ell que era tot un personatge. Anàrquic, emotiu, estrafolari, burleta i sempre al límit de la insolència amical. La publicació de la seva novel·la va cri­dar poderosament l’atenció per la sèrie d’elements nous i ben particulars que Barceló hi introduïa, trencant motlles i ofe­rint un producte que era una barreja excel·lent de fantasia, màgia, esoterisme, transgressió, crítica mordaç, humor i la recerca constant d’una complicitat amb el lector.

(Joan Barceló, 1955-1980)

Tot plegat expressat amb un llenguatge molt viu que Bar­celó utilitzava amb molta cura i precisió, que li permetia descripcions molt atractives: Ni un bri d’aire, ni un glop de sol: només un cel tot igual —tot blau escaldat, tot boirim juganer— que era una campana de vitrall. Un llenguatge molt subtil i enormement precís, sovint carregat de tendresa i d’emotivitat que contrastava amb la complexa personalitat de l’escriptor: La lluna plena i clara com un pa rodó sense enfornar, s’entossudia a esbarriar llum per la ciutat emmura­llada. I si la descripció d’objectes i paisatges era excel·lent, la descripció dels personatges li permetia crear amb brillan­tor uns caràcters inquiets i vitals. Així descriu, per exemple, els ulls del noi protagonista: una crosta de cel no rebregada pel fred ni lletosa de boira; o les llàgrimes de la mare, vi­dre lluent contra el terra gebrat; o la descripció de la bruixa Andraixa, o del frare Xipoll... 


L'humor i una habilitat cap a la ironia alegre fa que trobem expressions molt còmiques i divertides. Barceló utilitza qualsevol recurs per oferir una obra atractiva, plena i vibrant. No desaprofita cap ocasió per atraure la complicitat del lector amb qualsevol argument. Per això no sorprèn la utilització de recursos ben atractius i variats com els llargs títols de cada capítol o bé fer discutir els fenòmens meteorològics entre ells...

Però la vena reivindicativa, la denúncia del poder, polític i religiós, dels mals de la Inquisició, de l’autoritarisme i de qualsevol intent de corrupció i d’estroncar la llibertat dels humans són els principals missatges, contundents i viscerals, d’una novel·la a mig camí entre la realitat i la ficció.

En re­alitat, Ulls de gat mesquer es podria definir com una novel·la fantàstica d’aventures disfressada de novel·la històrica. Es tractava d’utilitzar, diu el crític Francesc Boada, un ambi­ent i tot un seguit d’elements històrics que el segle XVI fornia per omplir-los de contingut simbòlic i, tot barrejant-los amb una colla d’altres elements, entre màgics i misteriosos, acon­seguir de transmetre al lector unes reflexions, uns esquemes ideològics, una determinada concepció de la societat. Però no pas d’aquella societat aparentment llunyana en el temps, sinó de la nostra, de la d’avui...

Una novel·la ben curiosa i atrac­tiva per a un autor tan jove. Una novel·la que, juntament amb mitja dotzena més de títols i una esplèndida obra poètica, és tot el que ens va poder deixar Joan Barceló morint dissortadament als vint-i-cinc anys. Seria bo no oblidar-lo i, per això, crec que valdria la pena reeditar aquesta novel.la... o potser totes? Per què no?

Josep Maria Aloy

(El meu bloc em demana que el deixi reposar uns dies. Li dono vacances, doncs. I, si l'heu trobat prou interessant, li demanaré que torni el setembre).

dimecres, 25 de juliol del 2012

Lectures obligatòries?

(Il.lustració de Max)



Llegeixo al diari ARA de fa uns dies que l'escriptora Ana María Matute, va dir que els alumnes no mereixen que els obliguin a fer determinades lectures... i que l'únic que aconseguiran és allunyar-los de la literatura. Quan algú li va recordar que la seva novel·la Luciérnagas havia estat escollida com a lectura obligatòria als instituts, Matute va exclamar: Quin horror, això farà que m'odiïn.

D'entrada, haig de dir que Matute té tota la raó. No és la primera vegada que sento que un autor de novel.les per a joves s'expressa en els mateixos termes. Tots els escriptors que conec i amb els quals he parlat sobre aquest tema m'han confessat que tenen unes ganes extraordinàries de ser llegits i que els emociona saber que en una escola o en un institut estan llegint un llibre seu, però al mateix temps també tots confessen que els incomoda i els fa patir molt saber que la lectura del seu llibre és una imposició, oimés quan aquesta lectura obligada va sovint associada a uns treballs i a una nota.

La lectura ha de ser aconsellada, induïda, motivada i estimulada, i sempre amb la finalitat de treure'n tots junts una experiència positiva i plaent. Daniel Pennac va escriure fa uns anys el llibre Com una novel.la (Empúries, 1993) on hi redactava un Decàleg dels drets imprescindibles del lector. En aquest Decàleg deixava ben clara la seva postura que la lectura és una aposta a favor del plaer i, en definitiva, de la felicitat. El primer punt del Decàleg era que el verb llegir no admet l'imperatiu. Com no l'admeten tampoc els verbs estimar i somiar. Pennac proposa que en comptes d'exigir la lectura, els mestres (i jo hi afegiria els pares), intentin compartir amb els alumnes el seu propi plaer de llegir.

Abans que Daniel Pennac, l'escriptor Gianni Rodari, de qui ningú pot dubtar del seu compromís vital a crear lectors, ja deia que una de les maneres d'ensenyar a odiar la literatura als nens -la literatura i els escriptors!- era transformar el llibre en un instrument de tortura o d'angoixa i, per tant, convertir la lectura no en un fi a perseguir laudablement, sinó en un mitjà per a activitats més "serioses" o que pretenen ser-ho...

Compartir una lectura és la millor manera de fer-la disfrutar. Incitar a llegir, que ha estat -i és- per a nosaltres una experiència vital única, és la millor manera d'encomanar el virus lector. L'Emili Teixidor -que seguim recordant i llegint- sempre deia que el més important d'una lectura és la capacitat d'emocionar-nos que ens provoca. I Jaume Cabré, en una històrica entrevista, quan li van demanar: "Llegir, per què?" La primera resposta fou també: "Per emocionar-me". I tinc molt clar que allò que ens imposen per obligació difícilment ens emocionarà. Però a ningú, ni als grans ni als petits.

Llegim, doncs, per emocionar-nos junts, per comentar junts l'experiència, rica i reconfortant, que representa per a nosaltres una novel.la d'aventures o un poema. Per les possibilitats de jugar amb les paraules i gaudir dels aspectes lúdics de la lectura creativa, per compartir emocions i sensacions, per ampliar horitzons tot escoltant altres veus i mentre emprenem viatges insòlits...




És clar que no és una feina fàcil, i pares i mestres s'han de mentalitzar que crear lectors i formar-los no es fa sense esforç i paciència. És evident -diu Gabriel Janer Manila- que si un nen no ha après des de molt petit a escoltar una història, a imaginar entre les frases allò que es diu i allò que no es diu, a viure emocions tot identificant-se amb els herois, quan es convertirà en lector, si és que arriba a fer-se'n, només trobarà en la lectura una successió freda de paraules sense encís.

No ho hem d'oblidar: el lector es fa, no s'hi neix, lector. I no es fan lectors "per obligació". Seguríssim que no! Més aviat l'obligació és fer llegir, que no és el mateix. És obligació nostra que els joves llegeixin lliurement i es formin com a lectors. Cal posar-hi entusiasme i alegria. L'obligació és fer llegir per ser millors lectors, per ser millors crítics, per satisfer millor la curiositat. O, simplement, per ser millors.

Josep Maria Aloy





dilluns, 23 de juliol del 2012

"La tortuga poruga i la seva amiga eruga", de Carles Sala



El gironí Carles Sala, junt amb l'Eulàlia Canal, de la qual ja he presentat un conte fa poc, constitueixen dues de les revelacions més importants, al meu parer, de la literatura catalana per a gent jove d'aquests últims anys. La seva aportació a aquest gènere literari, sovint menystingut i silenciat, ha estat riquíssima per la forma de tractar els temes, per com es dirigeixen als lectors joves i com saben transmetre l'emoció de les seves narracions. Són escriptors que contribueixen a la renovació de la literatura infantil i la dignifiquen.

A Carles Sala, les coses que més l'atrauen -segons explica ell mateix- són les paraules, les plantes i els pinyols d'alvocat, amb els quals fa penjolls, arracades i clauers... Aquest artista, sensible i afable, ha guanyat un grapat de premis des que l'any 2007 es va decidir a escriure. Té publicats, des d'aleshores, divuit contes, l'últim dels quals és el que presento avui i que porta per títol: La tortuga poruga i la seva amiga eruga (Barcanova, 2012), il.lustrat amb molta gràcia, i una excel.lent dosi de delicadesa, per Marta Montañà.

La tortuga d'aquesta història és terriblement poruga; tant, que ja de molt petita va decidir amagar el cap sota la closca i no tornar-lo a treure mai més. No volia veure re. Per sort, però, un bon dia es fa amiga d'una petita eruga verda que l'acompanya pel bosc i li explica com és de bonic el món que l'envolta. Però serà capaç de convèncer-la perquè tregui el cap de sota la closca?

El conte és una metàfora aparentment ingènua però molt atractiva sobre la por, la por al món, a donar la cara, a veure enemics inexistents... La tortuga viu amb el cap amagat, doncs, fins que l'eruga li fa veure la inutilitat d'aquesta determinació: ... -Quin acudit viure amb el cap amagat! Amb tantes coses boniques que hi ha per veure!...

Les dues bestioles acorden fer un tàndem i mentre la tortuga la carrega a l'esquena i la passeja, l'eruga li va descrivint el món que veu amb tots els seus colors... mentre continua pensant que és molt injust que la tortuga no vulgui veure totes aquelles meravelles.

Però l'eruga es converteix en papallona i s'ha d'acomiadar de la tortuga perquè ara li toca volar... Quin greu que la tortuga no la pugui veure volar amb els colors que tenen les seves ales! La curiositat l'empeny a anar treient el cap a poc a poc fins a quedar embadalida contemplant la papallona i els seus colors... contemplant la vida! No es van dir res. Només es van mirar, van somriure i, tot seguit, la papallona va aixecar el vol.

Les històries de Carles Sala són tan senzuilles com tendres; tan sinceres com espontànies i tan atractives com seductores. Amb els mínims elements, l'autor és capaç d'oferir una dosi exquisida d'emocions que els lectors joves agraeixen.



dijous, 19 de juliol del 2012

Un "Pòquer d'Asos" de la literatura catalana per a joves


(Emili Teixidor, Josep Vallverdú i Joaquim Carbó)

Avui fa un mes just que va morir l'Emili Teixidor i crec que s'ha escrit molt sobre la seva persona i la seva obra. Per tant, avui no parlaré d'un únic llibre, ni d'un sol autor. Avui vull parlar d'un conjunt de quatre autors de literatura per a nois i noies que un bon dia Edicions de La Galera, quan n'era director en Xavier Blanch, va tenir l'encert de qualificar de "Pòquer d'asos".

Emili Teixidor (1933-2012)
Avui, doncs, el meu petit homenatge no serà només per a l'Emili sinó pels quatre agosarats que van decidir, fa cinquanta anys, escriure novel.les per als nois i les noies del nostre país, en un moment en què infants i joves pràcticament no tenien què llegir i en uns moments en els quals fer això podia suposar tenir problemes ja que una de les principals característiques de l’època, recordem-ho, -o millor que no!- era la marginació flagrant i visceral del català dins d’un règim dictatorial anomenat franquisme.

Josep Vallverdú (1923)
 Aquest conjunt de quatre autors va estar capitanejat pel degà Josep Vallverdú, que en va ser l'iniciador amb la novel.la El venedor de peixos, escrita l'any 1960. El segueix en Joaquim Carbó, el més prolífic dels quatre, que va escriure la seva primera novel.la, La casa sota la sorra, l'any 1966, just quan en Sebastià Sorribas publicava El zoo d'en Pitus. I completava el grup, l'Emili Teixidor amb El soldat plantat, l'any 1967. Aquest conjunt d'autors ha escrit, des d'aleshores, uns dos-cents llibres per a gent jove que han estat llegits -i encara ho són- per generacions senceres.

Sebastià Sorribas (1928-2007)


Aquesta sèrie d’homes, herois de la ploma -aquest Pòquer d'Asos- que trasbalsaren el país i van fer una aportació de tanta trascendència, malgrat que ells també diguin que ho feien perquè s’ho passaven bé, aquesta sèrie d’escriptors, deia, no ha rebut encara, a hores d’ara, un reconeixement oficial i l’homenatge que com a col.lectiu es mereixen. Aquests vivificadors de la llengua i creadors d’un planter de llengua nova, no tenen ni carrers ni places al seu nom ni són tractats amb la sensibilitat i l’agraïment que sens dubte es mereixen. Són homes que han fet història però que la història, ara com ara, encara no els ha fet justícia.

Joaquim Carbó (1932)
Tenim motius sobrats i més que suficients per reconèixer la vàlua d'aquests quatre escriptors fonamentals: la seva generositat a l'hora d'afrontar un repte difícil com el de procurar llibres per una mainada que pujava sense referents literaris; la seva capacitat de crear, gairebé del no res, una llengua nova, entenedora i de qualitat i, sobretot, la seva fidelitat a un públic agraït i el seu compromís amb el país.

Amb la mort de Sebastià Sorribas l'any 2007 i la de l'Emili fa un mes just, el Pòquer ja ha perdut tota possibilitat de rebre una jugada mestra com hauria estat un homenatge i un reconeixement institucional i col.lectiu. Un homenatge de tot el país. Tinc la sensació que sempre arribem tard quan es tracta d'agrair a la gent generosa tot el que han fet per al país. Potser som més donats a ignorar i a oblidar. I l'oblit, l'oblit col.lectiu, és injust i nefast sobretot per part d'un poble que reclama com mai una identitat ferma i única. Ja no podrem agrair-los mai més la sort d'haver disposat d'un Pòquer tan clar i brillant a l'abast de la nostra mà. Almenys, no oblidem les obres que ens han regalat!

Josep Maria Aloy

dimarts, 17 de juliol del 2012

Cargol, i què faràs dins un iglú? un conte de l'Eulàlia Canal




Eulàlia Canal és una escriptora, nascuda a Granollers, que fa pocs anys que s’ha po­sat a escriure i que va sorprendre el 2006 amb una histò­ria molt original i innovadora, Un petó de mandarina (Barcanova), que va merèixer el premi Barcanova. Una història que va ser elogiada per la crítica —la poca crítica que es fa del llibre infantil, és clar.

A partir d'aquell moment, l'Eulàlia Canal ja no va parar d'escriure i actualment porta ja publicats una dotzena d'obres de les quals voldria destacar Un somni dins un mitjó (Animallibres, 2008) amb il.lustracions molt atractives del navassenc Valentí Gubianas, L'arbre de les històries (Animallibres, 2009), La pluja als llavis (Barcanova, 2010) o bé Sota el coixí... una porta (Baula, 2010), per citar-ne només uns quants. Es tracta d'una literatura molt fresca, digna, atractiva i divertida. Gairebé sempre els personatges són nens que viuen experiències quotidianes però embolcallades d'una enorme tendresa i amb elements fantàstics que ajuden a explicar-les. Els seus personatges transmeten una calidesa i uns sentiments que s'encomanen als lectors i que l'autora no pretén mai dissimular. Això fa que moltes de les seves històries siguin petites històries d'amistat i fins i tot d'estimació.

Ara com ara, l'últim llibre publicat porta per títol Cargol, i què faràs dins un iglú?, amb il.lustracions de Carole Edet (Barcanova, 2012). Es tracta de dues petites històries d'un Cargol "fabufantàstic" que ha esdevingut ja un personatge bastant habitual en l'obra de l'Eulàlia. Un Cargol amb qui  s'emmirallen fàcilment els joves lectors per la similitud d'experiències i sensacions.

En la primera d'aquestes dues històries, el Cargol vol anar a passejar amb la Papallona, -perquè endevinem que n'està ben enamorat- però no sap pas com demanar-li-ho. Al Cargol li caldrà comptar amb els seus amics per aconseguir allò que vol. I els amics, òbviament, no el defraudaran pas gens.

En la segona història -que dóna títol al llibre- el Cargol vol fugir al pol Nord per no haver de resoldre els deures de l'escola. El mestre Popòtam Tipàtic els demana que pensin què volen ser de grans. Però ell, que és tan menut, no es veu amb cor de fer res en aquest món tan inmens. I per això vol fugir i evitar el compromís de definir-se, de rumiar, de prendre iniciatives. Per això deixa escrita una carta als seus amics dient-los que se'n va al pol Nord a congelar-se dins d'un iglú... Els seus amics comencen a preguntar-se què li pica ara, o si ha perdut algun cargol... La història és enormement emocionant i, per això, no puc explicar-la. Les emocions i els sentiments, sempre a flor de pell, fan que els lectors se sentin protegits i agombolats per aquesta sensibilitat neta i brillant d'un autora que sap què vol explicar i com ho ha de dir. Que no sempre és fàcil!

Llenguatge i imaginació, són dos ingredients que converteixen les obres de l'Eulàlia Canal en narracions seductores i molt atractives, amb personatges propers que poden, també, esdevenir un model de referència per a lectors que viuen situacions i problemàtiques similars.

Josep Maria Aloy



divendres, 13 de juliol del 2012

Un cànon de literatura juvenil, de Vicenç Pagès Jordà




Fa molt poc comentava el llibre de la Laura Borràs Per què llegir els clàssics, avui (Ara Llibres, 2006) i fa uns quants dies més Joan-Josep Isern citava, en un dels seus habituals articles del seu bloc -anomenats "Totxanes"- unes recomanacions sobre novel.les clàssiques que havia fet Vicenç Pagès Jordà. Doncs bé, avui afegeixo cullerada a aquest tema i vull parlar d'un llibre molt interessant per a tots aquells que han d'aconsellar, recomanar, incitar o seduir els lectors joves. El llibre es diu: De Robinsonn Crusoe a Peter Pan, amb un subtítol ben explícit: Un cànon de literatura juvenil. L'autor, el figuerenc Vicenç Pagès Jordà, és prou conegut no sols com a escriptor sinó també com a articulista i divulgador de lectures tant per a petits com per a grans.

Els qui treballem en el camp del llibre per a lectors en formació, com els anomena Vicenç Pagès, som conscients que els clàssics no estan massa de moda i tenen poca parròquia avui sobretot per l’amplíssima oferta de narracions més fàcils i d’una actualitat més propera que afavoreix que moltes obres i autors de prestigi es mantinguin allunyats dels gustos i prioritats de les modes actuals.

D’això n’és perfectament conscient Vicenç Pagès i aquest és el motiu que el va portar a confegir un cànon personal de la literatura juvenil, subjectiu però raonat. El propòsit -diu- és reunir un conjunt d’obres llegidores i incloure-hi comentaris i suggeriments per tal d’apropar la bona literatura als lectors joves.

Vicens Pagès no pretén confeccionar una llista exhaustiva de volums llegidors, sinó una mena de biblioteca ideal que penso -diu- que hauríem de trobar en totes les habitacions de lectors en formació... He preferit confeccionar el que, a falta d’una terminologia millor, anomeno "guies orientatives". Cada guia orientativa inclou, doncs: el títol original i per què és aconsellable el llibre, l’autor i l’obra, un resum del llibre, els personatges principals, l’estil, l’obra i l’època, els problemes de comprensió; també un interessant apartat, molt amè, anomenat Club de lectura que permet un debat posterior, si s’escau, per abordar qualsevol tema derivat de la lectura del llibre... La guia orientativa acaba amb dos apartats més: frases per comentar i parents i amics que condueixen el lector a obres similars o complementàries a la que han llegit.

La llista, tan discutible com legítima, va de l’illa de Robinson Crusoe (1719) a l’illa de Peter Pan (1911): de l’home condemnat a estar sol al solitari en companyia... I, al mig, una ingent possibilitat d’aventures com la del Viatge al centre de la terra o les protagonitzades per Huckleberry Finn o Tom Sawyer... passant  pels animals del Llibre de la Jungla o per l’enorme bèstia marina Moby Dick, per citar-ne només algunes de les vint-i-vuit. I sense oblidar, és clar, L’illa del tresor que és l’únic títol que comparteixen altres llistes o cànons com el de Bloom, el de Savater i el de Cotroneo. Vint-i-vuit guies orientatives per a vint-i-vuit grans obres que, sense oblidar els aspectes purament lúdics de la seva lectura, han de servir també per fer lectors madurs, més crítics, més savis i, òbviament, més feliços.

Josep Maria Aloy

dimecres, 11 de juliol del 2012

"Per què llegir els clàssics, avui?", de Laura Borràs




Les diverses celebracions del centenari dels naixements de Pere Calders, de Joan Sales i de Tísner, totes elles molt intenses i atractives, han gaudit, -i encara gaudeixen- entre d'altres, de la col.laboració imprescindible i activíssima d'una professora de literatura, Laura Borràs, que ha fet una demostració de saber, de saber fer i de saber estar, que ens ha embadalit a molts dels qui piulem a l'espai eteri de les lletres i dels mots intercanviant-nos opinions i moltes sensacions.

Però jo vaig arribar a la Laura Borràs, i vaig ser conscient del seu saber, fa cosa d'un any, a través de la seva obra Per què llegir els clàssics, avui? (ARA Llibres, 2011). El llibre, interessantíssim tot ell, porta un subtítol clarificador: Elogi de la lectura: de Flaubert a Joyce, d'Èsquil a Maria-Mercè Marçal. És a dir, una guia -podem dir-ne cànon, també- d'un viatge apassionant pels pilars de la literatura, com molt bé es pot llegir a la contraportada del llibre..

A la Introducció-presentació, Laura Borràs ja ens fa una invitació clara a la lectura: permeteu-me la metàfora i deixeu-me que us faci de guia, en la mesura del possible, pels viaranys i giragonses d’aquest món... És una invitació a deixar-nos seduir per la literatura per tal d’aprendre a estimar-la i a gaudir-ne, perquè la literatura, com a creació humana, és vida i ens parla de la vida...

A partir d'aquí el llibre dedica una part del seu contingut a definir què és un clàssic i per què llegir-los? Finalment, la part més esponerosa i central està formada per dos capítols on es revisen, d'una banda alguns clàssics del món i de l'altra, clàssics d'aquí. En aquest últim apartat, el que ens toca més d'aprop, l'autora s'acara a cinc dels nostres escriptors universals: Ausiàs March, Llorenç Villalonga, Màrius Sampere, Joan Margarit i Maria-Mercè Marçal. No entro en més detalls, primer perquè m'allargaria molt i segon perquè cal que cada lector faci ell el viatge, el seu propi recorregut, a través d'aquests monuments de la literatura de tots els temps.

Si ens atenem a l'objectiu general del llibre -per què llegir els clàssics, avui?- puc assegurar que l'autora aposta fort per convèncer -als qui encara no ho estan- de la seva necessitat perquè un clàssic és inesgotable i no acaba mai de dir el que diu. Sempre que hi tornem descobrim coses noves, sensacions desconegudes i, la majoria de les vegades, un plaer indescriptible. I convé que tinguem ben present el que ens diu l'autora: mai no és tard per arribar als clàssics, perquè precisament pel fet de ser-ho guarden en el seu interior un secret inexhaurible. Jo diria, doncs, que llegir els clàssics és anar a la recerca d'aquest món de secrets. Fem-li cas, i que tinguem tots un bon viatge!

Josep Maria Aloy

dilluns, 9 de juliol del 2012

L'editorial El Cep i la Nansa homenatja a Joana Raspall




Homenatjar els escriptors és, sens dubte, un acte molt digne. La majoria de les vegades, però, aquests actes tenen lloc quan els protagonistes són morts. Aleshores tot són elogis que la persona interessada ja no pot ni sentir ni disfrutar. Però si homenatjar a un autor mort és un acte digníssim, homenatjar-lo en vida , a més, és un acte de justícia. Siguem justos, doncs, com ho ha estat una petita editorial de Vilanova i la Geltrú, El Cep i la Nansa, que l'any passat, als 98 anys de la poetessa de Sant Feliu de Llobregat, Joana Raspall, es va avançar a dedicar-li una antologia -El meu món de poesia- que recull una trentena de poemes seus la majoria dels quals formen part de llibres anteriors. Un bon regal per als lectors joves de la poesia d'aquesta autora i un homenatge singular i atractiu per a la protagonista que ja donava per tancada definitivament l'etapa creativa que li ha permès publicar una dotzena de llibres de poesia infantil escrits amb una gran tendresa i amb una bona dosi de passió per la llengua.

Els poemes d'aquest recull, il.lustrats per Pere Cabaret, contenen tots els ingredients de la poesia d'aquesta autora. Després d'una "Benvinguda" on la poetessa convida el lector a fugir del soroll i a buscar la calma on compartirem les nostres paraules, desfilen 28 poemes distribuïts en quatre blocs: "De dos en dos", "Naturalesa", "Lletres" i "Personatges". El llibre inclou un DVD amb poesies animades i recitades per l’autora.

Hi trobem des de descripcions molt belles: ... per fer lletres d’or / una papallona / s’hi espolsa les ales, / i el sol les dibuixa..., fins a un cant als llibres, que un cop oberts dintre la mà /seran un món /que es badarà /com una rosa; passant per poemes molt sensibles i afectuosos i plens de calidesa, com el de "La Nit":

La nit no m’espanta,
que és com llana flonja;
m’abraça, i em deixa
colgat de tebior.
Quan el sol apunta,
color de taronja,
ella s’acomiada
tot fent-me un petó.


Joana Raspall ha sabut trobar l'art de dirigir-se als lectors joves amb alegria i espontaneïtat i s'ha anat guanyant un públic que ara li és molt fidel. Jo diria que als seus 99 anys la poetessa ha aconseguit sobradament estimar els seus lectors i fer-se estimar per ells. Una comunicació plena i insòlita tenint en compte l'enorme diferència d'edat que els separa. Un misteri un pèl màgic, certament. Màgic i poètic alhora.

Josep Maria Aloy




dijous, 5 de juliol del 2012

"L'arqueta dels rellotges" de Jordi Llavina




Les paraules "arca" i "arqueta" han estat, curiosament, objectes de culte en pocs dies en dos llibres per a nois i noies. El primer ha estat escrit per un enamorat dels mots, Màrius Serra. Enamorat i, sobretot, juganer. El segon, per un enamorat de la poesia i dels records nostàlgics, en Jordi Llavina. En pocs dies, doncs, s'han publicat L'Arca de Babel (Estrella Polar, 2012) i L'arqueta dels rellotges (Cruïlla, El Vaixell de Vapor, 2012). Del primer ja n'he parlat en aquest mateix bloc. Avui em toca intentar seduir-vos perquè no us deixeu perdre el segon.

L'argument de L'arqueta dels rellotges, d'en Jordi Llavina, aparentment, és senzill: quan els fills li pregunten què és el primer que recorda, al pare li ve al cap la paraula "agost", i tots aquells estius de quan era un nen i es divertia molt jugant a soldadets amb el seu cosí; i el veí que els disparava amb una escopeta de balins; i l'arqueta misteriosa que contenia nou rellotges antics i estranys, com ara aquell que avançava enrere...

El llibre té una bona pretensió: recordar les petites anècdotes, les persones, els jocs, les olors, les sensacions... de quan l'autor, que ara té quaranta anys, aleshores era un nen, observador i perspicaç. I, ara, li ve molt de gust dedicar tots aquests records als seus fills perquè tinguin constància de com eren aquells temps i, encara que sigui difícil de creure-ho, que sàpiguen a quines coses es dedicava ell i, sobretot, com ha canviat tot.

Potser als fills els costarà poc o molt fer-se càrrec de tota la nostàlgia acumulada en tots els records del pare. Un pare, no ho oblidem, que va ser un nen una vegada en algun poble... a l'estiu. Però l'autor és prou viu per no convertir la narració en uns quants records i, per tant, quan el lector menys s'ho espera, apareix una petita intriga relacionada amb l'arqueta carregada de rellotges molt vells que aporta un nou aire a la història i la fa molt atractiva i divertida.

Tot el llibre és una deliciosa joguina, amb moments poètics molt emotius que les il.lustracions de Marta Espinach saben il.luminar i complementar amb gust de filigrana. Trobo que l'últim capítol és més que fantàstic i acaba amb un bon desig de bon pare i un emocionant comiat: ... que tot el que us he explicat en aquest llibre faci una mica d'ombra acollidora a l'estiu. O que us hagi ajudat a passar els dies freds de l'hivern una mica més de pressa fins que torni a arribar l'estiu, i llavors tinguem tot el dia per no fer res i temps de sobres per ser ben feliços! Doncs, Jordi, tant de bo que així sia!

Josep Maria Aloy

dimarts, 3 de juliol del 2012

Una bona novel.la d'aventures de Pau Joan Hernàndez





 Projecte Ictivela, de Pau Joan Hernàndez

Edicions del Roure de Can Roca és una petita editorial que jo diria, sense ambigüitats, que ha nascut per mimar els llibres. Mimar en el sentit més emotiu i pràctic del mot, és a dir, recollir, seleccionar i reeditar determinats títols que un dia foren però que ara restaven perduts a l'espai eteri de les nefastes descatalogacions que la crisi, sobretot, ha accelerat de manera cruel i injusta.

Aquesta editorial, amb seu a La Garriga, és dirigida per una parella de coneguts escriptors, Josep-Francesc Delgado i Hermínia Mas, que com és comprensible, una part dels llibres editats són títols propis, entre els quals podem trobar obres ja clàssiques com Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent, o bé Idriss, la noia del fil de seda. Però també hi trobarem títols tan atractius com la novel.la de James Oliver Curwood, Kazan i el gos llop, que encara no s'havia publicat en català; o l'excel.lent narració de Núria Albó, Ariadna; o bé el conte infantil L'escombra de la bruixa, de Teresa Duran.

L'últim títol, ara com ara, que aquesta editorial ha publicat és una novel.la juvenil de Pau Joan Hernàndez que ja havia estat editada l'any 1992 a El Brot Jove, de Pòrtic. Crec que en aquells moments d'intensa efervescència editorial, aquesta novel.la va passar, injustament, força desapercebuda i, per tant, és d'agrair aquesta oportuna reedició.

Projecte Ictivela narra l'aventura d'una colla d'amics que es proposen un doble repte: d'una banda, construir un submarí propulsat amb energia eòlica i solar i, després, demostrar que funciona fent un llarg viatge des del port de Vilanova i la Geltrú fins a un port finlandès.

Escrita a la manera de les millors novel.les de ficció científica de Jules Verne, l'obra de Pau Joan Hernàndez és una excel.lent narració, molt ben estructurada i escrita amb un ritme estimulant que invita a seguir llegint encara que estiguis a punt de perdre el tren.

Per als amants de la ciència i la tecnologia nàutica, a més, és un llibre ple d'informacions, de nocions i coneixements pràctics sobre la navegació i els submarins, informacions que, d'altra banda, no molesten als no tan interessats pel tema perquè estan ben dosificades al llarg de tota la novel.la.

Tot està molt ben mesurat en una trama que no té alts i baixos i que segueix linealment una aventura amb moments molt intensos que saben crear la suficient intriga per satisfer els lectors. "Als Estats Units se n’hauria fet una monumental pel·lícula", diu Joan Bustos en una crítica a la revista Faristol.

El llenguatge precís i segur, amb moments descriptius molt trepidants, sap crear una expectació molt viva... i el desenllaç, vibrant, tanca l'aventura de forma atractiva i molt emotiva.

Josep Maria Aloy